Anvers, la ciutat del somni trencat de Joan Gamper
El Barça visita la seu dels Jocs del 1920, moment clau en el naixement de l'olimpisme català gràcies en part al fundador del club blaugrana
BarcelonaEra l'estiu del 1920. Joan Gamper portava un barret de palla d'estil Chevalierque estava de moda, llavors. Acompanyat per la seva dona, Emma Pilloud, caminava al costat del periodista Josep Elias i Juncosa, conegut com a Corredisses, i la seva dona, bons amics del fundador del Barça. L'escenari era la ciutat d'Anvers, on el Barça tanca aquest dimecres la fase de grups de la Champions (21 hores, Movistar). La ciutat flamenca és plena d'històries, és un lloc on hi ha passat de tot. Tragèdies i alegries, saquejos i festes. Anvers comparteix moltes coses amb Barcelona, ja que també va somiar amb ser olímpica. De fet, aquell estiu del 1920 en Gamper i l'Elias i Juncosa hi eren per veure en directe els Jocs Olímpics d'estiu, perquè en tenien una al cap: que Barcelona també fos olímpica. A Anvers, Gamper va somiar una Barcelona olímpica. Somni que no es va fer realitat en part per culpa d'un enemic inesperat: el Comitè Olímpic Espanyol.
Segurament, Barcelona no hauria estat olímpica el 1992 sense els pioners que van fer aquell viatge a Anvers. Van ser homes com Gamper i Elias i Juncosa els primers que van parlar a la societat catalana d'olimpisme, i que hi van deixar una llavor que va germinar. Ara fa 103 anys, aquell viatge a Anvers va iniciar la relació d'amor de Barcelona amb l'olimpisme, una de les grans passions d'en Corredisses, figura clau per entendre l'esport català modern. Un home present en el naixement del Barça, un periodista inquiet que feia conferències i tenia al cap portar els Jocs a Barcelona, i que va trobar en Gamper un gran aliat.
El 1920, Europa s'aixecava de les runes de la Gran Guerra. Berlín, que havia d'organitzar els Jocs d'estiu del 1916, va ser castigada després del final del conflicte sense poder ser seu olímpica. Bèlgica, en canvi, era al bàndol guanyador de la guerra, però era una nació saquejada, cremada i destrossada. El Comitè Olímpic, doncs, els va donar el premi d'organitzar els Jocs. I Anvers, com ja havia fet després de ser saquejada pels espanyols el 1576, va aixecar-se de les cendres i va organitzar amb èxit els primers Jocs on va mostrar-se una bandera olímpica, amb cinc anelles, i en què es van fer volar coloms blancs en senyal de pau. L'Estadi Olímpic era llavors un dels més moderns del món. Al cap dels anys va ser remodelat i ara, sense pista d'atletisme, és la llar del Beerschot, el segon equip de futbol de la ciutat. A la foto de les famílies Gamper i Elias, de fet, surten d'aquest estadi.
Anvers marca un abans i un després en la història de l'olimpisme català i espanyol, ja que va ser llavors quan hi va participar per primer cop una delegació estatal organitzada sota el paraigua del Comitè Olímpic Espanyol. En Jocs anteriors hi havien participat atletes estatals a títol individual, però aquell 1920 el COE havia d'organitzar el viatge. Sense experiència, va fer-ho molt malament. Ja el 1913, el màxim dirigent de l'olimpisme espanyol de l'època, el marquès de Villamejor, havia demanat al director d'El Mundo Deportivo, Narcís Masferrer, ajuda per organitzar un possible viatge als Jocs Olímpics que s'havien de fer a Berlín el 1916. El marquès admetia poc suport de les autoritats espanyoles, així que confiava en els dirigents d'un esport català que llavors era el més avançat de la Península.
Gamper, Masferrer, Elias i Picornell
La guerra va posposar els Jocs fins al 1920, quan, de nou, les autoritats espanyoles no van fer gaire cosa per enviar una bona delegació a Anvers. Així doncs, el març del 1920 el Comitè Olímpic Espanyol (COE) va veure amb bons ulls el naixement del Comitè Olímpic de Catalunya, al qual va encomanar que s'encarregués d'organitzar la infraestructura del viatge. Un dels seleccionats per ser al nou comitè català era Joan Gamper. Altres dels noms seleccionats eren pioners de l'esport català com Masferrer, Elias i Juncosa i Bernat Picornell, que aleshores estava creant la federació estatal de natació. Ells aconseguirien el suport econòmic de grans famílies catalanes de l'època, com els Güell, per enviar una delegació en què, entre d'altres, hi havia la primera selecció espanyola de futbol, que debutaria a Anvers, on va néixer el mite de la "fúria espanyola" gràcies als seus jugadors bascos.
Els directius catalans, però, no només van pensar en els Jocs del 1920. Tips de veure com l'estat espanyol no creia en l'olimpisme, van anar més enllà i van plantejar per primer cop que Barcelona havia de ser la seu d'uns Jocs. Amb el suport de la Mancomunitat, es va iniciar la candidatura per organitzar la cita del 1924: van posar al capdavant Elias i Juncosa, la veu més crítica amb el govern de Madrid.
El 1920, doncs, va arribar a Anvers una delegació formada per Josep Elias i Juncosa, el metge i fundador de la Federació Catalana d'Atletisme Jaume Garcia i Alsina, el fotògraf Josep Maria Co i de Triola, l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas i Gamper, per descomptat. La idea que tenien al cap era acostar-se al president del Comitè Olímpic Internacional (COI), el baró de Coubertin, per presentar el seu projecte. Aquella delegació anava a fer contactes, a fer agenda, a fer-se conèixer i aprendre.
Inicialment, la seu dels Jocs Olímpics del 1924 s'havia de decidir en una reunió a Anvers, però la decisió es va posposar fins al 1921. Barcelona va seguir treballant en aquesta idea, però es va trobar amb un enemic a prop: el COE. El seu president, el marquès de Villamejor, arribaria a admetre que havia rebut la petició de la Mancomunitat de Catalunya, però que preferien "no prendre-la en consideració". Tant Elias i Juncosa com Co i de Triola van ser molt durs en els seus articles, i van criticar el COE per la seva poca capacitat organitzativa i per no haver donat suport a la proposta catalana. A Anvers, ells havien vist en directe uns Jocs i s'havien il·lusionat. Als anys 30 Barcelona tornaria a lluitar per ser olímpica. Mai va deixar de fer-ho, fins que la flama va encendre's a Montjuïc el 1992.