El Barça punxa de nou i s'encenen totes les alarmes (1-1)

BarcelonaXavi Hernández va quedant-se sense excuses. El seu Barça s’ha posat a la gola del llop després d'empatar a Vallecas en un partit on, malgrat retocar alguns detalls, no ha aconseguit fer un pas endavant. El Barça s’angoixa, veient com les coses no li van bé. Va deixant-se punts a la Lliga, víctima de la seva poca punteria en atac i un joc col·lectiu que no acaba d'engrescar. Just ara que el calendari fa pujada, amb duels clau a la Lliga contra l’Atlètic de Madrid i el Girona, i la visita del Porto aquesta setmana a la Champions, el Barça torna a punxar, com va fer-ho a Mallorca, Granada o Hamburg contra el Xakhtar. Cada partit, es guanyi, s'empati o es perdi, fa patir. Fa angúnia. L’afició els segueix com qui mira un funambulista que realitza el seu espectacle sense xarxa de seguretat després de passar una mala nit. Avui no s'ha fet més mal gràcies a un gol en pròpia porta dels locals a falta de cinc minuts. Trist consol.

A Vallecas, on darrerament el Barça s’ha especialitzat en sortir del terreny de joc amb la cua entre les cames, un gol d’Unai López a la primera part ha fet que tot fos més complicat. Una primera part en què qui ha mossegat és l’equip madrileny. El Barça, en canvi, ha gaudit d’una gran possessió, però tan estèril com intentar atrapar feres salvatges amb un caçapapallones. Era el partit del retorn de Frenkie de Jong. El neerlandès, que durant l’estiu va rebre un munt de pressions per si es repensava marxar a un altre club, i alliberava així massa salarial, ara tornava després d’una llarga lesió convertit en un profeta que torna a casa. Amb ell, l’equip havia de créixer. I més o menys ha passat, ja que Xavi l’ha mirat als ulls, li ha dit que havia de ser el líder i li ha permès jugar tal com li agrada, amb molts metres per córrer amunt i avall. Oriol Romeu s’encarregava de quedar-se quiet, per defensar en cas de pèrdua, mentre De Jong liderava la sortida de pilota blaugrana. Amb encert, per cert. La sortida de pilota ha millorat.

Però quan s’arribava a la frontal de l’àrea madrilenya eren figues d’un altre paner. Entre De Jong i un Pedri que va recuperant ritme, el Barça ha millorat al mig del camp, però la llum en atac continuava apagada. El partit de Ferran Torres ha estat desesperant, Lewandowski ha tornat a ser una ànima en pena i només Lamine Yamal feia pessigolles als rivals amb les seves jugades individuals. Si el Barça s’hi esforçava sense sort, el Rayo aconseguia arribar a la porteria defensada per Iñaki Peña en jugades aïllades. El porter d’Alacant, amb la tasca titànica de fer oblidar Ter Stegen per un dia, n’ha tret dues o tres. Però abans del descans no ha pogut aturar un xut llunyà d’Unai López, jugada en què els jugadors del Barça han protestat un fora de joc posicional que semblava prou clar.

Costa saber com funciona el VAR, ja que jugades similars han acabat amb el gol anul·lat aquesta temporada. No en aquest cas. El gol premiava el Rayo per ser un d’aquells equips sincers, conscients de les seves limitacions i els seus punts forts. Amb Camello i Trejo corrent amunt i avall, ha aconseguit incomodar el Barça, que gairebé encaixa el segon, en una jugada on Balde ha estat clau per evitar-ho. Xavi marxava al vestidor capcot, preocupat, conscient que calia reaccionar per no haver de tornar a sortir a una roda de premsa per defensar un equip derrotat. Mala peça al teler.

Una segona part diferent

El tècnic egarenc ha trigat 10 minuts a treure del camp Romeu, amonestat i patint, i Ferran, per posar-se en mans de Gündogan i João Félix. I s’ha notat. El Rayo s’ha anat atrinxerant, cada cop més tancat, com els defensors de la Comuna de París retrocedint a cada cop de canó. Però no n’hi havia prou, així que Raphinha i Fermín han entrat per veure si la sort els convertia en els herois del dia. Marxava un Pedri amb els turmells plens de cops, cansat. I seguia al terreny de joc un De Jong que ha ajudat a canviar bastantes coses, però no les suficients. Un xut llunyà de Raphinha que s’ha estavellat al pal i diferents aproximacions no han servit per abaixar els fums a un Rayo que anava perdent temps, conscient que estava a un pam d’endur-se el premi gros de la jornada.

No ho ha aconseguit, ja que una centrada de Balde buscant Lewandowski ha acabat amb Lejeune marcant-se en pròpia porta. El setge final, previsible, només ha servit per deixar sense ungles uns aficionats que no es poden conformar amb molles. El Barça de Xavi no aconsegueix trobar ni el rumb ni la pau, amb vermelles a una banqueta massa nerviosa, per protestar un possible final. Amb una part de raó? Segurament, però darrere aquells crits també s'hi veien els nervis per saber que l'equip no juga bé. I que amb encert, no caldria dependre d'una decisió arbitral. Un equip que enyora jugadors lesionats, però també la millor versió d’altres presents, ha fet de cada partit fora de casa una estació més d’un llarg viacrucis. Els pròxims tres partits poden ser claus per veure si aquest Barça acaba contra les roques, estimbat, o alça el vol just quan més falta fa. A Vallecas, s’han acabat d’encendre totes les alarmes.