El Barça salva els mobles en un partit per oblidar (0-1)

BarcelonaDesprés d’uns anys al cim del món, el Barça torna a les arrels: a aquella època en què els barcelonistes es preguntaven molts cops per quina raó aguantaven fidels durant dues hores de tortura. Els anys de dir “Aquest any sí” a l’inici de la temporada, perquè feia por pensar que seria un altre any sense guanyar la Lliga. Sense ritme ni alegria, el Barça de Xavi va jugar amb foc a Vitòria, i va aconseguir endur-se els tres punts del camp de l’Alabès amb un gol salvador de Frenkie de Jong just al final. El neerlandès ni el va celebrar, conscient que no havia tingut el dia, de nou. Ni ell, ni un equip que es va treure un pes de sobre. Coses del futbol, el triomf acosta l’equip a la zona de la Champions. Però amb unes sensacions ben dolentes.

Cal agrair al Barça que després d’engrescar amb un bon partit contra el Reial Madrid a la Supercopa, tot seguit hagi patit un atac de realisme per deixat clar a tothom que somiar en guanyar títols era fer-se trampes al solitari. Aquest any toca plantar llavors pensant en el futur, prioritzant entrar a la Champions, com sigui. La resta és fer volar coloms. Sí, el Barça encara no ha sortit del desert. Ni la màgia de Pedri serveix. En una nit freda, tant per la temperatura com pel joc, el millor va ser el resultat, en una jugada on va poder reforçar la seva autoestima Jordi Alba, amb una passada com les que solia fer abans, quan Messi era al Barça.

Va ser el millor del partit, juntament amb el resultat. Si el partit de Copa contra l’Athletic va ferir l’orgull blaugrana, aquell de Vitòria va fer mal d’ulls. Alguns partits són tan bonics que semblen un espectacle de Broadway, justificant el preu de l’entrada mentre a l’escenari passa de tot. No va ser el cas. El partit de Vitòria va ser com mirar durant una hora una paret blanca, com mastegar la sola d’una sabata. No hi va ajudar el rival, molt defensiu. No fa tant els equips de José Luis Mendilibar solien sortir a l’atac contra el Barça, sense por a rebre unes golejades que, efectivament, arribaven. Però el veterà tècnic basc finalment ha baixat del burro i va demanar als seus jugadors limitar-se a defensar, més enllà d’alguna contra de Pere Pons o Joselu. L’Alabès estava ben content si passaven poques coses. I el Barça no sabia què fer, per fer màgia. Sense idees, sense joc, sense lideratge. Un equip pla, incapaç de mossegar, d’imposar el seu ritme durant un primer temps en què només va salvar-se Pedri. 

Xavi havia deixat Dani Alves a la banqueta, traient de l’ostracisme un Sergiño Dest ben gris. Però el seu Barça ni dominava el partit amb el mig del camp de Pedri, Frenkie de Jong i Busquets, ni sabia fer mal amb la velocitat de Ferran Torres i Abde a les bandes. Contra un rival tancat, Abde i Ferran encaraven poc. Contra un mur, la pilota es movia lenta. I el Barça es va fer un fart de perdre-la, com si els seus jugadors no passessin hores fent rondos, als entrenaments. Era un Barça irreconeixible. Alguna cosa va millorar a la segona, però. Xavi no va fer canvis al descans, per deixar clar als titulars que havien de ser ells els encarregats de treure les castanyes del foc. No seria fins al minut 65 quan Luuk de Jong tindria dues ocasions clares, però va ser foc d’encenalls. A part del joc, ben pobre, al Barça també li va fallar per moments l’actitud. I això que Xavi havia dit després de la derrota a la Copa que calia ser més agressiu. Els jugadors no van aprendre la lliçó, pel que sembla. Ni els veterans, que segueixen jutjats amb lupa, com Busquets i Alba, ni els joves.

Xavi només va fer un canvi abans del minut 85, fent entrar Nico per un Abde molt imprecís. Amb el gallec a la gespa, el Barça va controlar més la pilota. Va acostar-se una mica a la porteria de Fernando Pacheco, però es quedava fora de l’àrea, sense atrevir-se a entrar-hi, com un jove pretendent que no vol picar a la porta de l’estimada, patint per si es troba amb el seu pare. No seria fins al minut 87 quan una passada d’Alba a l’esquena de la defensa basca la va transformar Ferran Torres en l’assistència a Frenkie de Jong, que havia anat amunt i avall, sense gaire rumb, durant el partit. Un gol d’or, que evitava encadenar quatre partits sense guanyar.

Un gol que permet seguir enfilant-se en la classificació, però que obligarà a fer autocrítica. En espera del bon joc, el Barça viu al dia, al límit, partit a partit. Fent que els seus aficionats arribin al dia de partit sense poder saber què s'hi trobaran. Uns dies enamora. D'altres, converteix els partits en un acte de fe.