Roger Vinton: "Que el Barça continuï sent dels socis ja no està en mans de Laporta"

BarcelonaRere el pseudònim de Roger Vinton s'amaga un economista financer. Una persona totalment anònima, de les que et creues pel carrer i no hi prestes atenció. Autor de La gran teranyina (Periscopi), en què treia els draps bruts de l'alta societat catalana, ara se centra en el Barça, el club del seu cor. A La teranyina blaugrana (Columna) no escriu sobre jugadors, sinó sobre les directives del club al llarg dels 125 anys d'història. Per parlar-ne, cita l'ARA a la cafeteria del Sofia amb una única condició: que es preservi la seva identitat.

Se sent amenaçat?

— No, al contrari. He rebut inputs molt positius, perquè la gent ha apreciat que tot el que escric és veritat. No és que em vulgui amagar. Al final, tothom que m’ha volgut entrevistar m’ha acabat trobant. L’únic que falta saber de mi és el meu DNI. I el meu DNI no aporta res. Soc un ciutadà normal. En un país on els egos són tan importants i tothom vol sortir a la foto; jo, no. No vull ser famós. A banda que penso que, per investigar, ja va bé ser discret.

Escriure amb pseudònim permet ser més valent?

— A mi m’ajuda. Per evitar autocensura, per no frenar-te. Em sento més lliure.

Quan decideix escriure sobre el Barça?

— Mentre feia promoció de La gran teranyina em van dir: "Has de fer el mateix però amb el Barça". Aleshores em va semblar que no era el moment. Però el 2022 m’ho vaig repensar, vaig parlar amb l’editorial i vam arribar a un acord. S’ha publicat ara, que el club complirà 125 anys. Però això ha estat casualitat.

Hi ha molts llibres sobre jugadors, gols, títols... Vostè el dedica a les directives.

— Tenia una idea molt bàsica: agafar la història del Barça i trossejar-la en funció del grup de poder que havia controlat el club a cada època. Donar-li un nom, etiquetar-ho. Ser el primer a fer-ho, perquè això globalment no s'havia fet. Ara manen els A, ara manen els B, ara tornen a manar els A... Veure quin grup ha controlat el club a cada època des de la seva fundació.

I aquí trobem nissagues i, sobretot, gent adinerada.

— És un grup molt selectiu, sí. Repassant la història trobes persones que el seu pare o el seu avi ja havia estat a la junta en èpoques anteriors. O períodes molt clars, com el dels cotoners, que manen al club del 46 al 78. És bastant endogàmic. I una constant. Encara passa actualment.

Ha dedicat un any sencer a la investigació. Què és el que més l’ha sorprès?

— A banda d’aquest fet endogàmic, m’ha sorprès la magnitud del club. Sabíem que hi havia un compromís polític, però la tesi ha quedat reforçada amb el que he investigat. He trobat més coses de les que em pensava. També m’ha sorprès que és un club amb una inestabilitat permanent. Hi ha molta crisi soterrada, moltes guerres de poder. Costa trobar períodes de tranquil·litat al Barça.

Però això, més o menys, passa a tots els grans clubs.

— En certa manera, soc de la teoria que tots els clubs són més que un club, perquè representen coses que van més enllà de la pilota. El Celtic de Glasgow és el club dels catòlics. El Rangers, el dels protestants. El Manchester United, un club de ferroviaris. Als països de l’Est hi ha el club de la policia secreta, el de l’exèrcit... Fins i tot al Madrid, que ve a ser un nou-ric, perquè passa de ser un club poc rellevant a fer una gran pujada amb el franquisme, se’l pot destacar per la seva característica de club-estat. Però cap d’ells té el nervi que té el Barça. Aquest entorn tan viu, en què cada dia a la història passa alguna cosa. Quan escrivia el llibre tenia la sensació de fer la crònica d’una nació sencera. El govern, l’oposició, les guerres entre ells. La vinculació amb Catalunya. Això ho diem popularment i hi ha gent que creu que no n’hi ha per a tant. Jo penso que sí, i al llibre queda acreditat.

Destaca un fet curiós. A la República i a la Transició, que teòricament són les èpoques més democràtiques, és quan el Barça té menys vinculació amb el catalanisme.

— El que expliquen els cronistes de l’època és que, als anys 30, la gent es va implicar tant en la política que no només el Barça, sinó el futbol, va passar a un segon pla. I amb la Transició passa una cosa semblant. En aquell moment es va dir que, com que es recuperava la democràcia, les institucions, el Parlament i la Generalitat, el Barça ja no necessitava ser més que un club, podia ser un club més. En aquest sentit, hi va haver desafecció. Però de seguida es va veure que el Barça hauria de continuar sent, en certa manera, la bandera catalana.

Va ser quan va arribar Josep Lluís Núñez. Un president que, per a vostè, té una fama de bon gestor injustificada.

— No és que sigui mal gestor, però defenso que la imatge de bon gestor és excessiva. Crec que està condicionada al fet que aconseguia molts ingressos, però això és perquè el Barça era el club amb més socis. Ara bé, si mires els exercicis comptables amb detall hi ha coses que no encaixen. I no podem oblidar que la seva primera dècada, del 78 al 88, és molt inestable a nivell esportiu, amb constants canvis d’entrenador. L’estabilitat només arriba quan fitxa Cruyff.

Però és el president més longeu de la història!

— Per a mi, va tenir un punt de sort. El 78 guanya les eleccions de forma rocambolesca. El 82 ho té fotudíssim per guanyar, però avança les eleccions un any, agafa tota l’oposició desprevinguda i no es presenta ningú. El 85 torna a estar fotut, però es guanya la Lliga de Venables i tampoc es presenta ningú. El 89 tothom creu que caurà, però fitxa Cruyff, que era la base de l’oposició, guanya la Recopa i s’imposa a Cambra a les eleccions. El 93 és a dalt de tot del pic de popularitat del Dream Team... Al final va estar-hi més de vint anys i la història, el calendari, l’ha fet etern.

