Andrés Iniesta: "No podia més amb l'exigència del Barça"

KobeDesprés d’una mala ratxa de resultats i dos canvis d’entrenador, el Vissel Kobe està recuperant posicions a la lliga japonesa. Andrés Iniesta ha fet net d’unes molèsties i ja mous els fils d’un equip que mira d’aprendre a no dependre exclusivament d’ell. L’ARA hi va poder parlar fa uns dies. Estava tranquil, adaptat a la nova rutina a Kobe, però amb un punt d’enyorança del Camp Nou. Si la vida al Barça no fos tan exigent, encara hi seria.

No ets una persona de grans canvis, però el contrast amb tot aquí al Japó és impactant.

És impactant, tot aquí és molt diferent. Si ho portes al que ha sigut el Barça i el dia a dia allà, no té res a veure. Però al final també és bonic, sobretot quan has decidit fer un canvi. Sempre t’esperes coses noves i això t’il·lusiona.

Posats a fer un canvi, fem-ne un de molt radical, no?

Sí, en l'aspecte cultural hi ha molts canvis. En el que és més íntim, jugues a futbol, vas als entrenaments, tens la teva família amb tu, fas molta vida de casa. Sempre estàs molt envoltat del que et fa sentir còmode i t’agrada. En això no canvia gaire.

I el futbol, al final, sempre és futbol sigui on sigui. Com es demana una passada en japonès? O és tot tan universal que tot s’entén?

Si cal explicar moltes coses, l’idioma sí que és un fre que tens, però dins del camp, a l’hora de demanar una passada, no cal que diguis “pasu” o “passada”. Només que cridis, l’altre ja sap que hi ets i ja n'hi ha prou. Però sí que has de jugar més amb els gestos.

La solució aquí segueix sent la mateixa d’allà. Doneu-li a l’Andrés i ell resoldrà el problema.

De vegades sí que tinc aquesta sensació. Com tot, és un procés. Jo m’intento adaptar als meus companys i a aquest futbol, i ells s’han d’adaptar al meu joc i a com em moc. Al principi era això, em donaven la pilota i ningú es movia. I és tot el contrari, necessites moviment perquè el teu futbol i el que has pensat pugui tenir fluïdesa. A poc a poc. Però la veritat és que m’ha sorprès per a bé el futbol d’aquí. El que jo volia, que era mantenir aquesta competició, aquí ho tinc.

M’aturo en aquesta idea del teu futbol. No ets un jugador que puguis resoldre partits tu sol. El teu talent sempre implica la resta de companys. Què esperen de tu aquí al Vissel?

És el que et deia abans d’adaptar-te al nou futbol i als companys. És cert que aquí m’adono que pensar més jugades no és tan necessari.

Perquè potser no t’arriba la pilota?

És més cosa de donar massa tocs i jugar pocs cops de primeres. Tot és molt controlat i potser tu penses "Li dono de primera perquè me la tornarà", però, quan la dones, el company fa tres tocs. No és fàcil aquesta adaptació. A mi m’encantaria agafar les pilotes a tres quarts de camp, fer una paret i ser ja a dins, o jugar-te-la en un desequilibri. Això també ho he visionat, és el que m’agradaria. En aquesta adaptació, he hagut de baixar més, fer jo la passada i marcar el gol. Estem en aquest procés d’intentar aconseguir una estructura sòlida. Hi ha hagut canvi d’entrenador, una ratxa dolenta. A poc a poc, sempre s’ha de ser optimista.

Aquesta lliga és especialment moguda. Els partits es trenquen molt en un segon. ¿Creus que és la tendència general o és cosa exclusiva del futbol japonès?

Diria que a tot arreu no. Hi ha llocs on un equip que està perdent 1-0 segueix replegat esperant la seva oportunitat en un córner o una falta i no s’exposa que li facin molts gols. Aquí no, encara que un partit estigui més o menys controlat i no hi passin gaires coses, hi ha un moment del partit en què tot es torna boig. Al final, la seva tendència és posar ràpidament molta gent a dalt. La gent del mig s’incorpora molt. Això condiciona molt el joc. Els defenses estan sovint en un contra un i si no tenen ajudes sempre és complicat. Potser vas guanyant 2-0 i falten quinze minuts i sembla que ja gairebé ho tens, i ells segueixen i segueixen. Això és una tendència particular d’aquí.

Sempre has portat la iniciativa. Però aquí no. ¿Està sent dur aquest canvi de xip per a tu? ¿O ja venies amb aquestes expectatives?

No és frustrant, però no tenir aquest domini tan aclaparador que normalment tens, costa. Costa no tenir la pilota, sentir-te dominat, no fer aquesta pressió que estàs acostumat a fer. També és un procés, intentem construir això per controlar els partits el màxim possible. És un club bastant humil que mai ha estat a dalt. Quan t’enfrontes als equips que normalment juguen la Champions asiàtica, veus que són equips més fets i que dominen el joc. Aquí no veus jugadors que llencin la pilota, sempre la juguen, són dinàmics. El futbol japonès és difícil, perquè els rivals no són fàcils de superar.

En què pots ajudar a fer gran el Vissel?

Vull aportar la meva experiència, la meva manera d’entendre el joc. Els meus companys em veuen diferent, m’han estat veient per la televisió i ara estem junts. Jo noto aquest respecte i aquestes ganes d’aprendre de mi. És un punt important. Més enllà de jugar a futbol, un intenta explicar com entén la manera de fer les coses. Aquest és el repte.

Però com s’explica tot el que vols explicar, quan has d’anar amb un traductor sempre al costat?

