El Barça més defensiu es cruspeix la moral del Madrid (0-1)

BarcelonaMés d’un aficionat madridista arribava al Santiago Bernabéu per burlar-se del Barça, sense esperar que els tocaria marxar amb la cua entre les cames. Just quan més curt d’energia i futbol semblava, el Barça va imposar-se al partit d’anada de les semifinals de Copa i va fer un pas de gegant cap a la final de Sevilla (0-1). Un triomf balsàmic, una victòria per allunyar fantasmes, però per deixar oberts els debats sobre l'estil. Res de nou, a Barcelona.

No està passant per un bon moment de joc, el Barça. Les cames pesen i la pilota no es mou ràpida. Tocava sobreviure i sacrificar els ideals, per ser pragmàtic. Potser massa, de fet, ja que Xavi semblava renunciar al que veia, enfadat amb un equip que no feia ni tres passades seguides. En un partit lleig, el Barça va endur-se un triomf preciós, com si fos un diamant trobat al mig del fang. Un triomf amb la signatura d’Araujo, que va convertir Vinícius en una joguina amb la qual va fer el que va voler. I amb el protagonisme de Kessie, un heroi inesperat que va estar a un pas de marcar dos gols. Primer va crear la jugada de gol de Militao en pròpia porta. Després, Ansu va evitar-ho sense voler. Van ser els dos únics xuts a porta del Barça.

Després d’una setmana per oblidar, el Barça arribava al Santiago Bernabéu com si fos un presoner a punt per ser jutjat pel Tribunal de la Santíssima Inquisició. Un pres destinat a ser cremat viu lligat a un pal al mig de Chamartín. El madridisme, recordant-se cada dos per tres del famós cas Negreria, ensumava sang. Volia sang. I va acabar amb un pam de nas. Tenia al davant un Barça cansat i amb baixes, i no va poder fer-li mal. Ter Stegen, de fet, tampoc va fer grans aturades. La defensa li va fer la feina.

No, no va ser un gran partit. De fet, va ser un partit lleig, amb poc futbol, moltes errades i poca màgia. No, el Barça no va guanyar com li agrada a Xavi, dominant el joc, imposant el seu discurs i controlant tots els secrets del partit. Tot el contrari. Va ser el triomf de la resistència, de saber patir. Un Barça poc Barça, analitzant el joc. Un Barça molt Barça, si mires el caràcter dels jugadors, que s’hi van deixar la pell per celebrar un gol tan lleig com valuós. Havia de ser així, en un partit gris. Una pèrdua de pilota del Madrid, una cursa de Kessie i un munt de rebots abans que Militao es fes un gol en pròpia porta. L'únic gol d'un partit fluixot havia de ser en pròpia porta. Significatiu.

Sense la llum del sempre enyorat Pedri, Lewandowski i Dembélé, Xavi sabia que calia provocar un tall de digestió a un Madrid crescut, i aconseguir arribar viu al partit de tornada. Missió complerta, en aquest cas. El Barça no va tenir la pilota, ni el control. Ferran i Raphinha, en atac, van perseguir ombres. Amb Gavi massa nerviós, només De Jong semblava saber què calia fer amb la pilota en un equip que semblava més encaparrat a aturar les virtuts del Madrid que no pas en potenciar les seves. Xavi, com ja sol ser normal contra els blancs, va traslladar Araujo del centre de la defensa fins a la banda, perquè s’encarregués d’aturar Vinícius. I, de nou, l’uruguaià va menjar-se la moral del brasiler. Vini, que té com a principal enemic ell mateix, va començar a perdre els papers i a barallar-se amb tothom, comprant prou números de la loteria per acabar expulsat. Va ser indultat. Vini crida, insulta, protesta, desafia l’autoritat, exagera i fa faltes. Va fer de tot, excepte guanyar un duel a un Araujo que va convertir-se en el gran baluard del Barça. Si tocava defensar, ell havia de ser el líder.

Sobreviure i acostar-se a la final

Sense Christensen, encara sense ritme, seria Araujo qui aguantaria la bandera blaugrana, ben acompanyat per Kounde i Marcos Alonso. Els va tocar fer hores extres en un partit en què tant la primera com la segona part van començar amb un huracà de joc blanc. El Barça va saber patir, va saber defensar. Va saber entendre que tot just una setmana després dels fets d’Old Trafford, calia aconseguir un bon resultat no només per fer un pas de gegant cap a la final de Copa. Sortir altiu del Bernabéu també era la millor manera de demostrar que Almeria va ser una errada i la Lliga acabarà en mans del Barça.

El Madrid, conscient que el guió previst no s’estava complint, va anar perdent els papers. I seria el Barça el que tindria més a prop marcar, en una bona jugada de Ferran que va acabar amb un xut de Kessie que ja semblava dins de la porteria, quan Ansu, que feia poc que havia entrat, la va desviar sense voler. Que fos Kessie el gran argument ofensiu blaugrana no deixa de ser una metàfora del partit. No és culpa de l’ivorià, ell va fer la feina. És cosa d’un Barça que va demostrar que sap defensar com cal en escenaris exigents, tot i que al fer-ho toqués trepitjar el llibret amb els 10 manaments del cruyffisme. La bellesa va cedir el seu lloc al resultadisme. Era el dia ideal per ser més pragmàtic, tal com arribava el partit.