El Barça arriba a la final sobrevivint

Cap d’EsportsPer setena vegada en els últims 10 anys el Barça jugarà la final de la Copa del Rei. Ho farà després d’un partit esbojarrat i caòtic amb tants girs de guió que va tenir tres vermelles, un penal fallat i l’ombra de la pròrroga planant sobre l’estadi. L’Atlètic de Madrid va fer suar la cansalada als blaugranes en un duel tens, d’aquells en què els nervis es posen a l’estómac ja al començament i s’hi queden tot el partit, amb tots els ingredients dels partits contra els homes de Simeone. Crits, faltes, soroll, tensió. I no gaire futbol. Un final feliç però no perfecte, ja que Luis Suárez i Sergi Roberto es perdran la final després d’un partit en què el Barça, més humà que màgic, no va jugar bé, malgrat que va allunyar fantasmes gràcies a l’efectivitat ofensiva, les aturades de Cillessen i la solidaritat.

El Barça arriba a la final de Copa del Rei amb el mateix rostre de qui arriba a bon port després de passar una tempesta horrible al mig del mar. Mirant el cel amb gest d’agraïment com fan els escaladors que sobreviuen a un allau. El Barça ha sobreviscut a unes setmanes sense la llum d’Andrés Iniesta i l’equilibri de Sergio Busquets i el resultat ha sigut un exercici de supervivència en què no s’ha jugat bé però s’ha competit com cal. Calia passar per aquest desert de joc, no hi havia més remei. Sense dos dels puntals de l’equip durant els últims anys, el Barça era més humà i havia de competir amb les mateixes armes que l’Atlètic de Madrid. Saber defensar quan cal, per seguir la pilota després i tenir un porter que envia la pilota directament als davanters, sobrevolant aquella zona orfe del joc d’Iniesta. El Barça, sense Iniesta i Busquets, no és tan màgic, i treballa de manera solidària tot esperant el moment en què Suárez, Neymar o Messi en fan una de les seves. I ahir, sense el brasiler, sancionat, calia esperar el toc de maluc de Messi i la grapa de l’uruguaià. I així va ser. Després d’un primer temps en què el millor jugador del partit va ser un Cillessen salvador, Messi va estirar l’equip en atac, Moyá no va atrapar un xut i Luis Suárez va fer el gol que va deixar grogui un Atlètic de Madrid molt ofensiu que va fer tot el que havia de fer: lluitar i no defallir.

La pissarra del Barça-Atlètic de Madrid. Per Natalia Arroyo

Amb un Camp Nou amb una entrada relativament fluixa però amb l’ambient de les bones nits gràcies a la graderia d’animació i un rival incansable que mantenia la tensió, el partit de tornada va veure inicialment un Barça difícil de reconèixer, no tant pel joc vertical i la incapacitat de superar la pressió alta matalassera com per la quantitat de pilotes perdudes i errades individuals. El mig del camp es va fer un fart de perdre la cartera, com si els nervis no deixessin pensar clar un equip que tenia un bon coixí: podia rebre un gol i seguiria classificant-se. Però el Barça va patir de valent durant el primer temps, i Piqué en alguns moments buscava més la complicitat amb els espectadors que no pas uns companys entregats a l’art d’intentar defensar. En alguns moments va semblar que se seguia jugant el mateix partit de l’anada, com si no s’hagués acabat aquell segon temps en què els homes de Simeone van reaccionar i van fer suar un Barça desdibuixat.

El gol de Luis Suárez va ser balsàmic. Els girs de guió de l’eliminatòria semblava que deixaven fora de combat els visitants, però un equip de Simeone no es rendeix mai. A la segona part, el Barça va aconseguir unir-se més, amagant més la pilota, tancant l’espai i jugant a prop de la porteria de Moyá. A més, Godín es va lesionar. La sort semblava que havia abandonat l’Atlètic just quan el futbol semblava que li tornava al Barça. Però just quan el Camp Nou semblava donar per fet que seria finalista, Sergi Roberto, l’únic jugador blaugrana que tenia una groga, va calcular malament una entrada i va ser expulsat. I quedava tot un món per jugar. Luis Enrique va donar entrada a Mascherano, i Simeone a Gameiro, però no gaire després Ferreira Carrasco també va ser expulsat. Un nou gir de guió en un final frenètic en què cada cinc minuts passava una cosa nova. De sobte, Iniesta i Busquets tornaven a la gespa, Gameiro fallava un penal que havia fet Piqué i el mateix Gameiro, a 10 minuts per al final, feia el gol de l’empat que obria la porta a una possible pròrroga. El Barça ja no va tenir la capacitat de tenir la pilota, mig espantat, i Luis Suárez va veure dues grogues en només 8 minuts, una expulsió que deixava durant els últims cinc minuts els culers en inferioritat numèrica i patint els atacs d’un Atlètic de Madrid que va arribar a tenir a les botes de Griezmann el gol que hauria forçat la pròrroga.

Però el Barça va saber sobreviure. I serà el favorit en una final contra el Celta o l’Alabès en què segurament hi seran Iniesta i Busquets. Però no hi serà Luis Suárez, un dels puntals d’un equip que també avança quan li falten alguns dels seus jugadors més importants. Ningú va dir que seria fàcil.

El Barça buscarà la seva 29a Copa del Rei

Cap equip ha guanyat tantes Copes com el Barça i aquesta final li permetrà intentar guanyar la 29a. Si el Barça guanya, seria la tercera vegada a la seva història en què en guanyaria tres de manera consecutiva, com ja va fer entre el 1951 i el 1953. Aquesta, a més, serà la 39a final de Copa per al Barça, fet que li permet empatar amb el Madrid com a club amb més participació a la final. Els blancs, però, no tenen una mitjana de victòries tan bona com el Barça - que ha guanyat 28 finals de 38 jugades -, ja que n’han guanyat 19 de 39. Sigui com sigui, aquesta final, encara sense seu, serà inèdita, ja que l’Alabès no ha jugat mai cap final i el Celta de Vigo, quatre, contra el Madrid, el Sevilla i dos cops contra el Saragossa.