Quan el Barça va jugar a Nova York lluitant per la seva vida

BarcelonaQuan els viatges es feien per mar, i no pas en avió, la figura de l'Estàtua de la Llibertat s'encarregava de rebre a tothom que arribava a Nova York. Just al costat, els viatgers tocaven terra a l'illa d'Ellis. Els que tenien els papers en regla o encaixaven amb el que volien les autoritats nord-americanes passaven a terra ferma. Altres només sortien de l'illa per tornar a un vaixell, expulsats del somni nord-americà.

El 1937, la plantilla del Barça va passar per allà. I com que tenien un contracte per jugar uns partits de futbol van poder passar ràpidament per la tenebrosa illa d'Ellis, on avui dia un museu recorda com aquell lloc va ser l'illa dels somnis: realitzats per molts, trencats per altres. El primer cop que el Barça va jugar als Estats Units va ser precisament a Nova York, on ara tancarà aquesta gira. Hi arriba amb les maletes plenes d’il·lusió, engrescat per tancar una època fosca.

El primer cop que el Barça va jugar als Estats Units també arribava buscant diners sota les pedres, però en un context ben diferent. A Espanya es vivia la Guerra Civil i l’economia del club, com tota la societat, patia. El 6 d’agost del 1936 el president, Josep Sunyol, havia estat afusellat a Guadarrama pels franquistes i els anarquistes havien amenaçat de col·lectivitzar el club, que va acabar gestionat per treballadors del Barça. El primer equip, doncs, va embarcar-se en aquella famosa gira salvadora que inicialment només l’havia de portar a Mèxic, tot i que després es va allargar el periple fins a Nova York, on jugaria quatre partits. L’expedició tornaria amb 460.000 pessetes de benefici que serien guardades en un banc de París, diners clau per poder alçar el vol després del conflicte.

La gira havia nascut gràcies a una proposta de Manuel Mas, un català que havia jugat a la secció de beisbol del club i vivia a Mèxic. Llavors, el govern d’aquest país, presidit per Lázaro Cárdenas, era dels pocs que obertament donava suport a la República. El delegat del club, Rosend Calvet, va estudiar les propostes de gira (en van arribar quatre) i va decidir que la proposada per Mas era la millor. Mas, de fet, havia enviat la carta al porter del club, Iborra, a qui coneixia, i aquest l’havia portat a les oficines. Una carta que va canviar-ho tot. El Barça va renunciar a jugar la Copa de la República, que guanyaria el Llevant, i va marxar amb una expedició formada per unes 20 persones que després de sortir de França va arribar al port mexicà de Veracruz, on van ser rebuts per una gentada. Al capdavant, l’entrenador irlandès Patrick O’Donnell, un home de gran caràcter que no va voler abandonar Barcelona quan van començar a caure bombes. A Mèxic, el Barça seria rebut per autoritats i jugaria un munt de partits. Va deixar un gran record tant a nivell esportiu com personal. De fet, uns quants futbolistes decidirien quedar-se en terres mexicanes i no tornar a un país trencat per la guerra. Un d’ells, el famós Martí Ventolrà. El davanter del Fort Pienc va enamorar-se en una recepció de la neboda del president mexicà, Lázaro Cárdenas, i va quedar-se per sempre més a Mèxic, on jugaria a l'Atlante, presidit llavors pel cap de la policia local, el general Muñoz, mà dreta de Cárdenas. El 1949, es retiraria amb 43 anys per saltar a les banquetes i iniciar una nissaga futbolística que continuaria el seu fill, que el 1970 jugaria el Mundial absolut amb la selecció mexicana. El pare havia jugat el Mundial del 1934 amb Espanya i el fill ho faria amb Mèxic. I el net va arribar a treballar en una Acadèmia del Barça en terres mexicanes. Quan Ventolrà va dir que ell no pujava al vaixell cap a Nova York, per cert, va acabar suspès de sou pel Barça. Tant li feia, estava enamorat.

Quatre partits, quatre victòries

Després d’aquells dos mesos a Mèxic, doncs, va tocar arribar a un nou país. El futbol era prou popular llavors, a la costa est nord-americana. No tenia el pes del beisbol o el futbol americà, però podia omplir estadis i tenia equips prou bons, vinculats sobretot a comunitats d'immigrants. El 6 de setembre del 1936 el Barça jugaria a l’estadi Comercial Field contra el Brooklyn Hispanos i guanyaria per 2-4. A la graderia, per cert, hi havia l’ambaixador republicà a Washington, Fernando de los Ríos. Els següents partits serien contra els Hispanos de nou, que s’havien reforçat amb altres jugadors de clubs rivals (victòria catalana 3-4), un combinat dels millors jugadors de la lliga local (0-2) i finalment un combinat dels millors equips de la comunitat jueva en un partit jugat de nit amb il·luminació artificial (0-3). D’aquells partits, el davanter Josep Escolà recordaria que el terreny de joc es feia servir també en partits de beisbol, motiu pel qual a prop de l’àrea hi havia el monticle de terra més elevat fet servir en aquest esport pel llançador. No va ser fàcil jugar a futbol, per als jugadors del Barça, que van tenir temps de fer turisme guiats per O’Connell, que feia de traductor, ser rebuts pel Centre Català de Nova York i assistir a recepcions.

Acabada la gira, però, calia tornar. I només vuit persones de l’expedició arribarien a Barcelona: Rossend Calvet, que s’encarregaria de guardar els diners guanyats en un banc de París, O’Connell, el massatgista Àngel Mur, el treballador Modest Amorós i els futbolistes Argemí, Babot, Rafa i Pagés. Dels altres, la majoria es quedarien a Mèxic. Alguns, com Balmanya, Escolà i Zabalo, van quedar-se a França. Un viatge llarg i trist a la panxa d’un vaixell gegant. Per estalviar, van viatjar amb els bitllets més econòmics. De fet, els jugadors definien com "la mina" la part del vaixell on van passar les nits recordant els llums de Nova York i intentant imaginar què els esperava en aquella vella Europa plena de núvols que anunciaven tempesta.

El Barça no tornaria als Estats Units fins a finals dels anys 60, per jugar alguns amistosos. Hi tornaria puntualment, fins que amb l’arribada de la presidència de Joan Laporta el 2003 va esdevenir habitual fer gires per guanyar un munt de calés.