El Barça, una joguina trencada, acaba amb un pam de nas a Pamplona (2-2)

BarcelonaCom pateix, aquest Barça. Quina feinada li espera a Xavi, per aixecar un projecte trencat després de tants anys de gestió indefensable. Encara queda molt per sortir del desert per on camina un equip que l'únic que pot oferir a la seva gent és demostrar que té ganes de guanyar. Xavi no té ni les eines ni els jugadors per jugar tal com voldria. I amb una alineació que semblaria per jugar un amistós de pretemporada, amb Umtiti i Luuk de Jong, l’equip no va aconseguir aturar la sagnia de mals resultats i va empatar al sempre complicat camp de l'Osasuna (2-2). L'empat del Chimy Ávila, a tres minuts del final, va arribar quan semblava que la defensa blaugrana, assetjada, podria defensar el triomf. Un altre desengany per a un equip que encadena tres partits sense guanyar en una setmana tràgica. Ara, tanta set passa el barcelonisme que qualsevol bona notícia és com entrar a un oasi. A terres navarreses, el millor va ser la consolidació d’un Ez Abde que sembla vingut del passat, tal com juga, amb el cap baix, esquivant rivals com un nen al pati de l’escola. Sort d'ell.

Costa molt trencar una dinàmica negativa. Quan un vaixell s’enfonsa hi ha qui intenta ser el primer a salvar la pell sense pensar en els altres, alguns resen a qualsevol sant i altres decideix fer la darrera copa a la barra del bar abans de saltar al mar. I després hi ha qui no perd la fe, qui intenta trobar solucions. Els valents, els atrevits. A Pamplona, els rebels van ser els joves, evidentment. Especialment Abde, qui, després de sortir d’aquells camps de barri on has d’aprendre a evitar els cops dels rivals si no vols prendre mal, va liderar l’atac d’un Barça inestable. Entre les idees de Xavi i la realitat, hi ha un desert. Com si vols tocar una peça de Mozart i només tens dos guitarristes de rock amb poca traça.

Per intentar superar un dels equips més competitius de la Lliga, Xavi va demanar a Abde i Dembélé obrir molt el camp. Abde ho va fer. Dembélé va desaparèixer del camp, com si no hi fos, com si hagués marxat a fer turisme per la capital navarresa. La idea era generar espais pel mig. I va passar, una mica. Ja de sortida, Gavi va enviar una pilota al cor de l’àrea, on Nico va marcar el seu primer gol amb el Barça amb la mateixa calma que tenia el seu pare, Fran, quan jugava al Deportivo. L’alegria, però, dura ben poc al Barça. I en tres minuts l’Osasuna ja havia empatat amb una jugada d’estratègia en què David Garcia va rematar de cap tot sol, sota la mirada d’Umtiti i Piqué.

El ritme de l'Osasuna

Aquest Barça no pot tenir el control, com Xavi voldria, ja que no té les eines. I si es tracta de competir, alguns hi són, com un Abde elèctric, però d'altres no. En atac, Xavi no tenia cap altra opció que fer jugar un Luuk de Jong que va aportar, com a molt, tenir un defensa pendent d’ell. En canvi, el tècnic vallesà sí que va sorprendre fent jugar per primer cop de titular Umtiti, per davant de Lenglet i Eric. Hauria pogut anar pitjor, amb ell. No va ser un gran partit, però va estar a l’altura dels seus companys. És a dir, res de l’altre món. El partit, però, no es va jugar com li hauria agradat a Xavi. L’Osasuna va sentir-se més còmode, amb el seu joc físic. El conjunt navarrès és admirable. Fa poc no tenien ni un ral a Segona i ara tenen una idea ben clara, amb un equip ple de treballadors que es deixen la pell defensant una idea. El Barça també té una idea al cap, però necessita temps i cares noves per fer-la realitat. Ara és una joguina trencada.

A l'espera de la revolució per retornar a les arrels, per permetre als barcelonistes tornar a alçar el cap orgullosos, el Barça es limita a sobreviure. Barrejant idees futbolístiques amb altres conceptes més bàsics, però ben necessaris: el caràcter, l’atreviment, les ganes de no enfonsar-se al fons del mar amb una pedra al coll. I exceptuant un Busquets cansat, només els joves semblen tenir-ho, ara mateix. Frenkie de Jong va veure com li passava per sobre el joc físic d’un Osasuna que es mou a ritme de rock'n'roll. Abans el Barça jugava a ritme de violins, però ara desafina i només el salven les individualitats de joves com un Abde que va encarregar-se de rescatar el Barça ja de sortida a la segona part, amb una arma que el Barça no sempre sap aprofitar: les contres. Mentre l’Osasuna demanava un possible penal per mans de Busquets, Nico va organitzar una contra on per fi va aparèixer Dembélé, qui va oferir al jove marroquí l'oportunitat de tocar el cel amb el seu primer gol a Primera. Quan més calia i marcat per qui més ho mereixia.

La realitat del Barça és aquesta. Ja arribarà el bon temps, ja tornaran els dies per escriure els destins dels partits amb el teu puny. Després de caminar cap a l’escorxador amb el cap baix a Baviera, tocava tancar la ferida, evitar seguir perdent sang. I el Barça es va concentrar en els esforços defensius, buscant les contres en un guió on per fi va donar la cara Dembélé, un jugador convertit en la metàfora perfecta del que ha viscut el Barça els darrers anys, amb lesions o decepcions cada cop que semblava engrescar els aficionats. De fet, va acabar demanant el canvi per molèsties físiques en un partit que el Barça no va saber, o no va poder controlar. Si el francès ha perdut molts trens, Abde ha pujat al que li ha passat per davant liderant un Barça que va limitar-se a defensar com podia fins que, en una jugada caòtica, el Chimy Ávila va xutar des de la frontal, un xut desviat per la defensa que va enganyar Ter Stegen. Un altre cop a la línia de flotació d'un Barça que queda vuitè a la classificació, perdut, vivint el pitjor inici de lliga des de la temporada 2002/03.