Un Barça sense ànima deixa Xavi cada cop més acorralat (3-2)

Anvers (Bèlgica)Xavi Hernández va quedant-se sol. Després de ser colpejat pel Girona quatre cops, el tècnic vallesà queda una mica més acorralat per culpa d’una derrota inesperada a Anvers per tancar la fase de grups de la Champions. Ni tan sols el gol de Marc Guiu al minut 90, que semblava salvar els mobles amb l'empat a dos gols, va servir, ja que l’equip va tenir temps per disparar-se al peu i rebre un tercer gol de l’Anvers tot just 10 segons després. Ja fa dies que el club blaugrana té un clima enrarit als seus despatxos, amb converses a l’esquena de Xavi quan aquest camina pels passadissos. Més que tancar una ferida, el partit d’Anvers va provocar que l’equip perdi més sang. Va fer mal el què i el com, a Anvers, amb l’últim gol local convertit en una broma de mal gust.

El duel contra un equip que no havia sumat ni un sol punt a la Champions tenia el seu pes, i molt. La Junta directiva ja havia deixat clar en les hores anteriors que volia tornar a casa amb els tres punts, tant pels diners que et donen per cada triomf, que fan falta, com per veure clar que poden seguir confiant en un projecte en el qual els dubtes, cada cop, són més grans. "S’ha generat una tensió innecessària” es queixava Xavi, al final, després d'uns dies estranys. Però una tensió ben real. A Anvers, el Barça no va semblar un equip en construcció, com intenta defensar Xavi. Semblava un bloc en desconstrucció, perdent peces, caient pel camí. La cara de dolor d’Oriol Romeu, que es tortura a ell mateix al veure que no se’n surt, va convertir-se en la metàfora de tot l’equip.

No hi ha maquillatge que pugui dissimular l’esquerda al vestidor blaugrana, tot i que Xavi va voler ser positiu, afirmant que els dubtes, en cas d’existir, venen de fora, no pas de dins. Però les fissures anteriors, que ja hi eren, s’han fet massa grans. L'equip no acaba de jugar a res i bona part dels futbolistes semblen lluny del seu millor nivell. Un projecte erràtic, angoixat per la necessitat de guanyar, per les expectatives. La derrota del Girona va fer aflorar tots els dubtes, provocant que el partit d’Anvers arribés envoltat d’un clima estrany, amb converses d’amagat, declaracions contradictòries i soroll de sabres. El tècnic vallesà, incòmode, quedava assenyalat després de veure com Joan Laporta li condicionava la convocatòria. Així, Robert Lewandowski, en tot just 24 hores, havia passat de quedar-se descansant a terres catalanes fora de la convocatòria a ser titular en un duel en el qual estava en joc 2,5 milions d’euros, l’honor i el futur immediat del club. El missatge de la llotja semblava clar: no es podia fallar, calen diners i calen resultats.

I ja al cap de dos minuts, el Barça perdia. De nou, un inici de partit sense esma. Xavi s’havia passat les últimes hores dient que els futbolistes estaven enfadats per les crítiques posteriors a l’ensopegada contra el Girona, però més que emprenyats, els titulars semblaven poc motivats. Era una barreja d’equip titular i suplent, amb un mig del camp on els tocava alçar el cap a dos jugadors sota sospita, Oriol Romeu i Sergi Roberto. El d’Ulldecona, de fet, va aparèixer als dos gols belgues, tot i que, en el primer, bona part de la culpa era d’Iñaki Peña, que li va passar la pilota quan no era la millor idea.

Xavi i el seu germà, Òscar, es trencaven la gola donant ordre, mentre a la llotja Laporta feia cara d’enfadat abrigant-se. Si el partit era un examen, el Barça el suspenia. Només Lamine Yamal, descarat com és, semblava voler fer una mica d’enrenou. El jove nascut al barri de Les Corts, Héctor Fort, un noi més culer que el pal de la bandera, debutava al lateral patint amb l’entremaliat Yusuf. Les sensacions eren dolentes, amb contraatacs ràpids dels flamencs que sempre feien la sensació de poder fer mal. A l’altra porteria, Butez seria un espectador més fins als últims minuts de la primera part, quan Lamine, amb espais, va trobar Ferran Torres. El valencià no va perdonar i Xavi va respirar, alleugerit, sense poder imaginar que la tortura seguiria a la segona part.

El que havia de ser una festa, aconseguint ser primers de grup per primer cop en uns quants anys, es convertia en un espectacle desagradable, amb Oriol Romeu patint massa. No és que el seu partit fos pitjor que els seus companys, però una segona pèrdua seva va provocar el segon gol de l’Anvers. En lloc d’espantar els rivals, el Barça espantava la seva afició amb una segona part frustrant en què Sergi Roberto per poc va veure la vermella. Xavi no va tenir més remei que cridar a l’ordre l’equip, fent sortir amb un triple canvi tres titulars. Gündogan, Pedri i Cancelo. No tenia més remei, el tècnic de Terrassa. Els canvis no van modificar gaire cosa. Així que Xavi va treure del terreny de joc un Robert Lewandowski convertit en una ànima en pena. Ni un sol xut a porta va aconseguir, el polonès, que cada cop sembla més lent, més enfadat amb el món.

L’Anvers de Mark van Bommel, que hauria pogut fer-ne uns quants més a la contra, va anar tancant-se en defensar a mesura que s’engrescava amb aconseguir un resultat imprevist. Amb els joves Marc Guiu i Marc Casadó sobre la gespa, el Barça va guanyar una mica d’espurna. Joves que tenen un món per davant, amb ganes d’il·lusionar. I, de fet, Marc Guiu va demostrar de nou ser especial empatant de cap en el minut 90. No és que un punt fos res de l’altre món, però el seu gol era tot un tresor. Evitava la derrota i servia per esperar més minuts en el futur del granollerí, un noi especial.

El Barça, però, és tan feble ara mateix, que en només 10 segons va tenir temps per cometre una nova errada i concedir el 3-2. El dia que s’hauria pogut celebrar ser primers de grup, va marxar amb el cap baix, conscient que ara, cada partit serà una prova de foc. Xavi no se’n va sortir, a l’hora de motivar i fer jugar bé un equip massa inestable. Ara juga bé, ara malament. Ara sembla massa revolucionat, ara endormiscat. A terres belgues, en lloc de reaccionar, el Barça va enfonsar-se una mica, massa nerviós, massa perdut. Arriben núvols foscos, a Can Barça.