Un Barça desesperant es queda en blanc a Europa

Enviat especial a HamburgQuina manera de complicar-se la vida. Quina manera de perdre crèdit i ofegar-se en els seus propis dubtes. El partit d'Hamburg havia de ser un tràmit i va acabar amb un tall de digestió. No se'n surt, el Barça. No troba el camí, un equip que sembla fer-se lleig a mesura que avança la temporada. Davant d'un Xakhtar lluitador, va perdre l'oportunitat de certificar el retorn als vuitens de final. Ara, en canvi, haurà de sortir endollat contra el Porto per evitar perdre la primera posició que tothom donava per feta. Els portuguesos no van fallar contra l'Anvers (2-0) i es plantaran a Barcelona empatats a punts i diferència de gols. El Barça ara mateix és un niu de nervis, un equip que viu de discursos buits, de bones intencions i de saber que tenir jugadors amb tanta qualitat permet molts cops guanyar partits sense jugar bé. Però no sempre surt cara. A Sant Sebastià va passar. A Hamburg, va sortir creu.

No era fàcil per a l'equip de Xavi concentrar-se en el partit d'Hamburg. Tot plegat era una mica estrany. L'escenari, el fred, l'hora. Un rival mig desarrelat, un estadi amb aroma de neutralitat. Poc s'haurien imaginat els orgullosos aficionats de l'Hamburg, en el seu moment un dels clubs més grans del continent, que per veure de nou partits de Champions hauria d'esclatar una guerra a Ucraïna.

Amb les bufandes blaves mig amagades, un pare i un fill anaven cap a l'estadi pensant que, mentre el seu equip creua el desert de la Segona Divisió, no era un mal consol veure el Barça en directe. El Barça segueix fascinant. A vegades necessites veure-ho en els ulls dels milers de polonesos que van arribar a la ciutat lliure i hanseàtica d'Hamburg per veure Lewandowski. En la mirada dels ucraïnesos que s'han refugiat de la guerra aquí –més de 40.000 vivint només a Hamburg–. Però com que el futbol no entén de jerarquies, tots els aficionats van trobar-se sobre la gespa amb un Barça apàtic, erràtic.

D'excuses, les que vulguis. La gespa? Horrible. L'ambient? No ajudava. ¿Saber que l'equip ja està mig classificat pels vuitens? Suma. Que encara falten alguns jugadors? Cert. Es poden bastir edificis amb excuses, però al final calen fets i sensacions. I després del patiment de Sant Sebastià, arribava la desesperació a Hamburg. Poc ritme, poques idees, poca pólvora. Si contra la Reial Societat el Barça havia estat pitjor, contra el Xakhtar no sabia ser superior. Possessions estèrils, curses dels centrals que acaben en un carreró sense sortida i extrems, Ferran i Raphinha, desdibuixats.

Xavi havia fet sortir un equip prou titular, amb l'excepció de Marcos Alonso. I el resultat va ser un gran enyor dels joves. Del caràcter de Lamine o Fermin López. Gündogan va intentar-ho, esperonat per jugar a un escenari conegut, però es va deixar portar per la corrent. Alguns jugadors, com Oriol Romeu, pateixen al terreny de joc.

L'equip de Xavi viu darrerament en una mena de crisi existencial, vivint una vida totalment allunyada de les paraules del seu tècnic. Un equip que semblava enlairar-se quan va debutar a la present Champions i ara perd un llençol a cada bugada. Recupera jugadors, sí, però també suma dubtes. Al final del matx el tècnic parlaria d'un problema mental, però a hores d'ara el seu equip ni agrada ni sembla saber què hauria de fer per sortir d'aquest laberint on s'ha posat, encadenant partits frustrants. I el dia que va fer-ho prou bé, contra el Madrid, va perdre. Coses del futbol.

El Xakhtar, amb quatre idees ben clares i molta solidaritat, sempre sabia què fer. Bona defensa, pilotes llargues i forçar situacions d'un contra un. Araujo en va defensar unes quantes amb encert, però abans del descans un llarg rondo ucraïnès, sota la mirada apàtica dels seus rivals, va acabar amb un canvi de joc elèctric, una bona centrada i el cop de cap de Sikan. La millor jugada del partit l'havia firmat el Xakhtar. La comunitat ucraïnesa s'emocionava. Els culers passaven vergonya. Els alemanys buscaven crispetes, conscients que el partit s'animava amb el Barça contra les cordes.

El retorn de Pedri

Xavi va donar als titulars una segona oportunitat per arreglar les coses a la segona part. Tenien 15 minuts. No van fer-ho, així que va castigar l'equip amb quatre canvis a la vegada. Ferran, Raphinha, Romeu i Marcos Alonso eren enviats al racó de pensar. No havien tingut el dia. En el seu lloc, Lamine, João Felix, Balde i un Pedri que busca sentir-se feliç amb una pilota als peus un altre cop. El canari tornava més d'un any després a la Champions deixant-hi petits detalls. I l'equip va millorar, cert. Lamine Yamal i João Felix van fer en cinc minuts més coses que Ferran i Raphina, però el Xakhtar no es deixava espantar. Com t'has d'espantar, quan jugues una lliga amb refugis antiaeris? De fet, Ter Stegen va haver d'evitar el segon gol local en dues contres ben verticals.

El Barça, en canvi, era pla. Tot i millorar una mica, seguia estavellant-se contra el mur taronja, sense alegria en el joc, angoixant, sense aconseguir xutar entre els tres pals ni un sol cop abans del minut 70. Ni un. A Europa, on el pa va més car, és massa poc. L'empat hauria pogut arribar amb intents de xuts o centrades innocents, amb reclamacions de possibles penals, mentre el Xakhtar s'anava aculant i perdia temps cada dos per tres. No va passar. D'Hamburg es podia tornar amb l'expedient europeu acabat, signat i entregat, i, en canvi, l'equip de Xavi en torna amb dubtes i crispació. Ja són molts partits sense alegria, sense un equip reconeixible. I Araujo no sempre pot salvar amb un gol dels seus, feina que hauria de fer un Lewandowski que viu derrotat pel record de qui va arribar a ser.

El partit contra el Porto, de sobte, guanya interès. El Barça, si vol il·lusionar, haurà d'endollar-se. Per Hamburg va passar un equip erràtic vestit de blanc, com si fos un fantasma. No semblava el Barça. Bé, sí que ho semblava. El Barça dels últims dies és aquest.