La tempesta perfecta que amenaça Ronald Araujo
Vendre el central uruguaià és el camí més curt del Barça per aspirar a reforçar la plantilla
BarcelonaFalten tres jornades perquè s'acabi la Lliga i el Barça depèn de si mateix per ser segon davant del Girona. Com que l'objectiu és modest per a les expectatives dipositades sobre el conjunt blaugrana, l'actualitat se centra aquests dies en la planificació del curs vinent. Ja ho va dir Deco en la prèvia del partit contra la Reial Societat de dilluns. Molest per la publicació dels plans que ell i Xavi tenen amb Vitor Roque, el director esportiu va respondre amb un tòpic evasiu: "Quan no hi ha futbol, hi ha notícies. És normal que surtin coses quan hi ha 10 dies sense partits. El debat sobre quins jugadors han de sortir, el fair play i tot plegat ha de ser intern, no als diaris". La voluntat de discreció és respectable, però la informació circula i el periodisme fa la seva feina.
Mentre el Reial Madrid compta els dies per jugar una altra final de Lliga de Campions i prepara l'aterratge de Kylian Mbappé, el barcelonisme es pregunta com ho podrà fer el club per millorar les prestacions de la plantilla per no haver de lamentar més anys en blanc. Al final d'aquesta peça expliquem què és el que ha de fer el Barça per tornar a operar amb normalitat i poder plantejar-se el fitxatge de futbolistes top. Espòiler: tant per a un objectiu com per a l'altre la venda d'actius és peremptòria. I quan aquests actius duen nom de jugador, n'hi ha un que sobresurt sobre els altres: Ronald Araujo. Atenció als seus gestos aquest diumenge a Montjuïc contra el Rayo Vallecano. Segons com, podria ser el seu últim partit de blaugrana a casa.
Un contracte de classe mitjana
Primer de tot cal dir que, en la seva lluita per generar marge salarial, el Barça preferiria desprendre's d'altres jugadors abans que del marcador uruguaià. Fa dos estius que ho intenta amb Frenkie de Jong, però la voluntat del neerlandès sempre ha sigut continuar a Barcelona perquè li encanta la ciutat –a banda que si marxés deixaria de beneficiar-se del contracte sobredimensionat que va signar el 2019–. Més elevats encara són els emoluments de Robert Lewandowski, que aquest estiu farà 36 anys, el curs vinent s'embutxacarà 32 milions i, esclar, d'aquí no es mourà encara que l'hi demanin.
Com que De Jong i Lewandowski tenen sous de crac, són reticents a sortir. A Araujo també li agradaria continuar. És culer, capità i està molt compromès amb el projecte, però no té un contracte blindat a l'altura del d'altres companys ni tampoc als ulls d'altres equips. Tot i que fa dos anys va renovar fins al 2026, ho va fer amb unes condicions més baixes que les que li oferien fora. A canvi, va obtenir el compromís de revisar el contracte passat un temps prudencial. "Quan la situació del club millori", li van prometre.
Dos anys després de la firma, el Barça continua en pèrdues operatives i el defensa segueix tenint propostes més sucoses fora de Barcelona. La més seriosa és la del Bayern de Múnic, que està disposat a pagar molts milions per endur-se'l. Els seus agents tenen força coll avall que molt ha de canviar la pel·lícula perquè aquest estiu no hi hagi moviments. De fet, ja comencen a notar que hi ha un relat favorable al traspàs, sobretot des de l'errada fatal contra el PSG. Hi ha símptomes evidents de tempesta perfecta.
Amortització zero, eix superpoblat
El Barça no té estabilitat financera i ara mateix no està en disposició d'igualar l'aposta d'altres clubs més sanejats per Araujo. Per això, davant d'una necessitat (tornar a una normalitat econòmica) que va més enllà d'aquest cas concret, la solució més segura és fer caixa precisament amb l'uruguaià, que podria deixar un guany net de més de 70 milions d'euros. Com que la seva amortització va vèncer l'estiu passat, qualsevol entrada de diners associada a un traspàs equival a un benefici en el compte de resultats, la qual cosa suposa un avantatge amb relació a altres jugadors amb cartell i amb un salari no disparat que també podrien deixar un bon pessic a les arques, com ara Jules Kounde o Raphinha Dias.
Un altre condicionant favorable a la venda d'Araujo és l'abundància d'efectius a l'eix defensiu. Si fa uns anys costava trobar centrals que poguessin jugar al Barça, ara Xavi va sobrat de recursos en aquest sentit. A més del charrúa, té a disposició Jules Kounde, Andreas Christensen, Iñigo Martínez i el prometedor Pau Cubarsí. La nòmina creix amb Eric Garcia, que tornarà de la cessió al Girona; Clément Lenglet, que tornarà de l'Aston Villa, i Mikayil Faye, que ha progressat de pressa al filial. Aquesta superpoblació faria força menys traumàtica la sortida d'Araujo, un jugador que combina una gran superioritat com a marcador amb profundes mancances en la construcció de joc.
La regla de l'1/1 no és la panacea
Ara bé, abans de tot el Barça necessita saber quina part del que vengui o estalviï en jugadors podrà fer servir per incorporar-ne de nous. Ara mateix la fotografia és tan o més preocupant que la de l'estiu passat: fair play excedit. Per tornar a la norma 1/1 (inscriure pel mateix valor que s'allibera) ha de posar al dia la palanca de Barça Vision amb 100 milions d'euros procedents de nous inversors en una línia de negoci que provoca força dubtes.
També ha de tancar l'exercici 23-24 sense pèrdues operatives, una possibilitat que pràcticament només passa perquè Nike avanci diners (uns 100 milions) del seu nou contracte per vestir el club. Sense aquesta doble condició, la sortida d'Araujo, per onerosa que fos, només impactaria parcialment en el límit salarial, la qual cosa seria insuficient per pensar en fitxatges il·lusionants com Joshua Kimmich o Nico Williams, dos jugadors molt del gust de Xavi.