El Barça martiritza Simeone i s'il·lusiona amb una exhibició (0-3)

BarcelonaSomia, aquest Barça. S'engresca, ara que per fi aconsegueix que els fets donin la raó a Xavi, amb bon joc i resultats. Després de la dolça ressaca europea, l’equip blaugrana va saquejar el camp de l’Atlètic de Madrid amb una facilitat un xic inesperada, ja que ningú hi havia guanyat fins ara, al Metropolitano. A vegades, els equips de futbol necessiten rebre cops per fer-se forts, com aquest Barça, que no deixa de perdre jugadors per lesió, però no afluixa, ja que els joves de la Masia sempre sumen. I amb Lewandowski repartint regals, el Barça va estirar les orelles d'un Simeone que encara no ha derrotat a Xavi, i es va entestar de pas a perseguir el somni, segons alguns factible, segons altres encara utòpic, de guanyar la lliga i la Champions.

Al camp de l’Atlètic, on ningú havia guanyat a la Lliga, el Barça va saber patir i colpejar quan tocava. Va saber esperar durant molts minuts, per accelerar després i golejar amb un gran partit de Lewandowski llest com una fura, entenent sempre què calia fer. I així, el Barça ja és segon a la classificació. Li ha costat Déu i ajuda, superar el Girona, però de moment ja és ell qui persegueix el Madrid a la classificació. I tot, amb un gol de João Félix. Havia de ser ell, qui obrís el camí del triomf.

Visitar el camp de l’Atlètic de Madrid normalment et fa perdre anys de vida, però el Barça va sortir més jove. No és un lloc on pots passejar-te un diumenge vestit de vint-i-un botons i tornar a casa sense cap taca a la roba. Al contrari, els rivals te l’estripen, especialment si has estat jugador seu abans, com el cas de João Félix. Però el portuguès va acabar amb una rialla trapella, al final d’un partit rodó. I mira que semblava impossible guanyar després de perdre futbolistes com Cancelo i Christensen. El mig del camp blaugrana s’agafava amb pinces, amb tantes baixes, que provocava que Gündogan acabés jugant de pivot, lluny del seu amic Lewandowski, amb Sergi Roberto i Fermín a prop.

La llei de l'ex

Quan Andreas Christensen es va lesionar durant l’escalfament, el protagonista ja era João Félix, el futbolista que pertany a l’Atlètic, però vesteix de blaugrana. El portuguès, amb el seu posat altiu, havia tret de polleguera l’afició madrilenya quan va celebrar el gol del triomf en el partit d’anada a l’estadi Olímpic. Xavi, que l’ha condemnat a ser suplent els últims mesos, ja que no sembla gaire motivat quan entrena, li va posar en safata una oportunitat per reivindicar-se amb la titularitat. Dit i fet. Sempre que juguen aquests dos equips, els futbolistes que han defensat la samarreta de l’altre equip solen marcar, siguin Luis Suárez, David Villa o Antoine Griezmann. Li tocava marcar de nou al portuguès, doncs, com si estigués escrit al destí, com si un ésser superior així ho dictaminés. La llei de l’ex, li solen dir. Havia de ser ell l’encarregat de marcar el primer gol del partit, per descomptat.

I mira que fins llavors João Félix havia fet ben poca cosa, com si fos una ànima en pena. Però just abans del descans va aprofitar el segon atac amb sentit dels blaugrana per acaronar la pilota al fons de la xarxa, amb assistència de Lewandowski. A diferència del partit d’anada, el portuguès no el va celebrar. I si tenia intenció de fer-ho, els seus companys no l'hi van deixar fer, ja que el van abraçar de seguida, més per protegir-lo que per felicitar-lo. El van amagar de les ires dels aficionats locals.

Era un duel en què tocava saber patir i esperar. Perquè inicialment, el partit s’havia jugat tal com havia volgut l’equip local, més agressiu, més endollat. Xavi, donant descans a Lamine Yamal, insistia amb Raphinha, la nineta dels seus ulls, un home incansable que no acaba de tenir sort. En canvi, sí que jugava el jove Pau Cubarsí defensant la bandera blaugrana al costat d'un amic com Héctor Fort. Més minuts per joves de la Masia, perquè descobreixin que al Metropolitano, no et regalen res. Llocs on aprens, guanyis o perdis.

Durant bona part del matx, la defensa blaugrana va excel·lir, i va fer caure Morata un cop i un altre en el parany del fora de joc i va aconseguir que el domini local no es traduís en una pluja de xuts a porteria. Gairebé l’únic xut blaugrana abans del descans, en canvi, va ser gol. Malgrat les baixes i l’escenari, el Barça guanyava. Les coses anaven bé, però Xavi no en tenia prou i va acabar expulsat abans del descans per protestar, quan ni era un partit amb jugades polèmiques.

El gol va canviar-ho tot. Simeone, que ha perdut absolutament tots els partits que ha dirigit contra Xavi, va fer entrar al descans Griezmann i Memphis, pensant que si João Félix havia marcat contra el seu exequip, aquests dos també podrien fer-ho. Però qui va veure porteria seria Lewandowski, gairebé en la primera jugada de la segona part, després d’una errada d’un rival massa precipitat. Es va fer un fart de fer regals, l’Atlètic, i el Barça va aprofitar-ho per burxar en la ferida amb el tercer gol, obra de Fermín, un altre jove de la Masia que gairebé mai falla. Constant com pocs, és un altre dels joves que li canvia la cara a un equip que va acabar amb Vitor Roque a la gespa. Una jornada rodona, per fer que la felicitat europea no desaparegui del rostre dels aficionats i els jugadors. Una setmana per emmarcar d'un equip que perd jugadors, però guanya en confiança.