Doncs ja sabem que les ingerències presidencials no valen per a res: els apunts en calent de l'Anvers-Barça

BarcelonaLamentable derrota del Barça contra l'Anvers en l'últim partit de la fase de grups de la Champions. Els blaugranes van anar sempre a remolc d'un conjunt, l'entrenat per Mark van Bommel, amb futbol, ganes i dignitat professional. A continuació, uns apunts en calent.

Il·lusions per terra. ¿Saben quant fa que el Barça no guanya un partit còmodament? L'Anvers té la resposta. Sí, han passat gairebé tres mesos de la visita a Montjuïc del conjunt de Van Bommel, una cita que va acabar 5-0 a favor del combinat blaugrana. Aquell va ser l'últim triomf plàcid. Fa tant, que fereix. Eren temps de flors i violes. De felicitat perquè els Joaos eren divertits de veure, Gündogan apujava el nivell a la zona de tres quarts, Ferran Torres no feia el ridícul quan celebrava dianes i Oriol Romeu era un colós a la vora de Frenkie de Jong. Des de llavors, la demolició del Barça "en construcció" de Xavi ha anat més de pressa que la de Limak i companyia al Camp Nou. I el pitjor de tot és que cap possible remei a mitja temporada, amb les festes a tocar, el Girona a set punts a la Lliga i pèssimes sensacions de joc, convida a l'optimisme.

La cara de la decepció. Entre els despropòsits acumulats des del setembre, n'hi ha un que fa especial mal. Amb més de 30 anys i una història de superació a la motxilla, Romeu va tornar al Barça per intentar substituir Busquets, l'home àncora de l'equip durant 15 anys. Deunidó amb el repte que va entomar el d'Ulldecona, un migcentre menys fi que el vallesà, però educat en el joc de posició i avalat per un gran any al Girona del Míchel. Després d'un inici de curs bastant esperançador, el cepat Romeu s'ha diluït com un sucret i encarna la foto d'un Barça en què cap individualitat –excepte Ter Stegen, Iñigo o Gavi, avui lesionats– rendeix al seu nivell. Suplent per demèrits propis, a Anvers va fallar en dos gols del rival. Quin greu. A Montilivi era molt més feliç.

Una forma d'empetitir Xavi. El partit era un tràmit perquè el Barça va fer els deures contra el Porto dues setmanes enrere, però es va enverinar molt després de la desfeta contra el Girona a la Lliga. Tip de la mà tova de Xavi amb els seus jugadors, Laporta va comminar-lo a convocar les patums per al desplaçament a Bèlgica. El tècnic, que se sent discutit per part de la directiva, va obeir fins al punt que va alinear Lewandowski, un dels eximits. "Ho vam consensuar amb el president i amb Deco", va justificar Xavi sobre el canvi de plans. "No hem consensuat res, les convocatòries són un tema de l'entrenador", va contradir el director esportiu. Trista seqüència amb Laporta recordant Jesús Gil, Xavi perdent dignitat a cabassos i Deco fent lobby de forma barroera.

Dos barbamecs se salven. Ara que ja sabem que les ingerències presidencials no serveixen per a res i recorden als foscos anys 80, ens queda continuar analitzant la desfeta en terres belgues. Perquè no només no va funcionar el pla d'acabar amb l'equip ple de titulars per evitar el ridícul, sinó que els dos únics futbolistes que van guanyar-se l'elogi van ser dos dels adolescents que poblaven la convocatòria inicial. D'una banda, Lamine Yamal, que va assumir producció ofensiva en tot moment –hola, Lewandowski– i va assistir Ferran en el primer empat (1-1). I, de l'altra, Marc Guiu, que va signar la segona igualada (2-2) gràcies a l'art que al polonès se li està resistint últimament: els cops de cap. Ah, i bonus track negatiu per a Cancelo, responsable del 3-2 per no saber tirar un fora de joc. ¿De veritat seguirem pregonant que ell i Félix seran culers en propietat l'estiu vinent? No correm.