BarcelonaAmb 18 anyets, dos joves aspiren a ser els protagonistes del partit més mediàtic del món, el Barça-Madrid. Per una banda, Ansu Fati, feliç amb el seu nou contracte amb el Barça sota el braç. I, per l'altra, el madridista Eduardo Camavinga, l'únic gran fitxatge d'aquest estiu del Madrid, que va pagar 31 milions al Rennes francès per un adolescent. Dos joves que ja han sigut internacionals amb Espanya i amb França, però que tenen les arrels a l'Àfrica. En un planeta cada cop més desigual, amb més de 82 milions de refugiats i encara més persones que fugen de la misèria per buscar feina lluny de casa, l'esport s'ha convertit en una porta de sortida per a moltes famílies. Un fill amb un talent per marcar gols, encistellar o ser el més ràpid els pot canviar la vida. Res de nou, ja que l'esport sempre ha sigut un ascensor social, que no para a tots els pisos, això sí, però, en un planeta cada cop més globalitzat, casos com els d'Ansu i Camavinga són més freqüents.
"Als països amb passat colonial fa dècades que passa, com Portugal, França o Anglaterra. A Espanya és un fenomen més nou, ja que no hi va haver una arribada d'immigrants fins més tard", explica Fernando Mendes, de l'ACNUR, l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats. El clàssic entre el Barça i el Madrid, de fet, se segueix en cada cop més racons del planeta. En part, perquè és un espectacle de primer nivell; en part, perquè moltes persones es veuen reflectides en jugadors que tenen arrels locals. Al Barça, Sergiño Dest té un pare de Surinam, Umtiti és nascut al Camerun i els pares d'Ousmane Dembélé són de Mauritània i el Senegal. El jove Alejandro Balde és fill d'un pare guineà i una mare dominicana, Yusuf Demir és un austríac d'ascendència turca i Memphis té sang ghanesa. Martin Braithwaite té arrels a Guyana, la terra del seu pare.
Cada cas amaga una història diferent. No és casualitat que tants tinguin arrels africanes, de fet. En l'equip de Koeman, és el cas d'Umtiti, Dembélé, Memphis, Balde i, per descomptat, Ansu Fati. Al Madrid, passa amb Karim Benzema (arrels algerianes), David Alaba (pare nigerià), Ferland Mendy (fill de senegalesos) i la nova jove estrella dels blancs, Eduardo Camavinga, nascut a Angola.
Bori Fati, el pare d'Ansu, celebra els gols o el nou contracte del seu fill fent sonar el clàxon del cotxe quan surt del Camp Nou. És un home rialler que sap que té un fill que sembla un regal del cel. Ell s'ha passat anys treballant del que sigui i ara ja no haurà de patir més. Com li passa a tanta gent, Bori Fati és una mica d'aquí, una mica d'allà. "Soc un africà orgullós, també soc sevillà, però estic eternament agraït a Barcelona i Catalunya", diu aquest home nascut a Guinea Bissau, on jugava a futbol. Bori va emigrar a Lisboa, la sortida natural, ja que Guinea Bissau havia sigut colònia portuguesa i els lligams eren forts.
A l'estat, va continuar jugant en equips modestos mentre buscava com guanyar-se la vida. I se la guanyaria al sud de Sevilla, on va arribar a demanar menjar pels carrers abans de treballar a les obres de l'AVE entre Madrid i Sevilla. També va treballar amb l’alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez Gordillo, el sindicalista comunista que sempre portava un mocador palestí al coll. El seu fill va formar-se al Peloteros d’Herrera, on el Sevilla va fitxar-lo amb un contracte d’un sol any, ja que el pare s’ensumava que trucarien a la seva porta clubs més grans. Dit i fet. Primer, el Madrid. I després, el Barça.
“El Madrid oferia més diners, però Albert Puig va venir a casa. Ens va venir a visitar, dient que el Barça el volia. I que seria el lloc ideal per a l’Ansu. Que el veuríem triomfar. I vam escollir el Barça. L’Ansu ha rebut ofertes, però vol triomfar al Barça. Quan es va lesionar i es va trencar la tíbia i el peroné, el 2015, Puig va venir a l’hospital, ens va cuidar”, explicava referint-se a Albert Puig, el tècnic de Cambrils que va dirigir La Masia quatre anys. La resta de la història és prou coneguda. El fill d'aquell treballador que va deixar la seva terra només amb una maleta ara és representat per Jorge Mendes, el superagent del món del futbol. El seu nou contracte amb el Barça els assegura el futur a tots. Ansu, per cert, sempre ha deixat clar que volia seguir al Barça. És un jove agraït que sap on vol ser.
Si la família d'Ansu fugia de la pobresa, el cas de Camavinga és encara més dramàtic. Els seus pares, Sofia i Celestino, provenen de la República del Congo, terra d'on van fugir als anys 90, en els últims anys de la guerra civil que va deixar més de 400.000 morts. I milers de refugiats. "Com que al costat hi ha el país més gran de l'Àfrica, la República Democràtica del Congo, es parla menys del cas de l'altre Congo, però aquest també va viure una guerra civil cruel", explica Fernando Mendes.
Camavinga va néixer en un camp de refugiats de congolesos a la Cabinda, una regió d'Angola. Aquí hi va viure els dos primers anys de la seva vida. "No en tinc gaires rècords, però els pares m'expliquen com va ser de dur viure en aquelles condicions", ha explicat el jugador. Els Camavinga fugien de la Guerra del Congo i van travessar la frontera per entrar a una terra on també hi havia guerra. La Cabinda no està connectada per terra amb la resta d'Angola. És un petit enclavament entre els dos Congos ric en petroli on bona part de la població vol ser independent. "Tenim milers de persones de la Cabinda que van fugir al Congo i milers de congolesos que van fugir a la Cabinda. Fugien de les seves guerres locals i anaven a camps de refugiats en un país amb una altra guerra", diu Mendes, que admet que treballar a la zona no sempre va ser fàcil. Aquí va néixer el jugador del Madrid, a Miconje, en un hospital de campanya.
Al final, els Camavinga van poder obtenir permís per marxar a França, ja que la República del Congo havia sigut colònia francesa. I van adherir-se a un programa per a refugiats. Els primers anys a prop de Rennes, a la Bretanya, tampoc van ser fàcils: un incendi a la casa on vivien va fer que ho perdessin tot. El futbol del seu fill els va salvar. "De petit practicava judo, un esport que li agradava a la mare. Però va ser el futbol el que ens va ajudar. Un dia li vaig dir que ell ens trauria a tots de pobre, veient com jugava", explicava a la premsa francesa el Celestino. El judo, de fet, és un esport que l'ACNUR utilitza molt als camps de refugiats perquè permet "educar en valors de respecte però també fomenta cuidar el cos i ser competitiu", diu Mendes. Encara avui Camavinga segueix aquest esport, tot i que el seu fort és el futbol.
"L'endemà de perdre la casa que els meus pares havien començat a construir, vaig anar a entrenar i estava tranquil, sabia què havia de fer", explicaria el jugador, que ara té com a representant un altre superagent, Jonathan Barnett. En un món d'extrems, els agents que tenen els millors apartaments a Londres o Lisboa persegueixen els fills dels immigrants i els refugiats. Per un cop, el món funciona al revés.