Aquesta estranya dèria d'oblidar els rivals del Barça
BarcelonaEnyoro una mica les rodes de premsa d'en Pep Guardiola al Barça. Han passat anys, és cert. Però podeu penjar-me de l'esquena l'etiqueta de vídua de Guardiola que algú va inventar-se. Cap problema. Guardiola parlava de tot, però quan podia, passava minuts i minuts analitzant els rivals. Es notava que preparava els partits. Allò que hauria de ser lloable va acabar convertit en una burla, amb més d'un fent befa del tècnic perquè analitzava el joc de Jito, el davanter de la Cultural Lleonesa a la prèvia d'un partit de Copa.
L'humor és magnífic. Una societat sense humor té un greu problema. De fet, soc dels que crec que podem fer broma de tot, si es fa amb encert i intel·ligència. També de Guardiola, Xavi i qui sigui, esclar. Però era simptomàtic que molta gent fes broma quan sentia Guardiola analitzar els rivals. Prova de dos problemes. Un de ben greu: les ganes de ridiculitzar qui treballa fort. I un de segon, molt típic dels equips grans del futbol: el rival no interessa. Al Barça, com passa al Madrid o la Juve, són els teus jugadors qui guanyen els partits. També són ells qui perden. El rival no interessa a bona part de la gent. I si t'interessa, et pengen qualsevol d'aquestes etiquetes que s'han creat darrerament per burlar-se de qui estima el joc, el vol analitzar i considera que Isi Palazón és un bon jugador.
Sí, els rivals juguen. I analitzar el frustrant empat de la primera jornada sense parlar del Rayo Vallecano és una errada. Cal parlar de Xavi, de si va equivocar-se i dels jugadors. De la tàctica i de l'excés d'eufòria. Dels laterals i de si la plantilla encara va coixa. Però qualsevol anàlisi sense citar que el Rayo va fer un bon partit seria una errada. Un equip amb un pressupost baix, amb algunes baixes i amb futbolistes que han jugat pocs cops en estadis com el Camp Nou va saber entendre el partit. Andoni Iraola va demostrar ser un gran tècnic i alguns futbolistes van excel·lir, com el migcampista Pathé Ciss.
Mai he entès aquesta dèria de convertir qualsevol rival en un grup d'amics. De no donar importància al seu joc o destacar només les coses dolentes, com si defensen molt. Només si respectes els rivals pots acabar per valorar com costa, guanyar un títol. De fet, com més respectes els rivals més feliç acabes si la temporada finalitza amb una copa a les teves mans. Aquest cap de setmana, hi tornarem. Més d'un ignorarà la Reial Societat, un dels projectes més ben treballats de la Lliga. Per sort, Xavi Hernández no ho farà. El futbol segueix sent cosa de dos equips.