Ivan Rakitic: "El Barça del 2015 és el millor equip de la història del futbol"

BarcelonaIvan Rakitic viurà amb el cor dividit el Barça-Sevilla d'aquest diumenge. Per a ell, el Barça és club amb qui va guanyar la Champions, on va viure "el millor futbol" i on encara té bons amics. Sevilla és, com al futbolista croat li agrada dir, casa seva. Als 36 anys i després d'una breu experiència de sis mesos a l'Aràbia Saudita, on se'n va passar la meitat lesionat, ara és un dels pilars del Hadjuk Split, l'equip líder de la lliga croata, entrenat per Genaro Gatusso i amb una de les aficions més fidels del país amb més de 122.000 socis i sòcies. Abans d'un enfrontament en què admet que "si algun partit ha de perdre el Barça, que sigui contra el Sevilla", Rakitic atén l'ARA per telèfon.

Ets croat, però et vas criar a Suïssa. És el primer cop que vius a Croàcia.

— Quan vaig fitxar pel Hadjuk Split la meva dona [Raquel Mauri] em va preguntar com era viure a Croàcia i li vaig haver de dir que no ho sabia. Només hi havia estat durant períodes de dues o tres setmanes. Amb la selecció o de vacances. És una experiència nova, però la veritat és que, pel que fa a l'hospitalitat de la gent, no ho estic trobant gaire diferent de Sevilla. També tinc el mar a prop i això m'agrada. Tant la meva dona com les meves filles estan molt contentes. Al club hi soc molt feliç i l'afició és brutal, no només als partits a casa, també quan anem a jugar fora. Si et soc sincer, abans d'arribar aquí no era conscient de l'amor de la ciutat i de la regió per aquest club.

Ho estàs jugant gairebé tot amb el Hadjuk Split.

— Estic molt agraït de poder jugar per primer cop a Croàcia. Vaig haver de fer la pretemporada sol perquè vaig patir una lesió al quàdriceps que em va tenir de baixa gairebé tres mesos. Al principi em va costar agafar ritme. Necessitava jugar i acumular minuts. A més, al principi de la temporada feia una calor brutal: semblava l'estiu més calorós de la història de Croàcia!

Com vius el futbol amb 36 anys?

— Prefereixo no pensar gaire en si em veig jugant un, dos o tres anys més. Mentre el cos aguanti el ritme i em senti important de veritat, no em posaré una data per plegar. La veritat és que em sento molt bé. Cada matí em llevo amb un somriure per anar a entrenar, estic a gust amb l'entrenador i em sento respectat pels companys. Gaudeixo molt dels moments que em queden com a futbolista.

Ets i has sigut un líder a la gespa. Et veus d'entrenador?

— M'he informat amb gent de la federació croata per preparar-me per treure'm el carnet d'entrenador. També m'he tret l'Sports Management [un certificat en gestió de futbol] de la UEFA, amb qui mantinc contacte sovint amb alguns dels seus representants. També tinc previst formar-me en el mateix sentit a Harvard. No tinc clar si seré entrenador o què faré, però estaré vinculat amb el món del futbol segur. Per això ja estic fent els contactes. Quan em retiri no vull pensar i "ara què?". Quan ets futbolista no te n'adones gaire del que hi ha fora, del que passa al teu voltant, però t'has de preparar.

Aquest diumenge hi ha un Barça-Sevilla, hi deu haver poca gent amb el cor més dividit que tu per aquest partit.

— No t'he d'explicar què suposa el Sevilla per a mi [Rakitic és l'estranger amb més partits jugats, 323, de tota la història del Sevilla], però al Barça hi ha, com a mi m'agrada dir: gent meva. Al cos tècnic hi ha Toni Tapalović i Heiko Westermann, amb qui vaig coincidir al Schalke; Pepe Conde, que va ser el meu preparador físic al Sevilla i mantinc molt bona relació amb en Marc [Ter Stegen].

Et mulles amb qui vols que guanyi?

— No és fàcil, però si hi ha un partit que el Barça ha de perdre, que sigui contra el Sevilla. Però estic content perquè veig el Barça fort i com el principal favorit a guanyar la Lliga, a diferència dels últims anys. El Barça necessita guanyar per encarar amb optimisme una setmana en què vindran partits molt difícils [Bayern i Madrid], i el Sevilla necessita reafirmar-se i seguir creixent després de guanyar el derbi. Serà un partit obert, amb el Barça amb aquesta generació de joves tan bonica de veure. Tinc ganes de tornar a veure jugar Gavi, també. És una alegria veure aquest Barça. I, pel que fa al Sevilla, m'agrada molt Garcia Pimienta. No és fàcil per a un entrenador amb el seu estil entrenar un club com el Sevilla, però setmana rere setmana l'equip va a millor.

