I si el Barça femení perdés amb el Madrid, què passaria?

Barcelona¿I si el Reial Madrid guanyés al Camp Nou i donés la sorpresa? Què passaria? Doncs res. No hauria de passar res. La bona feina del Barça els últims anys ha aconseguit que milers de persones segueixin ara l'actualitat de les jugadores blaugranes, quan abans eren ignorades. O mirades despectivament. Ara són admirades i respectades, però és una situació que amaga una trampa. Part de l'admiració arriba perquè guanyen. Han aconseguit regnar a Europa.

I tard o d'hora l'equip perdrà. Llei de vida, com sol passar. I molts deixaran de seguir aquestes jugadores si no aconsegueixen arribar a finals. Al Barça masculí li passa el mateix. Molta gent, quan l'equip no guanya, ja no sap quan hi ha partit. Un cop els arriba per les xarxes socials, els amics o la premsa que el Barça guanya de nou, torna. Mai he empatitzat amb qui segueix un equip només quan guanya. Ho respecto, però no ho entenc.

Amb el Barça femení pot passar el mateix si un dia un altre equip de la Lliga aixeca un bon projecte. O si cauen derrotades contra qualsevol dels equips ben bastits del Vell Continent. Tant de bo que aquest boom que ha viscut el futbol jugat per dones a casa s’alliberi una mica d’aquesta obsessió pel triomf. No soc optimista, és una malaltia que afecta tota la societat: la dèria per guanyar més, per ser el més conegut, per tenir més seguidors, per guanyar més premis, per liderar llistes. Fa molta mandra.

Malgrat ser pessimista en general, en el fons no dubto que hi haurà una part de la massa social que ha començat a seguir aquesta fornada de jugadores excepcionals que sabrà estar a l’altura el dia que toqui perdre. I que el dia que es perdi sabrà fer com l’afició de l’Uni Girona de bàsquet femení, acompanyat per una gentada a València que animava les jugadores tot i no poder revalidar la victòria a la final de la Copa contra el Perfumerías Avenida de Salamanca.

Fa uns anys no acabava d’entendre aquelles expressions que deien que el més important és el camí. Ara que ja he avançat bona part del meu camí, i que m'he perdut molts cops, ho entenc. A l’esport és el mateix. El més important és el camí. Si fa un any s’hagués perdut contra el Chelsea, el sol fet d’haver aconseguit arribar a finals europees en un període de temps tan curt ja hauria sigut motiu per seguir amb els ulls tancats aquesta generació. Però van guanyar. I potser ara algú pensarà que el més normal és guanyar sempre. Una cosa és que el Barça vulgui guanyar sempre i que treballi per fer-ho. L’altra, com es reacciona en cas de derrota. Els bons mai abandonen el vaixell.