Ha vist el documental sobre Núñez?

— Vaig començar a veure’l i vaig durar tres minuts. Perquè hi ha una cosa que em molesta molt d'aquest país, que és l'excés de brometa a tot arreu, de conyeta, de prendre's de broma coses que són importants. Sembla que no puguem fer res amb un mínim de reverència i de seriositat. Que el documental comenci amb l’anècdota de la porteria pot fer molta gràcia, però com a declaració de principis, per iniciar l'anàlisi d'un personatge així, no em sembla procedent.

Pel que diu de l'humor, quan manava Núñez hi havia un programa de referència que era el Força Barça. Creu que va condicionar l'opinió de la gent? Que el va humanitzar?

— Jo era el primer que reia! Però fixa’t una cosa: el que feien amb aquest humor era que no només Núñez passava a ser un personatge entranyable, sinó que t’acabaven caient bé personatges indesitjables com Mendoza o Di Stéfano. I quan passa això, tens un problema. Quan dulcifiques tant el teu enemic és que t’estàs passant amb la broma.

Què n’opina de la junta actual de Joan Laporta?

— Una vegada, en una conversa, Sergi Pàmies va dir una cosa que em va semblar difícilment millorable. Que a totes les juntes i executives hi ha gent més o menys seriosa, que ell els anomenava metges. Però que Laporta, al seu voltant, hi té curanderos. Em va semblar una bona analogia. Hi ha molta gent que no saps quins coneixements té, però que és allà. A mi el que em preocupa és el que ha anat caient pel camí. Hi havia gent molt bona, com Jaume Giró, i no va arribar ni a formalitzar la condició de directiu. Després va marxar Ferran Reverter, el CEO, que era algú molt potent. De mica en mica han anat caient persones que em semblaven molt bones. Em preocupa la capacitat per gestionar el club dels que hi ha ara.

Ho pinta molt negre.

— Tenia una bona percepció personal de tots ells, però penso que no estan seguint el camí correcte. Estan venent fum. Per a mi, quan Laporta va agafar el club el 21 hauria d’haver dit que s’estava en fallida, que calia fer una economia de guerra, reduir el deute com fos, jugar amb xavals del planter i no fer fitxatges. Però què va fer? A la primera roda de premsa va aparèixer i va parlar de fitxar Haaland. No només estic en contra d'aquesta visió de vendre il·lusió, sinó que penso que és equivocada. El cas de les palanques: si les fas, aprofita tots aquests diners per reduir deute, però no els gastis en futbolistes. El Barça està perdent entre 200 i 300 milions cada any. Per tant, estem pitjor del que va deixar Bartomeu.

Pateix per un canvi de model de propietat?

— Quan parles amb ells et diuen: "No et preocupis, ho tenim tot controlat. Laporta s’estima el Barça, ho salvarem, no serem una SA". I jo m’ho vull creure, però penso que ja no està a les seves mans. Quan tens un passiu de 3.000 milions d’euros, per més bona voluntat que tinguis, el club no està a les teves mans, sinó a les de Goldman Sachs i dels creditors.

Abans m’ha mencionat Bartomeu. Quina opinió en té?

— Per a mi, possiblement, és el pitjor de la història. Un desastre absolut. És possible que s'ofengui i presenti una querella per temes d'honor, però és el que hi ha. Parles amb els que l'han conegut i tothom et diu el mateix: "No, si no és mala persona, és que és ximple". Això és el que dic al llibre. Que no té la intel·ligència suficient per traçar un pla maligne. Es pensava que ho feia bé. Això és molt greu.

¿Hi ha algun president de la història que destaqui per sobre de la resta?

— D’ombres en té tothom. Però penso que es pot fer una llista de bons i de no tan bons. Hi posaria Gamper. Més enllà de la fundació del club, que alguns historiadors posen en dubte, va fer una cosa molt important: agafar les regnes el 1908 i rellançar-lo, amb un pla de negocis ben definit que va aconseguir portar a terme. Després hi ha Gaspar Rosés, que té un pes molt fort en la catalanització del club. Sunyol, que més enllà de ser afusellat, va ser molt important abans fins i tot de ser president: va moure els fils i va solucionar molts problemes. El primer Montal, que el 46 és el primer des de la guerra a ser escollit pel mateix club. El Barça deixava d’estar en mans de l’Estat, li tocava una papereta molt complicada i va fitxar Kubala i va comprar els terrenys per fer el Camp Nou. I el seu fill, per la catalanització del Barça o el fitxatge de Cruyff. I també valoro molt la primera etapa de Laporta, que va significar un canvi de règim el 2003, perquè acabava amb el nunyisme i donava una imatge moderna del club.

S’ha ficat amb l’alta societat catalana, amb el Barça. Quin és el següent pas?

— No ho sé. Fer aquest llibre m’ha provocat molt desgast, perquè arribar a aquest nivell d’excel·lència vol molta dedicació. És esgotador. Ara em ve de gust fer coses petites, articles petits. No tinc cap projecte al cap, però potser veuria factible alguna cosa sobre els fons d’inversió i el BlackRock, ara que està de moda parlar-ne. Per explicar-ho bé, perquè hi ha molta mitologia. Podria ser un llibre, però per al futur.

I no s’ha plantejat una Teranyina madridista?

— No me’n veig capaç. Una obra d’aquest tipus s’ha de fer sobre un tema que t’apassioni, i el Madrid no m’atrau especialment.