Per què ens apassiona tant la rivalitat entre el Barça i el Madrid?

BarcelonaEl duel Barça-Madrid, un espectacle que aixeca passions tant a escala local com global, arriba d'hora aquesta temporada. "El projecte en construcció", en paraules de Xavi, que suposa el conjunt blaugrana visita un Madrid sòlid que té en la baixa del porter Courtois la principal baula feble. En un món en què ens hem acostumat a consumir els productes a la carta, milions de persones arreu del planeta estaran pendents aquest diumenge del Madrid-Barça (16.15 h, DAZN). Davant d'un enfrontament que sempre genera una alta expectativa, ens preguntem: per què ens apassiona tant?

"Més enllà del futbol, és un partit que dibuixa moltes capes de rivalitat. N'hi ha una d'inicial, que és atàvica i antiga, que és la rivalitat entre pobles veïns a gran escala: entre la capital i la segona ciutat que aspira a ser una capital", obre foc Jordi Puntí. "Llavors s'hi afegeix una rivalitat política: ho va definir molt bé Vázquez Montalbán quan, al franquisme, deia que el Barça era el braç desarmat de Catalunya. Quan les tibantors entre Espanya i Catalunya refloreixen, per exemple, amb el Procés, aquesta part de la rivalitat també és un element important. És el famós Més que un club, que no sempre té la mateixa significació. I, avui dia, també hi ha una rivalitat global: el Barça-Madrid és un duel de ficcions, amb herois, malvats, traïdors...", afegeix l'escriptor. "L'essència d'aquest partit és el gaudi, el patiment, l'espera perquè arribi el xiulet inicial..."

"El Barça-Madrid ha trencat fronteres per la dimensió que té. Que hi hagi jugadors mediàtics, com per exemple eren Messi i Cristiano al seu moment, fa que sigui una rivalitat global", continua Carles Viñas. "La qualitat dels jugadors, la seva transcendència, el fet de ser icones publicitàries globals... també ajuden a explicar la dimensió del partit. També el fet que sigui un enfrontament que arriba a llocs on hi ha un futbol menys sofisticat o amb menys talent", valora l'historiador.

Viñas també parla del component emocional d'una rivalitat que pot portar les passions al límit. "És una irracionalitat innata a l'essència del futbol. És un esport que es pot entendre només des dels sentiments, de fidelització a uns colors, de fer-se d'un equip per una qüestió hereditària... És la religió dels no-creients o, fins i tot, d'alguns creients també. Això també pot dur a odis viscerals".

"No sé absolutament res de futbol, però odio el Madrid, no em preguntis per què. Només sé que l'odio amb fermesa", exposa, precisament, Kiko Amat. L'escriptor de Revancha, un llibre on, entre moltes altres capes, s'explora el fenomen hooligan, explica que aquesta animadversió pel conjunt blanc li ve donada per l'entorn familiar i geogràfic-local: "M'encanta la idea que no hàgim de buscar una explicació racional a l'odi al Madrid. La fascinació de tot això és que puguis odiar amb una certa virulència un equip, en el meu cas, d'un esport que no segueixo en absolut", afegeix.

"M'agrada que hi hagi la batalla cultural entre Barcelona i Madrid. No hi ha frase més abominable que «Oh, és que m'agrada Madrid», dita per algú de Barcelona. Si ho penses, no ho diguis! Hi ha d'haver una rivalitat: la gent de Barcelona ens hem de cagar en Madrid de la mateixa manera que ells s'han de cagar en nosaltres –continua Amat–. Amb el futbol és una mica el mateix. M’encanta sentir al cos el rebuig a qualsevol cosa que faci un jugador del Madrid: un odi irracional que em sembla molt interessant d'explorar. Per a nosaltres el Madrid és una essència immutable de perfídia, malevolència i brutícia indigna. El Madrid és el malvat de la pel·lícula. En molts casos, l'antimadridisme és més important que l'amor al Barça".

Com Amat, Maria Nicolau tampoc fa gaire cas del futbol. La seva passió és la cuina, un món que també sembla "estar programat pel fanatisme". "De la mateixa manera que si ets aficionat del Barça i el Madrid fa un penal dubtós sempre pensaràs que és penal, al món de la cuina s'acostuma a venerar amb el mateix fervor el xef que és el teu referent. Per exemple, el torró amb patates Lay's Gourmet de l'Albert Adrià et semblarà una filigrana creativa, una quinta essència, mentre que despreciaràs un paquet de Donetes. Es comparteix aquest fanatisme per les figures que s'idealitzen".

Nicolau també fa un paral·lelisme entre el factor emocional i hereditari del sentiment d'afició: "Segurament et fas d'un equip perquè t'hi porten, no ho sé, els teus avis de petit. De la mateixa manera que les croquetes o el fricandó de la teva àvia seran sempre els millors, perquè t'evoquen els sentiments. En aquest cas, a través de l'olfacte".

Una altra manera d'entendre la rivalitat

Santi Balmes, per la seva banda, prefereix veure la rivalitat d'una altra manera. "No m'agrada la idea de fanatisme i tampoc certa simbologia, sigui quin sigui l'equip, que a vegades treuen a passejar alguns aficionats". El cantant de Love of Lesbian, de fet, planteja una vicissitud curiosa. Ell és seguidor del Barça, però el fet que el Reial Madrid de bàsquet, quan era entrenat per Pablo Laso, celebrés els títols amb la cançó Los toros en la Wii, del seu grup, fa que digui entre somriures: "Love of Lesbian és del Barça de futbol i també, una mica, del Madrid de bàsquet".

Cadascú entendrà la rivalitat a la seva manera, però el Barça-Madrid continuarà aixecant passions profundes. Aquest diumenge hi ha una cita al Bernabéu. I, passi el que passi, aquesta rivalitat sempre seduirà.