BarcelonaPoques coses fan tanta mandra com la Pilota d’Or. Els mateixos debats cada any, en funció de la bufanda que portes al coll. De nou, la incomprensió per intentar saber per quina raó un any es valora més un títol amb la selecció i d'altres no. Les teories conspiranoiques sobre si els francesos han comprat el premi per a Messi i el PSG. Els madridistes ofesos. Cristiano, ferit de mort, com si li haguessin pispat tots els diners del banc. Molta mandra. De fet, una de les poques formes de pair-ho és considerar-ho una gran comèdia. Ara, quan qui la guanya és un esportista que t’agrada, et fa gràcia. No pots evitar-ho. És la gran vanitat dels premis. Un producte perfecte, ja que els acabes seguint encara que et facin mandra.
El millor de la gala de París va ser la imatge d’Alexia Putellas i les jugadores del Barça. El premi arriba quan el futbol femení segueix sense conveni col·lectiu. Tenim a casa les millors jugadores del món, segons aquest premi, però no les podem veure sempre que volem per televisió perquè no tots els partits de la Lliga es poden transmetre per culpa de les lluites internes del futbol espanyol. Així tenim les coses. Puc veure per televisió o internet centenars de partits de nens de 122 categories inferiors, però alguns partits de l’Alexia fora de casa, no. Ja parlarem un dia de si fem bé donant tanta importància als gols marcats per nens de 12 anys, per cert. Avui no toca. La guerra Federació-Lliga, el govern, els sindicats... Tothom ha jugat el seu paper els darrers anys en la lluita per professionalitzar el futbol femení. I no sempre hi han ajudat.
Si la imatge d’Alexia és potent és perquè li ha costat molt arribar fins aquí. Creixent en camps de terra apartats, en clubs on ja era un miracle tenir femení. No ha sigut un camí de roses. Feu un exercici ben senzill: compareu la lliga espanyola de futbol amb els torneigs d’Anglaterra, Alemanya o França, o amb els dels Estats Units o Suècia, i ràpidament veureu que el Barça és una excepció, en el fons. Això parla bé del club blaugrana, que segueix apostant per l’esport femení, pas a pas, i parla malament de la nostra cultura de l’esport. De nosaltres, els periodistes, de la societat, que ignora els nostres referents esportius femenins en altres esports.
Aquests darrers mesos, parlant amb diferents esportistes, del ciclisme a l’halterofília, de l’esquí a l’handbol, del rem a l’atletisme, he vist ben clar com costa ser dona i esportista a casa nostra. Poques ajudes, menys facilitats. Quan guanyen tothom vol fer-se la foto amb elles. Quan no guanyen les qüestionen, sense tenir en compte que competeixen contra dones de països on sí que hi ha estructures. On s’ho creuen més. Aquí funcionem així: ara tothom vol la foto amb Alexia Putellas, però ella només se la volia fer amb qui hi ha sigut sempre, la seva família. No tothom es mereix ser al seu costat.
