El Barça de Koeman no té ni cap ni peus (3-0)

BarcelonaEl regnat de Koeman al Barça s’ha convertit en una broma de mal gust. Un descens als inferns que sembla no tenir final. Lisboa, convertida en ciutat d’infaust retorn per al barcelonisme, va veure com el Barça cremava amb una golejada que hauria de tenir conseqüències (3-0). El Benfica, amb una idea de joc, va golejar un equip en què costava entendre quin era el sistema. A Koeman, el crèdit se li va acabar fa temps. És com l’economia del Barça, està en números vermells. La seva situació és insostenible, ja que el joc va ser pitjor que el resultat. Encaparrat en morir amb les seves idees, va sortir amb tres centrals, el sistema que afirmava que servia per evitar golejades. La realitat, però, és tossuda. I el Benfica, tal com va fer el Bayern, va golejar un equip que s’ha convertit en la riota de mitja Europa. 

En una nova nit per oblidar a Lisboa, el Benfica va deixar el Barça contra les cordes a Europa com a últim de grup, sense punts, sense gols marcats i amb sis gols rebuts. Un equip sense gaire marge de maniobra si vol seguir viu a la Champions, competició amb què somiava no fa tant i que ara és com pujar al tren de la bruixa, que espanta uns culers cansats de partits convertits en una tortura. Koeman segueix entregat al seu discurs fatalista, nihilista, convençut que la realitat és aquesta. El barcelonisme sap que l’equip pot jugar millor. Koeman s’ha quedat sol defensant un discurs que tristament camina de bracet amb els fets. Efectivament, jugant tal com vol el tècnic, el Barça no pot competir contra ningú, a Europa.

En lloc de deixar-se portar pel caràcter desenfadat dels joves que van engrescar contra el Llevant, Koeman va deixar clar que és ben caparrut i va insistir amb el sistema tàctic que va fer aigües contra el Bayern. I mira que sap que aquest esquema no agrada als jugadors. Tampoc a Laporta, ni als aficionats. No està malament, tenir caràcter. Ara, quan ets el capità d’una nau que s’encamina contra un iceberg, potser seria bona idea acceptar els consells de canviar el rumb. 

El retorn, dolorós, a l’escenari del 2-8 contra el Bayern, era un nou judici. En això Koeman també és com el Barça, un club que té una vida ben activa als jutjats. L’alineació, però, ja era un tret al peu. I en tres minuts el Benfica ja havia marcat, amb Darwin Núñez jugant amb Eric Garcia tal com un noi de 15 anys pispa la pilota a un nen de 10 al patí de l’escola. Jorge Jesus, un d’aquests genis de les banquetes que neixen a Portugal, va entendre millor el partit i va ocupar els espais entre línies, va mortificar amb cada atac i va saber patir en defensa contra un Barça en què Pedri tornava després de la lesió. I el canari, per descomptat, no va amagar-se. No forma part del seu caràcter.

En un Barça en què el premi pel bon partit de Gavi i Nico era ser suplents a Europa, Pedri va aliar-se amb Frenkie de Jong, que aconseguia fer mal al Benfica amb les seves curses verticals. Els dos van crear la jugada en què Luuk de Jong hauria pogut empatar, però el davanter neerlandès no és el nou que mereix el Barça. I primer va xutar contra un defensa, per tot seguit bloquejar ell mateix un xut de Pedri, molestant dins de l’àrea. Sempre al mig, com el dijous, molestant.

Lluny queda aquella època en què cada viatge europeu del Barça era com una gira del Bolxoi, visitant les grans ciutats europees per enlluernar. Ara, cada viatge és una humiliació. Roma, Torí, Liverpool, Lisboa dos cops. Piqué, amonestat, va ser canviat als 33 minuts de joc quan l’afició local, amb raó, reclamava la segona groga. Koeman va evitar quedar-se amb 10 fent entrar Gavi, però en lloc de canviar el sistema de tres centrals, va situar de defensa un dels pocs jugadors que feia mal en atac, Frenkie de Jong. En comptes de fer un pas endavant, el Barça va seguir ofegant-se en els seus dubtes, amb el canvi. El sistema de Koeman seguia deixant despullat un Sergi Roberto fosc a la banda, mentre Memphis feia el que podia. Un drama en què el pitjor era que no sorprenia. El drama del Barça dels tres centrals, amb Koeman marejant els seus jugadors amb els seus canvis.

Koeman, que no en sap o no pot, no va saber canviar la dinàmica del partit al descans. I la segona part va ser una penitència per a un equip que va acabar convertit en una joguina. Quan l'entrenador holandès va fer un triple canvi, apostant per fi per Ansu Fati i Nico, el Benfica va trigar 30 segons a fer el segon en una jugada en què els portuguesos van guanyar en quatre ocasions un rebuig a la frontal, fins que Rafa Silva va sentenciar. Dest, sumant-se al projecte d'immolació col·lectiva, va cometre un penal com una catedral i va permetre a Da Luz celebrar el tercer. Després, va arribar la vermella a Eric Garcia. Quan creus que el Barça no pot caure més baix, acaba golejat pel Benfica, entre els "ole" de l'afició portuguesa. Koeman, que defensava una disposició amb tres defenses per evitar golejades, ja en porta dues en contra jugant així. Les excuses se li han acabat. El temps, també. Si el Barça vol seguir viu a Europa, ja no pot fallar més. I necessita un discurs diferent, menys acomplexat.