El Barça es desfà en un Camp Nou encès per un pèssim arbitratge (0-1)
L'equip viu el seu pitjor moment amb Xavi i suma la tercera derrota seguida a l'estadi
BarcelonaEl Barça de Xavi passa pel seu pitjor moment i contra el Rayo Vallecano (0-1) va encadenar la tercera derrota seguida al Camp Nou, però el col·lectiu arbitral hauria de revisar l'actuació d'Isidro Díaz de Mera. El col·legiat de Castella-la Manxa, que tot just xiulava el seu tercer partit a l'estadi blaugrana, va ser incapaç de controlar un partit en què el conjunt madrileny no es va cansar de perdre temps i, incomprensiblement, no va ni revisar un penal en què Álvaro Catena va fer caure clarament Gavi dins de l'àrea. Amb el Camp Nou registrant la tercera entrada més pobra de la temporada en l'era Xavi (57.023 espectadors), l'afició va acabar ben nerviosa, tant per la nefasta actuació arbitral com per un Barça que segueix sense trobar el rumb del seu joc.
L'equip blaugrana, amb més orgull que futbol, va acabar el partit morint a l'àrea rival, però el Barça no va fer un bon partit. Les coses es van començar a tòrcer ben d'hora. El Rayo té dos dimonis a les bandes que es coneixen bé: Isi Palazón a la dreta i Álvaro García a l'esquerra. Un canvi de joc deliciós del primer el va recollir el segon, amb una acció elèctrica –control i xut veloços– que va sorprendre tant Sergiño Dest, lent seguint la marca, com Ter Stegen, que poc va poder fer davant el xut ajustat d'Álvaro García. El conjunt madrileny va colpejar quan només s'havien jugat set minuts, i va alimentar així les pors d'un fet que no havia passat mai abans en una mateixa temporada: encadenar tres derrotes seguides al Camp Nou.
El gol, tot i ser una galleda d'aigua freda, no va alterar els plans d'un Barça disposat a avançar a partir del domini de la pilota. Però, com en els últims partits, els blaugranes estaven imprecisos i no aconseguien generar perill. I el Rayo, per la seva part, s'encarregava de fer el que molts altres rivals ja li han fet a l'equip de Xavi: cedir la sortida de pilota al defensor menys virtuós en aquest aspecte, Ronald Araujo. Mentre l'uruguaià rebia l'escalf d'una grada d'animació que va tornar al Camp Nou després de la seva protesta contra el Cadis, era Gavi qui buscava oferir-se entre línies davant d'un apàtic Frenkie de Jong. L'equip tornava a trobar a faltar Piqué en l'arrel i Pedri a la sala de màquines: el joc no tenia ni el ritme ni l'impuls necessari per fer patir un rival que feia enfurismar l'afició amb les pèrdues constants de temps del porter Dimitrievski.
Amb més cor que futbol, el Barça va començar de mica en mica a posar setge a la porteria rival. Primer amb un xut al pal de Jordi Alba, després amb una rematada desviada d'Aubameyang... L'equip buscava l'orgull a partir del caràcter de Gavi, un noi que només té 17 anys. A cada lluita de Gavi, a cada cursa del jove jugador de Los Palacios, l'afició bategava amb ell, ansiosa de recuperar el gust del triomf i les bones sensacions. Buscar les cames de Dembélé també era un recurs habitual, però el francès estava més pendent d'ocupar els carrils interiors que de donar amplitud, una tasca que requeia en un desaparegut Dest. L'ocasió més clara del primer temps seria una rematada de Gavi al travesser a les portes del descans, poc abans que Díaz de Mera perdonés una groga clamorosa al central Catena per fer caure Dembélé a la frontal. Amb el francès xutant la falta per damunt del travesser moriria una primera part molt fluixa del Barça.
El calvari de Frenkie de Jong
Per mirar de solucionar-ho, Xavi va sacsejar la coctelera al descans. Dest deixaria pas a Lenglet, tot i que Piqué també havia escalfat, però les sensacions físiques no eren bones. L'equip mantenia l'estructura de 4-4-2 i en moments molt puntuals mutava a un sistema de tres centrals en què Jordi Alba es llançava molt més a l'atac. Però el Barça no trobava ni ordre ni joc, i empitjoraven les prestacions d'una primera part que ja havia sigut deficitària.
Amb poc futbol, Xavi va tocar més tecles: va fer entrar Nico i Memphis per un Frenkie De Jong que va viure un dels seus pitjors partits com a blaugrana i un Ferran Torres amb poc protagonisme. L'equip va recuperar una mica l'ordre, però seguia sent incapaç de fer mal a un Rayo que només havia estat intimidat per un xut molt tou de Memphis. Quan faltaven vint minuts, Xavi va activar d'hora el pla B fent entrar tota la pólvora que li quedava: Adama Traoré i Luuk de Jong. Amb les modificacions, el Barça passava a jugar definitivament amb tres centrals i amb un doble pivot format per Nico i Busquets, mentre que la punta d'atac quedava fiada al davanter neerlandès.
Amb el conjunt madrileny abocat a perdre temps i amb l'afició cada cop més enfurismada davant un col·legiat incapaç de controlar el partit, el conjunt blaugrana s'encomanava de nou a l'energia inesgotable de Gavi i als espais que aconseguia detectar Memphis. Fins que arribaria la muntanya russa final, un penal clamorós de Gavi que el col·legiat no va voler xiular davant la incredulitat de tothom, un mà a mà d'Adama, intents de Dembélé... El Barça no va jugar bé, la pilota no va voler entrar i l'àrbitre va estar nefast. Derrota dolorosa. La temporada s'està fent llarga.