Tu que has jugat tantes vegades aquest partit, a un costat o l'altre, com és viure'l ara des de la distància?

— És estrany. Fa mal. Perquè penses "ja no hi soc". Mira, abans del derbi entre amb el Betis vaig trucar al president del Sevilla per dir-li que s'hi feia falta que em truqués per explicar al vestidor què representa un derbi per al Sevilla.

Vas triomfar al Sevilla, vas venir al Barça i vas tornar al Sevilla, d'on vas marxar a mitjans del curs passat després de diversos canvis d'entrenador.

— Quan vaig tornar a Sevilla, en un acte juntament amb Jesús Navas, vaig dir que ho feia per guanyar algun títol i vam aconseguir guanyar l'Europa League. Mendilibar va tornar l'alegria al club, però la temporada passada, en canvi, va ser complicat. Els últims mesos els vaig viure amb una mica de pena, amb un mal inici en què crec que tots ens vam precipitar una mica [amb relació a l'acomiadament de Mendilibar]. Les últimes setmanes no van ser com m'haurien agradat i vaig decidir marxar, però sempre duré el Sevilla al cor.

Al Barça també se t'estima molt. T'imaginaves guanyar un triplet només arribar?

— Ningú s'ho podia imaginar. El Barça de la temporada 2014-15 és el millor equip de la història del futbol. Un equip així no es repetirà mai més: per Luis Enrique, per l'ambient al vestidor, amb els tres bojos que teníem al davant [Messi, Suárez i Neymar]... Xavi també es va quedar i vaig tenir l'oportunitat de treballar amb ell. Va ser fantàstic.

Era un equipàs. Però què va passar perquè després a la Champions s'encadenessin tantes patacades.

— És difícil trobar la paraula exacta per definir-ho. No voldria dir que ens vam avorrir de guanyar, perquè mai te n'avorreixes, però potser quan t'hi acostumes deixes de ser constant en els petits detalls que aquella primera temporada sí que vam cuidar. El futbol al màxim nivell no perdona. Vaig guanyar quatre lligues en sis anys al Barça, una Champions, quatre Copes, però estic convençut que n'hauríem pogut guanyar més. És una pena, la veritat. Crec que molts companys meus pensen el mateix. Al principi guanyar un partit, per exemple, de la Lliga, era una gran alegria, després ja era la normalitat i...

Què s'hauria pogut canviar?

— No ho sé, però potser va faltar algú al vestidor de la vella escola. Que clavés un cop damunt la taula per revertir la dinàmica... Però també entenc que el futbol va canviant i aquestes figures, un tipus Pablo Alfaro o Luis Enrique, de quan era jugador, cada cop n'hi ha menys. No ho sé. És difícil i ho vam pagar molt car.

Com recordes la teva sortida del Barça. En canviaries alguna cosa?

— No. Jo tenia molt clar que volia saber i decidir per mi mateix en quin moment donava per acabada l'etapa. De la mateixa manera que quan vaig sortir del Sevilla li vaig dir al Monchi [el director esportiu de llavors] que amb l'Europa League no en tenia prou, que havia de mirar més amunt, al Barça també vaig veure quan calia marxar. Va ser amb la pandèmia. Al confinament vaig trucar al meu representant i li vaig dir que m'era igual si seguia tenint contracte o no, que veia la meva etapa acabada. Després es va reprendre la competició i volia gaudir dels meus dies al Barça, però les circumstàncies no van ser les millors.

No vas jugar, però vas estar a la banqueta el dia del 2-8 contra el Bayern de Hansi Flick.

— Va ser molt trist. Recordo que els primers minuts d'aquell partit vam tenir les nostres oportunitats... Després, ells van castigar cada errada nostra. I això va fer aflorar les nostres inseguretats i ens van passar pel damunt. El futbol és confiança. És alegria. Voler ser-hi. I els del Bayern volien ser al camp i nosaltres volíem que s'acabés. A més, per un equip acostumat a dominar com el nostre, no era fàcil d'entendre i assimilar. També penso que vam coincidir amb el millor Bayern dels últims temps. El resultat no és real. No ens mereixíem una derrota així. No va ser agradable, però tots vam aprendre d'aquella derrota. Va ser un moment per reflexionar sobre bastantes coses.

Ara Flick entrena al Barça.

— És un entrenador diferent de Xavi, però és que cada entrenador és diferent, esclar. La idea de Flick és la d'un Barça molt més directe, molt més veloç a l'últim terç del terreny de joc i sòlid al darrere, com acostumen a ser els equips alemanys, sense gaires invents. Crec que és molt important que els jugadors segueixin el seu entrenador i aquesta connexió l'estem veient des del primer moment.