El Barça reescriu la història ridiculitzant el Madrid al Bernabéu (0-4)

Enviat especial a MadridNo hi ha millor escenari per explicar al món que el Barça ha tornat (0-4). A Chamartín, al Santiago Bernabéu. Amb una d’aquelles golejades que es recordarà amb el pas del temps, de les que reescriuen la història. No hi podia haver millor partit per posar en escena l’estil de joc que Xavi va aprendre ja de ben menut a La Masia, quan no aixecava un pam de terra. El tècnic vallesà ja ho havia dit a la prèvia, però alguns no el van voler escoltar. Altres no se'l van creure. Però si quedava algú per caure del cavall i admetre que el Barça va pel bon camí, ben segur que ara ja demana perdó per haver dubtat, després d’una golejada tan rodona que per moments semblava un somni. Un triomf amb regust de passat, de l’època de Guardiola, però amb nous protagonistes. I amb un futur brillant. 

El Madrid, com sí que va fer contra el PSG, pot guanyar jugant malament. El Barça no. Lluny queden les pors del passat, aquell equip que semblava intimidat davant dels madridistes dels últims anys. Calia esborrar del record els anys de dolor amb una golejada convertida en un exorcisme, amb l’esperança que sigui com aquell 1-2 del 2004, el primer any de Laporta, quan amb un gol de Xavi es va capgirar la història. Es va posar punt final al Madrid dels galàctics i es va iniciar un cicle victoriós a Can Barça. Aquesta és la tasca en què treballa Xavi: reescriure la història. De moment se'n surt.

I mira que d’entrada el Barça va tardar uns minuts a fer sonar els violins. Quan la pilota va començar a rodar, el partit semblava un pati d’escola, amb els jugadors corrent amunt i avall. Com si privats de les seves samarretes de sempre, uns vestits de negre i els altres de groc, els jugadors no tinguessin gaire clar on eren. Xavi havia deixat Dani Alves a la banqueta i confiat a Araujo la tasca d’aturar Vini Júnior. I l’uruguaià va saber aturar el ritme diabòlic del brasiler, tot i que aquest gairebé va oferir a Valverde la possibilitat de marcar el primer gol ja de sortida. Ter Stegen ho va evitar, sense imaginar que el Madrid ja no tornaria a acostar-se-li amb perill. Va ser un ensurt previ al plaer. Si Araujo aturava Vinícius, Ferran mortificava Carvajal. El valencià, crescut, amb el cap alt, va començar a connectar amb Busquets, De Jong i Pedri per donar al Barça el control del partit. Si de sortida el clàssic no tenia mig del camp, a poc a poc s'hi va imposar el toc blaugrana. Tal com Xavi volia. Tal com Pedri, que repartia assistències impossibles, volia.

Sense el seu far, Benzema, el Madrid va sortir amb un migcampista més, posant Modric de fals nou per intentar sorprendre. Però Ancelotti no va tenir el dia. Xavi havia decidit que el partit havia de ser una declaració d’intencions. Que calia trencar la ratxa de cinc derrotes consecutives contra els blancs al Bernabéu, allà on Xavi sempre solia fer-ho bé com a jugador. Com a tècnic, va estrenar-se per la porta gran. Un cop el Barça va fer seva la pilota, el Madrid va quedar arraconat, condemnat a les contres. Es va fer petit, i Courtois va posposar el primer gol català tant com va poder.

Auba, l'executor

Però un cop va arribar el primer gol, l’equip no es va relaxar, tot el contrari. Va ensumar sang i va buscar-ne més. El primer va ser cosa de Dembélé, un geni difícil de classificar, capaç de tot. El francès va convertir Nacho en una joguina i va posar la centrada que Aubameyang, en un moviment de davanter centre pur, va convertir en el 0-1. El segon també va ser de cap, però ben diferent: amb un imponent vol d’Araujo per rematar un córner quan el Bernabéu reclamava un penal sobre Vini Júnior en l’anterior jugada. Res de res: el brasiler va caure tot sol, i va demostrar que és més bon futbolista que actor.

Dues plantofades en pocs minuts per deixar grogui un Madrid que començava a entendre que duia uns mesos enganyant-se a ell mateix quan li treia mèrits al Barça de Xavi. Ancelotti, superat per Xavi, va cremar les naus amb un doble canvi al descans, però no va servir de res. En 10 minuts el Barça ja havia fet dos gols més. Primer, amb Ferran. Després, amb el VAR validant-lo, d’un Aubameyang que de mica en mica es fa un lloc al santoral blaugrana. La segona part es va jugar amb un Madrid obligat pels seus aficionats a intentar marcar un gol, però espantat perquè cedia espais a un Barça que amenaçava amb marcar el cinquè. I res fa més mal que rebre cinc gols en un clàssic, xifra simbòlica que connecta amb aquell 0-5 en temps de Cruyff o amb el 5-0 amb Xavi obrint el marcador contra Mourinho. 

Les ocasions van arribar, però el cinquè es va resistir. Sort en va tenir, el Madrid. Però tant hi feia, el missatge estava entregat. I el Bernabéu va quedar condemnat a aplaudir les faltes amb mal perdre dels seus, ja que el futbol era cosa del Barça. Ordenat al voltant de la pilota, defensant un model, el Barça va fer-se el regal que l'afició feia tant de temps que esperava. El Barça va tornar per la porta gran i va saquejar el Bernabéu. El discurs de Xavi torna a fer sortir de polleguera el Madrid. I el barcelonisme, conscient que segurament no arriba a temps de guanyar aquesta Lliga, ja s'engresca pensant en la pròxima temporada.