Aturar la muntanya russa

Que l’era post Messi seria dura ja se sabia fins i tot quan encara no intuíem que coincidiria amb una de les crisis econòmiques més dures de la història del club i amb una plantilla descompensada. La realitat és encara més cruel, amb un equip que tot just ha guanyat un terç dels partits disputats, que ja ha dit adeu a tres competicions al gener i, el que és pitjor, que té el culer instal·lat en una muntanya russa emocional que el porta de l’optimisme, tot i l’eliminació de la Supercopa, al desconcert arran del naufragi de San Mamés. 

Afirmar que el Barça va perdre a Bilbao perquè li va sortir creu en lloc de cara és encara més desconcertant que el partit infumable que havia perpetrat l’equip. L’eliminació és assumible, la irregularitat en l’evolució del joc és comprensible –i més si canvies d’entrenador i inicies un retorn a les essències a mig exercici–, però l’autoengany és perillós. A diferència de fa una setmana a Riad, on el Barça es va aferrar als símptomes de recuperació de la identitat perduda i a les espurnes de competitivitat, a Bilbao no hi va haver notícies dels culers més enllà dels dos gols que els van permetre mantenir-se vius fins a la pròrroga.

El de San Mamés no només va ser el pitjor partit de l’era Xavi, sinó de la temporada, una patacada per l’expectativa prèvia i perquè no va acabar en golejada només per la poca punteria dels bascos. Hom s’hauria imaginat que al Barça que vol Xavi li costaria ser eficaç a les àrees o que pagaria les conseqüències d’una condició física mediocre, però no que li costaria tant organitzar-se al voltant de la pilota i gestionar-la fluïdament per governar els partits. És aquí on hi ha més camp per córrer i, alhora, més feina per fer.

Per acabar-ho d’adobar, a San Mamés el Barça també hi va perdre Ansu potser pel que resta de temporada. Una notícia letal quan ja ens fregàvem les mans amb la seva aportació diferencial al tram final de curs, i que arriba just quan Dembélé acaba de ser condemnat –amb bon criteri– a la graderia. Malgrat tot, l’entitat i l’entrenador s’haurien de resistir a la temptació de fer marxa enrere en la seva decisió per pura desesperació.

Perquè si una cosa necessita el Barça és baixar la pilota a terra i deixar-se de girs radicals, d’optimismes postissos i de buscar punts d’inflexió arreu. Paciència en l’adversitat, confiança en el projecte iniciat malgrat la falta d’estímuls positius i aturar la muntanya russa. Si no, se’ns farà tot massa llarg.