Una alegria que durarà mesos (1-2)

BarcelonaQuin cor, aquest Barça. L'equip de Xavi marxa de vacances amb el cap ben alt, després d'un triomf tan dolç que el seu regust durarà mesos (1-2). Amb cara de cansat, amb les cames plenes de cops i encara amb la cicatriu de la Champions ben visible, l'equip de Xavi va saber guanyar a Pamplona lluitant contra tots els elements, un triomf amb el cor, amb ràbia. Quan la pilota comenci a rodar al Mundial, podrà asseure's al sofà amb un bol de crispetes ple, tranquil. I darrere, Xavi haurà posat un marc a la fotografia de la Lliga. Qui ho hauria dit, quan el Madrid va derrotar el Barça fa unes setmanes, que seria l’equip blaugrana qui lideraria la Lliga quan arribés el moment de parar, ja que algú va tenir la incomprensible idea de fer un Mundial un novembre.

Ni això juga a favor d’un Barça on tot costa. Ara que per fi torna a tenir una ratxa de resultats positiva, toca parar-se per cedir pas als himnes i les seleccions. Com a mínim podrà recuperar lesionats un equip que va acabar defensant amb un home de menys i amb Frenkie de Jong i Marcos Alonso de centrals. Un equip que s’aguantava amb pinces, defensant amb el cor en un partit a Pamplona on un heroi poc esperat, Raphinha, va donar els tres punts a l'equip quan semblava que l'única idea era defensar l'empat. El Barça, jugar bé, no va fer-ho. Ara, com va lluitar. Com va saber patir. Com va saber fer-se fort, quan el vent bufava en contra. Encerclat per un munt d’enemics, va saber treure un punt amb regust de glòria. El Barça viu sempre al límit, mai saps si li tallaran les ales de nou. Pateix molt. Cada cop que l’equip sembla enlairar-se, algú li punxa el globus. Sigui un àrbitre amb poca vista o un rival encertat, sigui un tret a l’aire d’Ousmane Dembélé o una lesió. Ja arribarà el dia de dominar un partit d’inici a final. Especialment fora de casa, els partits semblen un guió d’Alfred Hitchcock, amb Xavi corrent per un camp perseguit per Gil Manzano i un munt de rivals. I un final feliç, en aquest cas. L'equip ha madurat a base de cops, la pell s'ha fet dura a cops de garrotada. I finalment, ha arribat una alegria.

Un àrbitre difícil d'entendre

Després de l’ensopegada del Madrid a Vallecas, jugar-se el lideratge a Pamplona no era precisament un negoci rodó. L’Osasuna és un equip sincer, molt treballat. Saben què poden fer i què no poden fer, traient el cap al capdamunt de la classificació entre gegants. I, de fet, ja li van donar la benvinguda al Barça amb un mastegot, amb una pressió alta que va convertir Sergio Busquets en una d’aquelles atraccions de fira on es tracta de donar cops de puny a un sac. El veterà migcampista anava perdent la pilota una vegada i una altra, fins que un córner va acabar amb David Garcia fent el primer. L’Osasuna havia donat al Barça una lliçó de com sortir al terreny de joc endollat. Potser massa, ja que en la mateixa jugada Unai Garcia havia comès una falta de llibre sobre Marcos Alonso que ni l’àrbitre ni els responsables de la sala del VAR van voler veure. La lliga espanyola segueix enfangada en decisions difícils d’entendre, en criteris menys sòlids que les promeses de molts polítics, en contradiccions que els esportistes no poden entendre. Colpejat i nerviós, el Barça va caure a la caldera de l’infern navarrès, cremant. No és un equip estable, en l'àmbit emocional. Li costa pensar en fred, i quan sent que li han pispat la cartera, encara que tingui raó, perd la capacitat de pensar en fred. Així va caure al parany de Gil Manzano, un àrbitre amb massa necessitat de ser protagonista, Robert Lewandowski. Amonestat per una falta lleu, va acabar veient la tercera targeta vermella de la seva llarga carrera quan va clavar el colze a la galta de David Garcia. Si la primera targeta no era clara, la segona era de l’alçada d’un campanar. Res li sortia, a un Barça més pendent de protestar que de jugar.

I mira que té talent, aquest Barça. Quan Pedri va decidir que es jugaria al joc que ell volgués, es va fer la llum. A la primera part, va iniciar la jugada en què Ferran va empatar, tot i que estava fora de joc. A la segona, amb el valencià fent de davanter centre per obrir espais, Pedri va encarregar-se de donar aire a l’equip de Xavi empatant. Li va tornar el cop a l’Osasuna, el Barça. Va pagar-li amb la mateixa moneda i va sortir més intens a la segona part després d’un descans en què Gerard Piqué, en el seu últim acte de servei com a futbolista, va ser expulsat per haver perseguit Gil Manzano pel túnel dient-li a l’orella tot el que pensava, perdent els papers. Va ser un acte de sinceritat del defensa, actuar ja com a soci i no com a professional, donant veu a molts aficionats barcelonista.

Sort de Pedri, que va debutar al Barça amb cara de cansat i ja no l’ha pogut canviar, jugant cada setmana dos partits. La condemna del canari és el seu talent, fet que el converteix en imprescindible. I, malgrat tot, segueix marcant diferències en un Barça en què Xavi ara sembla confiar menys en Gavi, per donar el mig del camp a Busquets i De Jong. Amb l’empat al sarró, el Barça va apostar per ser racional: va donar la pilota a l’Osasuna, castigant-lo amb algunes curses verticals en què anava guanyant faltes i feia mal a un Osasuna que atacava sense idees. I en una d'aquests contres, Raphinha va marcar el gol de l'èxtasi. El gol del liderat. Un gol convertit en un símbol al qual aferrar-se per somiar, aquests mesos.