El Barça crema en la seva setmana tràgica al Camp Nou (0-1)

BarcelonaLa penitència continua al Camp Nou. Després de la desfeta moral, social i esportiva contra l’Eintracht, el Cadis va fer més gran la ferida d’un equip que carregava la creu dels seus pecats, incapaç de recuperar aquella alegria vital que tenia quan va saquejar el Santiago Bernabéu. No fa tant, de reüll, el barcelonista mirava la classificació preguntant-se si podia enxampar el Madrid. Ara mira pel retrovisor, no sigui que toqui tornar abans del previst a l’Europa League. El Barça ha perdut el nord, i ha tret de polleguera els seus aficionats.

¿Va ser un miratge, el triomf al Santiago Bernabéu? No, no va ser-ho. Però va ser irreal, com una nit gloriosa de festa, d’aquelles que recordes tota la vida, però que serveix per fer-te oblidar que la realitat és més fosca. Tan necessitat està el barcelonisme d’alegries que donava per fet que ja havia sortit del desert, però el futbol sol ser un jutge cruel quan dicta sentència. I el Barça, tant socialment com esportivament, encara té moltes esquerdes. Laporta i Xavi s’encarreguen de presentar els plans per refer un edifici que necessita un rentat de cara, però, a l'espera de poder acabar les obres, la comunitat de veïns no es posa d’acord.

La ferida del partit contra l’Eintracht va servir per retornar el Barça a un passat dolorós. Laporta va guanyar les eleccions recordant el seductor aroma del triplet, però abans del partit uns quants aficionats cridaven en contra seu, com si sortissin de l’any en què Laporta gairebé perd el càrrec en una moció de censura. No, el barcelonisme no està unit. Mai ho ha estat. Ni tan sols Xavi ho aconsegueix de moment, tot i que el tècnic terrassenc és qui genera més consens ara que toca mastegar sorra. Aquell equip que tenia tanta fam, com si fos víctima d’un encanteri, s’ha fet petit. Les cames pesen, els partits s’allarguen i jugar sembla una condemna. En lloc d’aprofitar el partit contra el Cadis per llepar-se les ferides, el partit va ser una tortura. Amb una entrada fluixeta a la graderia, per variar. Amb un Barça sense idees i Gerard Piqué més pendent de defensar els seus negocis que d’animar des de la graderia un equip on només Dembélé aixecava de les cadires un estadi més callat, per la vaga de la grada d’animació. Xavi no va retocar gaire l’equip. Mingueza va ser enviat de nou al racó de pensar i donava espai a un Dest encaparrat en enviar les centrades a l’infinit. Sense Pedri, Gavi intentava posar-hi electricitat i Memphis, en el seu retorn a la titularitat per donar descans a Auba, perseguia ombres. 

L'espectacle de Dembélé

Per moments, el partit es podia resumir en les jugades de Dembélé a la banda, que es dedicava, un cop darrere l'altre, a despullar les vergonyes del Pacha Espino, convertit en l’ase dels cops. Al francès, però, no li sortia l'última passada. L'últim xut. I el partit va esdevenir un acte de fe, on animes perquè és el teu equip. Com quan et toca anar a veure una representació teatral d’un familiar que puja a l’escenari amb una rialla, sabent que tu mai seràs prou sincer per dir-li que es dediqui a una altra cosa. Un acte d’amor.

El Barça ha trencat el cor als seus seguidors. Quan semblava que ja havia tornat per la porta gran, ha acabat caminant descalç sobre vidres trencats encadenant uns quants partits per oblidar. No hi ha ajudat que el Madrid s’hagi aixecat com sol fer-ho, quan molts ja li preparaven el funeral. Tampoc un arbitratge nefast o les baixes, especialment al centre de la defensa, que van permetre al Cadis rematar tres cops seguits en la primera jugada de la segona part. A la tercera, Lucas Pérez va fer el 0-1 després de despullar les vergonyes de Lenglet. I els nervis anaven entrant entre els seients buits de la graderia, entre els murmuris cada cop que Ferran Torres no se’n sortia. Cada cop que Frenkie de Jong, amb cara tristota, arribava tard. El Barça, massa nerviós, topava contra un àrbitre que sempre semblava mirar on no tocava i contra el cap dur de Fali, el defensa que se les sap totes que va passar pel filial blaugrana. Xavi ho va intentar amb Adama i, naturalment, amb Luuk de Jong, el patró de les centrades desesperades, però el Cadis, jugant-s'hi el coll, va saber posar fang al partit, perdent temps, mentre el Barça s'anava donant trompades contra el mur groc. El Barça, que va generar prou ocasions per merèixer guanyar, va acabar centrant un cop i un altre, sense poder fugir del seu destí tràgic. El final de temporada, en lloc de jugar-se amb una corona d'or, es jugarà amb una corona d'espines al cap.