Barça

Per què l’Aston Villa podrà gastar més en fitxatges que el Barça aquest estiu?

El club blaugrana es veu condicionat per una sèrie de limitacions econòmiques que no afecten els clubs anglesos

Pau Torres, a qui seguia el Barça, és un dels fitxatges estrella de l'Aston Villa aquest estiu
24/07/2023
4 min

BarcelonaL’Aston Villa era a la segona divisió anglesa el 2019. Fa quinze anys que no participa en la fase de grups d’una competició europea. En les últimes tres dècades, només ha aixecat un títol, una Intertoto. Al Villa Park hi arrossega, de mitjana, poc més de 42.000 espectadors. I, malgrat tot, aquest serà un dels nombrosos clubs anglesos que, si ho necessiten, podrien arribar a invertir força més diners que el Barça en nous fitxatges aquest estiu. El motiu? N'hi ha diversos: des de la televisió al fair play financer, passant pel múscul econòmic dels propietaris dels clubs de la Premier. 

Les possibilitats econòmiques dels de Birmingham són un al·licient capaç de seduir dos dels executius més destacats del futbol espanyol i europeu: Mateu Alemany, que va arribar a anunciar la sortida del Barça i va acabar fent-se enrere; i Monchi, que va posar punt final a la seva segona etapa com a arquitecte del Sevilla. Des que van tornar a la Premier League, la temporada 2019-20, els villans han pogut invertir més de 100 milions d’euros en cadascun dels últims quatre estius. Enguany van pel mateix camí: ja n’han gastat 33 per contractar dos jugadors a qui el Barça tenia al radar: Pau Torres (Vila-real) i Youri Tielemans (Leicester City). El curs passat, a banda de convèncer Coutinho, també va endur-se dues velles pretensions dels blaugranes: Diego Carlos (Sevilla) i Álex Moreno (Betis). 

Però com s’ho ha fet aquest club de mitja taula per poder arribar a gastar 520 milions en fitxatges des del 2019 (el Barça n’ha invertit 637 des d’aleshores)? El generós repartiment d’ingressos pels drets audiovisuals és una de les claus: l’Aston Villa va ingressar 119,6 milions de lliures (139,6 milions d’euros) la temporada 2021-22 tot i quedar catorzè. L’Espanyol, catorzè a la Lliga aquell mateix curs, en va rebre 54,5, gairebé una tercera part. El Barça, segon, en va rebre 160. Al repartiment de la 2022-23 hi haurà sorpasso: el conjunt blaugrana deixarà d’ingressar el 25% dels drets audiovisuals després de cedir-los, durant els pròxims 25 anys, a Sixth Street, que li va avançar més de 200 milions. A la Premier, de moment, cap club ha cedit percentatge dels drets televisius. Això implica que el Barça rebrà uns 40 milions anuals menys, si es repeteix la xifra del curs 2021-22. L’Aston Villa, mentrestant, cobrarà un plus afegit per haver millorat la posició i haver-se classificat per a la Conference League, que li generarà uns ingressos addicionals.

Els criteris pel repartiment dels drets audiovisuals s’han homogeneïtzat a les cinc grans lligues europees els últims anys. Gairebé tots els campionats reparteixen equitativament el 50% dels diners que destinen a les seves respectives primeres divisions entre tots els clubs. Només la Ligue 1 hi introdueix un matís. Hi destina el 30%, però hi suma un altre 20% que distribueix segons la llicència que té el club: els que continuen a la categoria en reben la totalitat, mentre que als que ascendeixen i descendeixen se'ls aplica una rebaixa. 

I com reparteix cada campionat el 50% restant? La Lliga i la Premier destinen un 25% a la posició que aconsegueix cada equip a la classificació, ponderant de manera escalada les últimes cinc temporades. A la Serie A i a la Ligue 1, en canvi, donen més pes als mèrits esportius, un 30%. El campionat que més premia la classificació final de cada club és la Bundesliga, on es destina fins al 43% del repartiment televisiu. No és l’única particularitat que presenta el campionat alemany, que reserva un 4% a la presència i participació dels joves locals sub-23 i un 3% depenent de l’interès comercial que confereix un estudi de mercat a cada club segons una enquesta feta a més de 23.000 persones majors de 14 anys. 

La resta de lligues, en canvi, destinen un important percentatge al volum d’audiències televisives, d’abonats i d’entrades venudes per cada club. A Itàlia i França hi destinen un 20%. A Espanya i Anglaterra, un 25%. A la Premier, això sí, tenen en compte els partits que es retransmeten al Regne Unit, perquè hi ha franges horàries protegides en què no es televisen partits al país per afavorir l’assistència al camp. Darrere d’aquests criteris hi ha un altre aspecte clau: el volum de negoci que mouen els drets de cada lliga. La Premier, per exemple, va repartir 2.536,8 milions de lliures (2.957,7 milions d’euros) entre els vint clubs el curs 2021-22. Gairebé el doble dels 1.585 milions que va distribuir la Lliga. Els altres tres grans campionats no arriben als 1.000 milions. Aquests ingressos de més, sumats al fet que la normativa per inscriure jugadors a la Premier és més laxa que no pas la de la Lliga, és un altre avantatge competitiu per als clubs anglesos. 

Multimilionaris al rescat 

Tot i els deutes que arrossega, que han reobert el debat sobre el model de propietat del Barça, de moment el club continuarà sent propietat dels socis. Tot al contrari del que passa a Anglaterra, on els clubs no paren de canviar de mans. El 2018, l'Aston Villa va ser comprat per dos multimilionaris que van rescatar una entitat que arrossegava deutes amb hisenda després de dos anys de gestió del conglomerat xinès Recon Group. Nassef Sawiris, empresari egipci considerat el segon home més ric de l’Àfrica, amb una fortuna estimada d’uns 8.900 milions de dòlars (7.924 milions d’euros) segons Forbes, i Wesley Edens, magnat nord-americà a qui s'atribueix una fortuna de 5.500 milions de dòlars (4.897 milions d’euros), per sobre de la que acumula Todd Boehly, propietari del Chelsea, dirigeixen el fons V Sports, que no només té capital de sobres per convertir l'Aston Villa d'Unai Emery en una potència europea, sinó que també vol crear el seu propi hòlding futbolístic: ja han entrat al Vitória de Guimarães portuguès. I no serà l'últim club.

stats