El Barça cau al Wanda i perd definitivament el nord (2-0)

BarcelonaEl Barça és una olla de grills. Després de buscar-li un substitut per mig món, Laporta va decidir confiar en Koeman just abans d’un nou desastre tàctic del tècnic neerlandès, que es trencava la gola des de la llotja on veia el partit sancionat, cridant per telèfon mentre sobre la gespa els seus jugadors eren incapaços de plantar cara a un Atlètic de Madrid que li va clavar dos mastegots (2-0). La primera derrota a la Lliga, cert. Però dels últims sis partits el Barça n’ha guanyat tot just un contra el Llevant, i ha encaixat més gols dels que ha marcat. I les dues actuacions, a Lisboa o Madrid, són pròpies de qui ha perdut el nord.

En mans d’un bon guionista, tot el que està vivint el Barça podria ser una comèdia, però la realitat és ben trista. Un entrenador tancat en una llotja privada fent crits, Piqué i Sergio Busquets discutint després del primer gol local, el vicepresident Rafa Yuste fent una ganyota mentre intenta fer veure que mai s’ha dubtat de Koeman i esclar, el gol d’un exjugador, Luis Suárez. Hauria pogut ser pitjor, perquè tampoc va marcar Griezmann. Simeone el va deixar a la banqueta i va encertar, confiant en Lemar i Joao Félix, que van fer miques un sistema defensiu blaugrana tan poc eficaç com deixar un sol professor de 65 anys intentant controlar 50 adolescents en un viatge de fi de curs. Simeone, com ja havia fet Jorge Jesús a Lisboa, va guanyar la partida tàctica a Koeman. Escac i mat. Amb el seu estil defensiu, esclar. Amb aquest joc que et porta a preguntar-te si no podrien jugar millor, amb homes com Joao Félix o Lemar. Una proposta que genera debats, però reconeixible. Tothom sap què fa, tothom juga al servei d’una idea. 

El Barça, en canvi, és un desgavell. Koeman va arraconar per fi el sistema de tres centrals davant un rival de renom, fent un pas endavant amb un mig del camp en què, com havia passat contra el Llevant, els joves Gavi i Nico tenien minuts. En atac, però, va decidir jugar un Memphis que passava més estona fora de l’àrea que dins, acompanyat d’un Coutinho que té saudade recordant els anys que era una estrella. Ja no ho és. Un 4-2-3-1 poc treballat, en què el Barça deixava tants forats que l’Atlètic va entendre ràpid que es podria posar el pitet per gaudir d’un bon sopar. Si col·lectivament el Barça ja era un drama, els defenses van afegir-hi decisions equivocades. Piqué anava amunt i avall superat, com Mingueza. I Araujo, que normalment guanya els duels individuals, va veure com Joao Félix li trencava la cintura sempre que volia. Al primer gol, l’Atlètic va moure la pilota tan ràpid que els jugadors del Barça semblaven estaquirots. I Lemar va batre un Ter Stegen que s’ha deixat emportar per la deriva col·lectiva. El segon gol va ser una contra just abans del descans, en què Luis Suárez estava sol com un mussol, llest per marcar i demanar disculpes al barcelonisme, però aixecant la vista va fer el gest d'una trucada, buscant amb la mirada Koeman, que el va fer fora per telèfon. L’uruguaià aconseguia per fi la venjança que fa tant de temps que esperava.

Ansu, irreductible

De nou contra les cordes, Koeman va fer entrar primer Sergi Roberto per Nico. No va canviar res. Als 65 minuts va encomanar-se a la màgia d’Ansu Fati, però ell sol no pot fer miracles, especialment si juga en un equip que transmet la sensació d’improvisar tàcticament, amb idees poc treballades, i tanta inseguretat que Coutinho va perdonar un gol clar després d’una gran jugada de Gavi. Una gran improvisació a la banqueta i també a la llotja, on després de tants dies fent un càsting d’entrenadors, es va decidir confiar totalment en Koeman, que confia en capgirar la situació quan recuperi els davanters lesionats, com Agüero o Dembélé. Cal tenir motius per continuar-hi creient, ja que partits com els d’aquesta setmana no ajuden a mantenir la fe.

Cada contra de l’Atlètic anunciava tambors de guerra, mentre que el Barça buscava un cop darrere l’altre Ansu Fati, que té una autoestima tan alta que en pocs minuts va intentar tres o quatre xuts. Sempre ben defensat, però sempre donant la cara. El 10 que portava Messi no l’espanta, però el Barça, encara que faci mal admetre-ho, continua enyorant l’argentí. Quan tot sembla enfonsar-se, necessites un salvador. I el rol que feia Messi tants cops ara no l’interpreta ningú. I quan no tens ni idees ni un salvador, acabes desesperat. I així va acabar el Barça, fent entrar Luuk de Jong per començar a posar centrades a l’àrea contra un dels equips que millor sap defensar la seva àrea. Atacs plens d’impotència, mentre que cada contra de l’Atlètic feia patir imaginant el gol de Griezmann, que ja era sobre la gespa. Hauria sigut la broma final d’una comèdia que no fa gràcia. Cada partit que passa, el Barça sembla més perdut.