El Barça sap fer-se fort davant les adversitats a Vitòria (1-3)

BarcelonaQuins dies tan estranys al Barça. Sigui un efecte de l’adeu anunciat de Xavi Hernández o no, l’equip encadena dues victòries consecutives unint moments de bon joc amb altres de frustració, aconseguint que els aficionats per moments es rendeixin i que després s’il·lusionin amb aquell futur millor que no acaba d’arribar mai. Però que sembla més proper cada cop que Lamine Yamal fa de les seves, demostrant un talent que per moments, recorda a cert jugador argentí. Seguir el Barça és així, és una muntanya russa emocional en què se salta de l’odi a l’amor fàcilment, en què tens molts noms per lloar i molts per criticar. Començant pels àrbitres, esclar, responsables d’una expulsió de Vitor Roque ideal per als que creuen en teories conspiranoiques.

A Vitòria, triomf per 1 a 3 amb cor i amb el jove brasiler convertit en un dels protagonistes inesperats. Vitor Roque va entrar al terreny de joc, va marcar el seu segon gol en dos partits i, tot seguit, va veure dues targetes en 10 minuts. De la glòria al purgatori en un tres i no res, amb una expulsió impossible d’entendre. Ara Vitor Roque ja coneix com és la Lliga. És un lloc on pots somiar però on també t’emportes unes quantes garrotades. Els seus gols s’han convertit en una mica de llum en aquesta època de dubtes i de foscor on costa saber cap on anirà l’equip ara que el tècnic té data de caducitat. Vitor Roque ja havia marcat el gol salvador contra l’Osasuna i va deixar el rastre de les seves urpes de nou a Vitòria. Cap dels dos triomfs passarà a la història, però es tracta de triomfs que valen el seu pes en or, per mantenir lluny el cinquè classificat i per mirar de reüll què passa al capdamunt de la classificació, per si de cas. Joan Laporta deia que en cas de guanyar a Vitòria potser encara es guanyaria la Lliga. És un optimista de mena, el president, però l’Alabès va acabar derrotat i les aigües semblen una mica més calmades.  El Girona ara queda a sis punts. El Madrid dependrà del derbi.

I tot gràcies a una curiosa combinació de joventut i experiència, de joves que tot just escriuen les primeres pàgines de la seva biografia esportiva i d’altres que ja tenen canes. Si Lewandowski i Gündogan van obrir la porta, entre Lamine Yamal i Vitor Roque van posar el llaç al regal a la segona part. Il·lusionen més els joves, esclar. Però per guanyar cal la participació de la vella guàrdia. Aquest podria ser el gran llegat de Xavi, quan arribi el moment d’acomiadar-lo. Veure una nova generació de joves que haurà anat aprenent, patint-ho en carn pròpia, que al Barça tot costa. Si el Xavi jugador va patir en l'època en què ell li salvava el cap a Van Gaal, ara ell veu com jugadors com Pau Cubarsí o Lamine Yamal donen la cara. Ho fan per ells mateixos, però també pel tècnic. Ho fan pel Barça, vaja. Veure com el central gironí surt a camp obert amb la pilota als peus, sense por, com busca el contacte amb davanters rivals, impressiona. Tant com les curses i els girs de Lamine Yamal, que juga amb alegria, que es mou amb la pilota com tants joves es mouen ballant nous ritmes que els veterans no entenen als barris de l’extraradi. Nous estils i nous ritmes per al Barça de sempre, aquell en què els joves, si tenen caràcter, sempre tenen una oportunitat.

Per intentar no patir tant contra els vitorians com havia passat a Montjuïc, el Barça es va protegir amb un nou migcampista: Christensen, jugant de pivot defensiu. L’escandinau va patir una mica fins que, per fi, va aparèixer Lewandowski. El polonès va trobar un forat al mig de la defensa rival després d’una bona passada de Gündogan i va espolsar-se pors i dubtes amb el gol. Ara bé, l’Alabès hauria pogut fer mal, especialment amb les centrades laterals. Si bé l’equip local no va tenir punteria, el Barça sí, especialment en una segona part en què Gündogan va saber aprofitar els espais per fer-ne de les seves i marcar el 0-2. L’aposta de Xavi no va servir per jugar un partit espectacular però sí prou efectiu. El Barça sabia arribar, especialment gràcies a la qualitat de Lamine Yamal, que no necessita fer gols per ser el millor. Va sobrat de talent i ara té un escenari per demostrar-ho a tothom.

Saber guanyar, saber patir

L’Alabès va evitar que el partit quedés vist per a sentència marcant el seu gol tot just segons després del 0-2 en una centrada mal defensada que va acabar amb un bon cop de cap de Samu, però el Barça, per un dia, semblava destinat a no patir, perquè Vitor Roque va fer el tercer en una jugada en què, de nou, jugadors com Pedri, De Jong o Gündogan van poder arribar frescos a l’àrea rival sabent que darrere Christensen els protegia.

Hauria estat un triomf plàcid si no fos per Martínez Munuera, que va esborrar la rialla de Vitor Roque amb la targeta vermella. Condemnat a jugar 25 minuts en inferioritat numèrica, el Barça va saber fer-se fort i protegir Iñaki Peña. Per guanyar, cal saber patir. Després d'uns dies esbojarrats arriba una certa calma, que feia falta. Els optimistes miren cap a dalt de la classificació i s'engresquen amb els joves. Els pessimistes encara miren la cinquena posició i pensen en les decisions arbitrals. I molts barcelonistes, de fet, són les dues mateixes persones a la vegada.