El Barça destrossa el Bernabéu: "Volem una maneta, volem una maneta"

MadridMinut 55 de partit. El Santiago Bernabéu, ple a vessar, emmudeix. Des d'una cantonada de l'imponent feu blanc se senten cantar prop de 300 aficionats blaugranes, que veuen en directe renéixer el Barça. "Volem una maneta, volem una maneta", canten, a ple pulmó. Fins que, avergonyida, l'afició blanca contesta amb alguns xiulets. Acaba de pujar el quart gol d'Aubameyang al marcador. Mentre Xavi es fon en una abraçada amb el seu germà i assistent tècnic, Òscar, Carlo Ancelotti viu la seva pitjor nit com a entrenador del Madrid. Els blancs segurament guanyaran la Lliga i segueixen vius a la Lliga de Campions, però el Barça ha recuperat la seva identitat. Ho ha fet amb Xavi a la banqueta i ho ha confirmat destrossant el Reial Madrid a casa seva. Va ser una nit per sentir-se orgullós de ser del Barça. Va ser una nit per tornar a fer ballar el conjunt blanc a casa seva i per fer-ho amb una samarreta en què es lluïa la senyera des de l'espatlla fins a la cintura. Perquè el conjunt blaugrana és futbol, però també és identitat.

Només han passat uns mesos des que una lona gegant amb la foto de Joan Laporta i el lema "Ganas de volver a veros" va presidir el Passeig de l'Habana, a cent metres del Santiago Bernabéu. Ahir va ser el primer cop que el Barça trepitjava el feu blanc des d'aquesta idea poderosa de màrqueting ideada per Lluís Carrasco durant la campanya electoral. Laporta hi va posar el carisma, Carrasco en va ser l'ideòleg i l'executor n'està sent Xavi. Malgrat no ser la primera aposta de l'advocat barceloní, el tècnic egarenc està brindant als aficionats del Barça una il·lusió ja gairebé perduda per com s'havia gestionat l'equip els últims anys. Xavi va viatjar especialment motivat al partit del Bernabéu, amb ganes de tornar a ser-hi un enfant terrible, aquest cop des de la banqueta.

Potser la distància al capdavant de la Lliga podia haver fet pensar que seria un derbi descafeïnat, potser l'aficionat blanc va acudir al seu estadi encara en obres amb un posat de superioritat, inconscients que acabarien vivint una nit per oblidar. La posada en escena en un Bernabéu vestit de gala per a l'ocasió va quedar aviat escombrada. Abans del xiulet inicial, mentre els jugadors blaugranes compartien indicacions sobre el terreny de joc, amb Busquets animant Ferran Torres, Piqué fent el mateix amb Eric i Araujo, la grada del Bernabéu s'agradava fent lluir un mosaic en què presumia de 120 anys d'història. Alhora ressonava l'himne, deixant uns breus instants de silenci des de la megafonia perquè la parròquia blanca s'animés a posar a prova el pulmons. Aquesta elaborada performance només sorprendria el Barça tot just els primers deu minuts, quan el Madrid va intentar fer veure que voldria discutir la possessió de la pilota als blaugranes.

El Bernabéu, especialista en canonitzar jugadors, volia elevar a límits insospitats els atrevits esprints inicials de Vinícius, però els de Xavi es van entregar al futbol entre línies de Busquets i a les idees de Pedri. El canari no es cansava de demanar la pilota, es disculpava amb Alba quan recorria tota la banda sense premi i servia pilotes dolces al seu amic Ferran. Ansu Fati va heretar el dorsal 10 de Messi, però el lideratge de l'argentí damunt del terreny de joc l'ha recollit Pedri. Però si el canari i Busquets temporitzaven el futbol cada cop més dominant al terreny blanc, les picossades anirien a càrrec de Dembélé i Aubameyang.

Com més lluïa el Barça, més xiulets se sentien en un Bernabéu que va passar d'imponent a impotent. La grada també buscaria culpar l'arbitratge de Martínez Munuera, quan l'únic que havia fet era no xiular un penal a Vinícius que mai va existir, com es va encarregar de recordar el mateix Piqué al brasiler, agafant-lo fraternalment del coll. De la fúria passarien a la decepció: golàs poderós d'Araujo que evidenciava la manifesta superioritat blaugrana. Els pocs centenars d'aficionats del Barça cada cop es feien sentir més, corejant el nom de Xavi. Van ser uns privilegiats. "Tenim un nom que el sap tothom: Barça, Barça, Barça", se sentia al Bernabéu després del xiulet final.