Un Barça masoquista repeteix a Torí el desastre de París
L’equip de Luis Enrique queda condemnat a buscar una nova remuntada després d’un primer temps horrible i no trobar el gol quan juga millor
Enviat Especial A ToríDe nou, les mateixes cares llargues, les mirades perdudes i les burles dels adversaris. De nou, jugadors que ho intenten sense la capacitat de pensar en fred i d’altres que s’amaguen. De nou, canvis al descans, decisions desesperades per anar traient aigua d’un vaixell que s’enfonsa. El Barça va repetir l’actuació de París al camp de la Juve (3-0) en una actuació desconcertant, especialment durant el primer temps, i en què la reacció, plena d’orgull a la segona part, va acabar sense un gol que hauria sigut just i hauria maquillat el resultat d’un partit decidit a les àrees. Una desfeta que, de nou, sembla allunyar l’equip de Luis Enrique de Cardiff. Una golejada que acaba d’esborrar el rècord de l’èpica remuntada contra el PSG. Una èpica que segurament tornarà a mesura que s’acosti la tornada, ja que qui viu dues desfetes també pot viure dues remuntades. La Juve, però, tanca els partits millor que el PSG.
L’equip va rebre una segona golejada en contra a Europa, com si volgués posar a prova la seva sort, la capacitat per sobreviure a salts mortals sense xarxa de seguretat. Un Barça masoquista, que ha decidit que si finalment arriba al plaer de guanyar títols, serà havent-se fet mal abans. Sembla que busqui patir, amb errades a l’hora de plantejar els partits o no sent prou intens quan defensa jugadors que tothom sap que tenen molt de valor, com Dybala, o no controlant Chiellini en una centrada lateral, quan porta més de deu anys fent gols així. Com a París, la defensa va ser superada amb massa facilitat, amb un mig del camp inconsistent. Però a diferència de París, aquest cop les ocasions catalanes sí que van arribar. Però va faltar encert.
La desfeta de Torí, un cruel remake dels fets de París, potencia la sensació que el Barça només té 12 o 13 jugadors capacitats per mantenir la bandera blaugrana alta. La baixa de Sergio Busquets es va convertir en un trencaclosques del qual Luis Enrique va sortir apostant per una defensa de quatre, amb Mathieu de titular per una banda. El francès no ho va fer pitjor que els altres, però al descans ja l’havien canviat per un altre futbolista que genera consens, però en negatiu, André Gomes. Un canvi per poder passar a jugar amb un 3-4-3, amb Sergi Roberto fent de tot per la banda, ja que calia aixecar el partit. Al descans, part del mal ja estava fet, en una actuació decebedora.
I Dybala va ser l’executor. L’argentí va demostrar que no para de créixer amb una lectura dels espais espectacular, entrant sempre per on vol, associant-se especialment amb Cuadrado per la dreta. El primer gol el va marcar amb una rosca deliciosa. El segon, per l’altra banda. La Juve va cedir la pilota, però va començar mossegant amb pressió alta i unint rauxa amb pausa, ja que cada passada des de la banda es feia a qui entrava des de darrere. Els italians analitzaven molt bé per on podrien sorprendre un Barça incapaç de governar el partit en un mig del camp on Mascherano va patir de valent. Vestit de blaugrana, l’argentí fa molt que ha deixat de ser migcampista per ser defensa.
Un setge sense premi
Però la Juve, un cop es va trobar amb un 2-0, va tancar-se bastant, amb contres puntuals i dues intervencions clau de Buffon, especialment en una ocasió clara d’Iniesta just abans que Dybala marqués el 2-0. Amb 39 anys, Buffon va fer parades d’aquelles que canvien partits i que, en una nit fosca a Torí, no va fer Ter Stegen. El veterà porter toscà va acabar tenint força feina. Després que Chiellini fes el 3-0 en els primers minuts de la segona part, la Juve va veure com el Barça l’acabava finalment sotmetent i tancant. El setge blaugrana va merèixer un gol, però cada centrada era imprecisa, cada rematada, tova. Sergi Roberto va encendre l’equip per la dreta, i Neymar ho va intentar malgrat que Alves el va aguantar prou bé en defensa, però els intents plens d’orgull de trobar el gol que hauria aplanat molt les coses no van fructificar. La festa va ser tota dels italians, un equip que sap patir. En canvi, ni el Barça ni el barcelonisme està fet per saber patir. Però la derrota condemna l’equip a anar per aquest camí. Si el Barça regna a Europa, ho farà des de el patiment i els girs de guions imprevistos. El d’ahir va ser cruel. Ningú s’atreveix a imaginar quin serà el següent.