El Barça guanya molt més que tres punts al Metropolitano (0-1)

BarcelonaEn el futbol, com passa a la vida, valores més les coses que has aconseguit patint. Mentre espera ser constant i poder jugar un partit sencer a un nivell competitiu, el Barça ha abaixat els fums de l’Atlètic de Madrid enduent-se tres punts de gran valor (0-1). D’aquells que poden canviar el destí de la temporada, perquè permeten recuperar el lideratge en solitari i marxar amb el cap alt a l’Aràbia Saudita per intentar guanyar la Supercopa. Un partit de mastegar sorra, de renunciar al llibre d’estil. De vegades, l’Atlètic tenia la pilota i el Barça defensava el gol de Dembélé de la primera part. Semblava una festa de disfresses amb els barrets canviats. I Araújo va saber protegir un resultat que li feia molta falta, al Barça, quan va evitar l'empat en els últims minuts traient una pilota de la línia de gol amb l'esperó. Sort de l'uruguaià. Sort que ha tornat.

Visitar l’Atlètic de Madrid requereix un munt de paciència. És com haver de seure al costat d’aquell tiet que cada any explica les mateixes històries al dinar de Nadal. Cada any toca picar pedra per intentar fer caure el mur d’un conjunt que no vol la pilota. Simeone pot agradar o no, però és sincer. Xavi i Simeone, sempre enfrontats, sempre als antípodes, no es posen d’acord en gairebé res. El que el tècnic argentí considera legítim, el català creu que no es pot ni considerar futbol. L'un construeix i l’altre destrueix. Però per un cop, no van semblar tan llunyans. Xavi va guanyar sense poder controlar el partit, com li agrada. I li va tocar defensar un resultat curt, com sol fer Simeone.

La trompada del Madrid a Vila-real posava en safata al Barça l’oportunitat per recuperar el lideratge en solitari. Si alguna cosa bona té aquest calendari hipertrofiat sense temps per descansar és que cada tres dies tens una nova oportunitat per alçar el cap i oblidar ensopegades com la del derbi contra l’Espanyol. Sense Lewandowski, Xavi va confiar en Ansu Fati per veure si el jove davanter troba la regularitat perduda. No ho va aconseguir, perquè va deixar quatre detalls tímids, poca cosa. Ansu encara no s’assembla a la seva millor versió, aquella de fa anys quan va fer caure la porta del Camp Nou a cops de gols, engrescant tant com un primer amor. Però Xavi la va encertar d'entrada fent jugar quatre migcampistes. Pedri més avançat, però amb llibertat per moure’s amunt i avall. I seria el canari qui obriria la llauna amb una jugada preciosa que premiava el millor joc blaugrana. Rodejat de quatre rivals, va esmunyir-se de tots i va trencar la línia Maginot de l’Atlètic. Gavi, que va rebre la pilota de Pedri, va estar a un pas de cometre falta sobre Reinildo guanyant la posició, un lleu contacte que no invalidava el gol de Dembélé. El francès posava la firma del gol, però l’ideòleg era un Pedri que poc després desaprofitava una oportunitat per fer el 0-2. L’Atlètic, fins llavors, semblava un equip petit, poca cosa.

Griezmann, un corcó

Però després del Mundial, el Barça semblava una ampolla de cava, explosiu a l’inici i desinflant-se ràpidament. Tal com ja havia passat contra l’Espanyol i l’Intercity, l’equip de Xavi va ser incapaç de mantenir el ritme alt. Li dura poc, l’energia. S’apaga, es fa petit. I l’Atlètic va donar un munt de feina a Ter Stegen amb les aparicions del jove Barrios i sobretot de Griezmann, molt endollat. Tal com havien fet en el passat Luis Suárez i Villa, el francès volia castigar el seu exequip. Si els quatre migcampistes havien assegurat d'entrada la pilota, de sobte la van perdre. Costa escapar-se d’aquest destí: al camp de l’Atlètic, sempre acabes patint.

Després de l’aturada mundialista, el Barça està una mica perdut. Xavi ho sap. Estira les orelles dels jugadors i fa canvis, però no se’n surt. La realitat a vegades et fa replantejar les idees. I el Barça va entendre de pressa que calia guanyar com fos. Hi ha dies que pots recollir elogis pel teu estil. Uns altres dies toca guanyar amb una ganyota. I Xavi no va tenir més remei que fer entrar Kessie per De Jong, per tapar les vies d’aigua d’un equip que ja ni tenia la possessió. Ansu, capcot, cedia el lloc a Ferran Torres, que tampoc aconsegueix trobar la seva millor versió. Al Metropolitano va acabar expulsat en els últims minuts després d'una patètica baralla en què es va estirar els cabells amb Savic, que també va veure la vermella. Els canvis van trencar el ritme d’un Atlètic que va jugar amb foc en dues ocasions en què Dembélé podria haver sentenciat. El francès continua sent un jugador incomprensible, capaç d’unir en una mateixa jugada la bellesa i les errades còmiques. Ara marca, ara falla.

L’Atlètic, sempre emocionalment esbojarrat, va intentar portar el partit al terreny de l’èpica, però Araújo i Christensen van saber protegir l’àrea de Ter Stegen. Quan més semblava que tocaria patir, millor va entendre el partit el Barça, amagant la pilota i traient de polleguera el rival. El partit que havia començat amb la poesia de Pedri acabava amb Kessie traient el pic i la pala per fer una feinada. El que fos per obtenir un triomf vital per llepar-se les ferides. I recuperar l’orgull.