BarcelonaEl Barça va celebrar una assemblea el 2 de desembre del 1908 amb un únic punt a l’ordre del dia: la dissolució. Però Joan Gamper va decidir que el futur que li esperava al club era molt diferent. Tenia una idea per salvar-lo i la va posar en pràctica. En aquella assemblea va convertir-se per primera vegada en president i va acostar l’entitat a la Lliga Regionalista amb l’objectiu que l’emergent catalanisme se sentís el club com a propi i el catapultés.
Entre aquella assemblea i l’embrió del lema “Més que un club” van passar 60 anys. Va ser Narcís de Carreras, aleshores president blaugrana, qui va dir l’any 1968 que “el Barcelona és alguna cosa més que un club de futbol”. Ho va dir en un context en què el Barça s’havia convertit en un refugi per a l’antifranquisme. Arribarien més frases per a la història. Com la mítica “El Barça és l’exèrcit d’un país desarmat” de l’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán que va acabar mutant a “Exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya”. Eren els anys 80 i Espanya havia anat teixint l’arquitectura democràtica amb el record i el ressò viu del franquisme.
Però ¿quin paper polític té el Barça ara que compleix 125 anys? “La presència massiva i constant del Barça en els mitjans té una funció lenitiva, instrumentalitza les il·lusions infantils dels aficionats i contribueix a la pau social. En termes de política del territori, el Barça forma part del teixit catalanista de la societat civil. A més, l’estadi és un espai de llibertat d’expressió on es poden manifestar les pròpies opinions futbolístiques i polítiques amb xiulets, banderes o cançons. El Barça és un club on els socis són sobirans”, respon Daniel Gamper, professor de filosofia moral i política a la UAB i un dels besnets de Joan Gamper.
“Crec que el paper polític del Barça és molt significatiu si considerem, per exemple, que l’ús de la llengua catalana és una forma clara i evident de fer política. Que gràcies a un acord amb Spotify, aquesta plataforma s’hagi compromès amb el català és, evidentment, una manera de convertir-te en un actor necessari per reivindicar el país, la cultura i la llengua”, exposa Magda Gregori, periodista, politòloga i directora de La Mira.
Amb l’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça el 2021, el club va crear la comissió de memòria històrica. Un dels seus integrants és Carles Viñas, doctor en història contemporània que ha publicat diversos llibres sobre la relació entre futbol i política. “Des que el Barça es va posicionar públicament a favor de l’Estatut [el 1918, durant la tercera presidència de Joan Gamper], atenent el context, s’ha anat vinculant al catalanisme o a una idea de catalanitat, difusa si es vol, però que ha permès una identificació força transversal; fet que ha possibilitat la perpetuació d’aquesta identitat, malgrat fets adversos (dictadures) o en l’actual globalització”, exposa Viñas.
Qui posa en dubte el relat és el periodista, filòsof i escriptor Josep Ramoneda, president del Grup 62 i seguidor de l’Espanyol. “Tant el Barça com el Madrid, en tant que símbols hiperpolititzats, són productes del franquisme, durant el qual a falta d’altres vies d’expressió diferencial van servir d’instrument per identificar Espanya i Catalunya. Per això no hi ha cap país a Europa que tingui una rivalitat esportiva tan forta com aquesta. Ni els Manchesters, ni la Juventus, ni el Bayern representen les seves pàtries ni passegen tanta mitologia barata”, apunta.
Tant se val d’on venim
Júlia Ojeda, investigadora i crítica literària, explica que “el Barça té el paper polític d’assumir la responsabilitat de ser segurament l’espai de trobada més transversal del país, és a dir, de ser un espai on tothom, vingui d’on vingui, sigui d’on sigui, pot acabar trobant-s’hi”. Així, diu que “la conseqüència directa d’això és eminentment política perquè el converteix en un referent de valors socials, culturals i fins i tot lingüístics, que van més enllà de la pura faceta esportiva”. Per Ojeda, “hi ha una comunitat sostinguda sobre uns valors que construeixen mirada, identitat i país”. Un exemple d’aquest fet seria “la rellevància que ha anat adoptant el Barça femení en la visibilització de l’esport femení a escala mundial amb figures com Alexia Putellas i Aitana Bonmatí, especialment també en la defensa d’aquesta última de la llengua catalana i del seu arrelament amb Catalunya”.
Però també hi ha mirades menys optimistes. “El Barça ja no és l’exèrcit desarmat de Catalunya perquè hem perdut el significat del concepte”, apunta el periodista Frederic Porta, autor de múltiples llibres sobre la història del club. “Abans ser del Barça era una militància i ara és una contemplació esportiva. Ser del Barça era una declaració de vida, de vida política també. En dictadura, es va convertir en lluita contra la repressió franquista. Ens ha faltat teoria durant la democràcia”, lamenta. En aquesta línia, Porta assenyala que el fet que es jugués el Barça-Las Palmas de l’1 d’octubre del 2017 en plena jornada de repressió policial durant el referèndum per la independència de Catalunya “va ser un final d’època” des d’un punt de vista catalanista. En canvi, el president del PP a Catalunya, Alejandro Fernández, culer confés, opina que “com menys paper polític tingui el Barça, millor”. I es pregunta: “Com és possible que un fill d’asturians com jo, sense cap familiar culer, sigui devot del Barça? Doncs perquè quan era un nen vaig sentir una fascinació inexplicable pel Schuster, l’Epi, el Vujovic... Això no és política”.
Ambaixador de Catalunya
Sigui com sigui, és un fet que quan un català explica la seva procedència pel món molta gent la primera associació que fa és amb el Barça. Però ¿amb això n’hi ha prou per dir que el Barça és el màxim ambaixador de Catalunya? “La resposta a aquesta pregunta és clarament afirmativa. És l’experiència que tot català de carrer ha tingut alguna vegada viatjant pel món i anunciant que és de Catalunya; bé, de Barcelona, de la Barcelona de Gaudí i la Sagrada Família, però sobretot la Barcelona del Barça, de Messi”, assegura Ojeda. “Ho és amb molta diferència”, opina Alejandro Fernández.
En canvi, Ramoneda no ho veu tan clar. “Malament rai si fos així; voldria dir que no tenim gaire per ensenyar, si només podem lluir el futbol”, considera. “Potser és el més vistós, però espero i confio que la gent ens vegi també per altres coses. Em sento més ben representat pels molts investigadors d’alt nivell amb rang a les grans universitats del món o per les iniciatives econòmiques –que n’hi ha– que han saltat barreres o per l’aportació creixent de referents culturals al món, i, evidentment, pel govern de la Generalitat, independentment que hi estigui d’acord o no”, argumenta.
Una visió diferent és la de Daniel Gamper. “El Barça no és tant un ambaixador de Catalunya com una marca catalana amb un alt valor de mercat que es difon internacionalment en forma de productes audiovisuals i merchandising”, analitza el besnet de Joan Gamper. “Això només es pot fer en qualitat de marca, no de club. Cal afegir que el futbol és molt poderós a l’hora de salvar distàncies. A l’estranger, el tema del Barça i el futbol funciona com un llenguatge universal”, conclou un dels descendents de qui ho va originar tot.
![El mapa sentimental del Barça](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
