El Barça crema a l'infern de San Mamés (3-2)

BarcelonaNo arriba mai, la felicitat al Barça. Totes les paraules d’amor escrites contra el Reial Madrid en una Supercopa en què els aficionats es van sentir orgullosos del seu equip, van acabar per terra a San Mamés, cremant a l’infern de Bilbao. El vigent campió va perdre la corona, despullat de futbol, tot i que va demostrar tenir molt de cor forçant la pròrroga gràcies a Pedri. El full de ruta està marcat, però cal paciència. Ara es planten llavors, però els fruits arribaran més endavant. I el triomf se'l va quedar l'Athletic gràcies a un penal per mans d'un Jordi Alba que va jugar un partit per oblidar.

El partit de Bilbao, en lloc de seguir elevant l’esperit del barcelonisme, va ser una petita tortura. Va ser com un examen de recuperació quan els teus amics ja estan de vacances. Va ser com haver de perseguir un nen petit incansable quan tu només vols dormir. L’Athletic va portar el partit fins a l’extrem, amb un ritme endimoniat. I el Barça es va veure superat un cop darrere l'altre. Només el coratge de Gerard Piqué i alguna aturada de Ter Stegen va evitar que la nau fes aigües en un primer temps en què el Barça només va aconseguir jugar tal com li agrada en una sola jugada, una sola possessió en què Ferran Torres va acabar inventant-se un golàs. Per això ha arribat, el valencià: per marcar diferències com la del xut que va treure les teranyines de la porteria basca. No deixava de ser curiós que el dia que Ousmane Dembélé havia estat enviat al racó de pensar, castigat per un club tip de les seves rebequeries, Ferran Torres fes seva la glòria que l’extrem francès no ha acabat mai d’agafar amb les mans.

El gol va ser un oasi enmig d’un malson. Poques conviccions es van reafirmar, a la Catedral. Tot el contrari. El partit va servir per certificar que, per les bandes, el Barça pateix. Que els rivals segueixen generant massa perill i, físicament, aquest equip va curt de cames, encara. L’Athletic havia marcat als dos minuts gràcies a un toc delicat d’Iker Muniain, de llarg el millor del partit, per sobre de Ter Stegen, però l’equip de Marcelino no és gens delicat, tot el contrari. És un equip físic que et fa suar la cansalada. I una nova fornada de lleons va fer de les seves, amb Nico Williams deixant en evidència un Jordi Alba cada cop més fluix en defensa. Per la dreta, Dani Alves també patia amb les caigudes en banda d’Oihan Sancet, mentre el mig del camp perdia la pilota una vegada i una altra. No ajudava que Araujo no tingués el dia i perdés unes quantes pilotes just allà on no les pots perdre. Xavi havia optat per una davantera amb Ez Abde, Ferran Jutglà i Ferran Torres, però no els arribaven pilotes. El partit de Jutglà i Abde va ser anecdòtic. Ferran en va tocar una, el gol. Així que al descans, Xavi va sacrificar Abde per fer entrar Nico, per tenir superioritat al mig del camp. I començar a jugar tal com li agrada a un Xavi que va perdre clarament el duel tàctic amb Marcelino a la primera part.

Pedri irreductible i Ansu lesionat

Conscient que era un partit important, Xavi havia apostat per Ter Stegen a la porteria. Una declaració d’intencions que feria l’orgull de Neto, tot i que l’alemany va fer dues aturades de mèrit quan més patia l’equip. En canvi, l’Athletic sí que va fer jugar el seu segon porter, el jove Agirrezabala, en lloc de l’internacional Unai Simón. Al País Basc troben porters sota les pedres. Però al Barça hi troben migcampistes, sota les pedres. I quan, al descans, Xavi va fer entrar Nico, que estrenava dorsal del primer equip, el Barça va equilibrar una mica el guió del partit en una segona part en què la lesió d’Oihan Sancet va fer que entrés Iñaki Williams. I els dos germans Williams van seguir generant problemes a un Barça sense pólvora en atac, per culpa de les baixes de Luuk de Jong i Memphis, i la falta de ritme d’Ansu Fati, que esperava el seu moment a la banqueta. Xavi va decidir donar-li mitja hora. El tècnic terrassenc, després de tants partits en què havia de convocar joves sense carnet de conduir per completar la convocatòria, ara mira a la banqueta i ja hi troba recursos per canviar el partit. Si de sortida no l'havia encertat amb la tàctica, un cop va fer entrar Frenkie de Jong per un Gavi superat i Ansu per Jutglà, Xavi va aconseguir anar portant el partit cap al seu terreny. 

Per fi el Barça mirava als ulls de l’Athletic, però la mirada dels lleons feia por. A diferència d’aquell cadell espantat golejat a la final de Copa d’ara fa un any, l’Athletic no va defallir i va marcar el 2-1, que semblava definitiu, a cinc minuts per al final. Va ser en un córner mal defensat pel Barça en què ni Piqué ni Ter Stegen van aconseguir refusar la pilota i van permetre a Iñigo Martínez marcar un gol que semblava d'aquells del vell San Mamés, quan el futbol es jugava a camps plens de fang. Però l'home de les pròrrogues, Pedri, va forçar-ne una amb un gol salvador en l'últim minut.

El destí, però, estava escrit en una nit en què no va sortir res bé, perquè Xavi va tornar a perdre Ansu Fati per lesió. I Alba, sempre superat en defensa, va acabar cometent a la pròrroga un penal per mans que Muniain va convertir en el 3-2. El Barça va caure amb el cap alt, amb Araujo de davanter centre, però va acabar amb una nova ferida a la pell. En set dies, ha perdut la possibilitat d'aspirar a dos títols, i ara amb unes sensacions ben dolentes, a diferència de l'aventura saudita. Una derrota per aprendre'n, per recordar que els canvis necessiten temps. No arriben d'un dia per l'altre.