El Barça recupera les constants vitals a Europa amb un triomf d'or (0-1)

Enviat especial a Kíev (Ucraïna)Xavi rebrà en herència l’oportunitat de seguir viu a la Champions. En espera del bon joc, un crit alliberador d’Ansu Fati permet al Barça dependre d’ell mateix per ser als vuitens de final de la Champions. Ja arribarà, el bon joc. I tornaran futbolistes lesionats, i arribarà Xavi. En espera del bon temps, a Kíev calia guanyar com fos. Una derrota hauria sigut un cop mortal. I un empat, allargar l’agonia. Però Ansu, tornant de lesió directament a l’equip titular, va demostrar de nou per quina raó ha heretat un dorsal amb tant de pes com el 10. Perquè guanya els partits complicats, quan més toca.

El partit, una qüestió de vida o mort, va convertir-se en una ruleta russa. Ucraïnesa, en aquest cas. Però si hagués sigut un duel a pistola d’aquells del segle XIX, cap dels dos desafiants hauria pres mal. Els dos equips fallaven més que una escopeta de fira, davant del porter rival. A diferència del Camp Nou, el Dinamo aquest cop sí que va mossegar a la contra gràcies a les gotes de talent de Tsigankov. Però entre Ter Stegen i que l’uruguaià De Pena xutava fent honor al seu cognom, el Barça va salvar-se. Tampoc l’equip de Sergi trobava el camí de la redempció. Memphis i Ansu van tenir algunes ocasions, però sempre apareixia una cama per frustrar els seus xuts en l'últim minut. El partit estava destinat a ser una penitència per al barcelonisme, massa acostumat a caminar de genolls, com a bons penitents, en aquesta Champions de passió i dolor.

En la segona posada en escena del seu curt regnat, Sergi va encarregar a Ansu i Gavi obrir el camp fent d’extrems. Un equip ple de jovenets, de gent de la casa, que monopolitzava la pilota sense poder tenir pau, ja que el Dinamo trobava el camí de Ter Stegen amb massa facilitat. Sort de Busquets, sempre endollat. Sort de Nico, sempre sense por, ja que Frenkie de Jong es va perdre en un partit en el qual perdre significava començar a mirar els equips que juguen a l’Europa League. I el Barça, tal com va fer contra l’Alabès, es va voler fer fort amb la pilota, tocant-la. No va acabar de rutllar i, entrada la segona part, Mingueza es va fer un fart de fer centrades que acabaven perdudes per la línia de fons. Al Barça, a més del rival i el fred, li tocava jugar contra els seus fantasmes. No és pas fàcil de fer.

Ansu, al centre de tot

Kíev, escenari de trompades doloroses quan el món canviava ràpidament en els anys de la perestroika, posava a judici un equip que recuperava alguns jugadors importants però que encara carregava la creu dels defectes dels últims mesos, especialment quan tocava ajudar en defensa davant una contra rival. El Dinamo, que en atac rutlla menys que el Barça a la Champions, va arribar a engrescar una afició que els animava des de la graderia amb un sol càntic, mecànic, fred, cruel. Di-na-mo. Com si fos un poble que demana a un botxí que no tingui pietat amb l’acusat; el Barça, en aquest cas. Culpable d’anys de mala gestió, de tenir jugadors que han acabat un cicle i de no haver pogut començar a bastir un nou projecte com cal a inicis de novembre. Culpable de castigar la seva afició a patir per superar la fase de grups de la Champions, quan no fa tant es donava per fet que s’arribaria a les semifinals. El Barça es fa mal a si mateix, si mira el passat. Més encara amb aquest present, a l'espera del futur que significa Xavi, que és conscient de la feinada que tindrà un cop el xeic de Qatar l’alliberi. El gol d’Ansu va servir per indultar un equip que ara té una segona oportunitat. Haurà de guanyar contra el Benfica, esclar.

Conscient que l’empat no servia de gaire cosa, el Barça estava obligat a arriscar més que els ucraïnesos. Ben liderat per un Eric Garcia que últimament no para de créixer, l’equip de Sergi Barjuan va quedar-se amb un pam de nas quan per fi es feia la llum al minut 64. El romanès Hategan va xiular un penal sobre Ansu Fati, però, cridat al VAR, va canviar de decisió. Era com una tortura xinesa, punxant una vegada i una altra el cor d’un equip que necessitava un heroi. Sergi va creure que aquest podia ser Dembélé, un jugador tan estrany que sembla no notar la pressió. Viu al seu món. El francès debutava a la temporada activant l’equip per la banda dreta, però qui porta els galons ara és el dorsal 10. Com ha passat tant de temps al Barça. Quan més calia, Ansu Fati va fer saltar les gotes de pluja que hi havia a la xarxa del Dinamo xutant amb tota la ràbia del món després d’una centrada de Mingueza que li va arribar desviada per un defensa. Un xic de sort, després de tantes desgràcies, s’agraeix. El gol va deixar estabornit un Dinamo que hauria pogut empatar, però Ter Stegen, per fi, va tornar a ser aquell de fa uns anys amb un vol salvador. No va ser l’única ocasió dels locals. Si el gol d'Ansu va arribar amb la rauxa, va faltar seny per defensar millor. Per sort, el Dinamo no és el Bayern. I per sort, els alemanys van golejar el Benfica. Feia falta.