Has d’insistir molt en la idea. No pots arribar a un lloc, dir que pressionaràs a dalt i que el lateral no sé què. Aquí també tenen molt marcats alguns patrons. És un procés que necessita temps. Ho estem fent, amb la feina que va fer el Juanma [Lillo] quan hi va estar, amb entrenadors com el Marc [Vives] a l''staff'. La línia que volem tenir és aquesta, però tot costa.

Què té o què li falta al jugador japonès?

Són futbolistes molt concentrats en la tasca, en el que han de fer, no se salten el patró que hi ha. Intenten mantenir la seguretat, no arrisquen. Per exemple, en línia defensiva a mi m’agrada que si el rival la toca entre centrals, hi anem una mica a pressionar. Però a ells els costa sortir de la seva zona. Hi ha aspectes del joc que són diferents al que estic acostumat, ells intenten adaptar-se a com entenc el joc en el ritme i el posicionament. Però t’has de posar a la seva pell, perquè per a ells és difícil.

Això ho fas tu perquè ets Iniesta, però jo no ho puc fer. ¿És aquesta la sensació que poden tenir?

No ho sé, la visió tampoc és individual, perquè individualment tots juguen molt bé. Has vist entrenar l’equip i veus que els migcampistes no perden una pilota. Juguen molt bé, tècnicament són molt bons. La idea és a nivell de posicionament, d’avantatges, d’on podem fer mal, de si hem de jugar en curt per anar a jugar a l’altre costat. Aquí hi ha el gran què. És lògic, si estàs jugant en un costat, la zona on tindràs l’avantatge és a l’altre costat. És una qüestió de concepte de joc, perquè individualment són un espectacle. És una característica del jugador japonès, amb la pilota tots els equips són forts. Si no saps què has de fer i no estàs ben posicionat, et foten un ball que deunidó.

¿Comparteixes que al futbol base s’està tendint a això? ¿A encaixar el jugador dins de patrons i s’està perdent creativitat, capacitat de trencar els plans? Dit d’una altra manera: què portava Iniesta de sèrie i què l’han ajudat a aprendre?

És difícil valorar quin percentatge és teu i quin has entrenat. No t'ho sabria dir. Jo sé que jo soc, sobretot, jo. Evidentment, he crescut i he après en el millor lloc del món, però crec que la manera d’entrenar i de fer és molt important. Aquí, a la base, es creix molt en el que és metòdic, que s’ha de fer això i això altre. I hi ha un munt de tasques d’entrenament en què pots fer millorar la presa de decisió del jugador. Al final, això és el futbol. Et poden dir que has d’anar per allà, però si allà hi ha un defensa, doncs hauràs de buscar una altra situació. Això és entrenable. Això s’ha d’entrenar des de la base, perquè quan arribes a dalt i et fas gran és més difícil tot. És més difícil aprendre coses, parlar idiomes. Els nens d’ara, amb tres o quatre anys, parlen perfecte. Això també es pot portar al futbol.

¿Un jugador que surt del Barça pot jugar en qualsevol equip?

Depèn del jugador que sigui. Si és un jugador més individual o si és més d’equip. No és una pregunta fàcil. Però crec que és més difícil que un jugador de fora jugui al Barça que no pas que un del Barça jugui en un altre equip. Pel que entenem de la puresa de l’estil, del sistema 4-3-3, del que és un interior i un pivot i un extrem...

Al final, es tracta de saber quin perfil de jugador ets i triar un lloc que et vagi bé.

Esclar, si ets un jugador molt bo amb pilota i dominant i te’n vas a un equip que només defensa, mala decisió. Però el jugador de futbol que és bo, és bo en l’equip que sigui. Però és més difícil jugar al Barça sent de fora que al revés.

Què se li pot dir al que ve, per integrar-lo?

El millor aprenentatge que pot tenir qui vingui de fora és veure els entrenaments. Veure com es movia Xavi, com es movia Puyol, com es movia l’altre… És el millor exemple. Quan jo hi era, veure entrenar-se aquesta gent era un espectacle i t’amares d’això. Si ja tens preguntes concretes d’on t’has de posicionar tu si la pilota la té l’extrem o el lateral, si l’interior baixa i l’extrem entra, ja són coses més tàctiques. Però només mirant ja aprens.

Però tot això vosaltres ho feu de manera instintiva, no? No aneu pensant en qui la té i on la té per posicionar-vos. O sí?

Sempre dic que quan tinc la pilota i penso un segon, sé que no jugo bé. Sé quan estic bé i quan em costa. Normalment ho veig en això, quan tot flueix, quan fas les coses sense pensar, quan et gires sense pensar, quan fas passades bé. Quan et donen la pilota i has de pensar és més difícil. Depèn també de com et trobes. Jo no penso quan jugo. Per això ara em costa veure’m encara com a entrenador o com a formador. Jo ara mateix no sé transmetre les idees tan clares com un entrenador. Després, segurament, em poso a veure el partit i sí que puc dir que això ho faig per això, i això altre, per això altre. Fas les coses perquè les tens al cap, perquè les has repetit i les has automatitzat, perquè les portes de manera natural.

Seràs entrenador?

Sé que m’agrada. Potser m’equivoco, però crec que acabaré com a entrenador. M’encanta el futbol i m’encanta saber, veure, visualitzar. Però ara, quan jugo, no penso. Em surten les coses. De vegades millor i de vegades pitjor, no surten sempre bé. Però no penso les jugades. No penses: "Aquest me la donarà i aquell es mourà". Te la passen i aquell es mou, i tu l’hi passes. No ho sé, és estrany [somriu].

Tot depèn molt, en el futbol.

És que cada segon canvia tot! És un tema de la teva rapidesa mental. És un dels punts que més forts he tingut, perquè tot depèn de milers de factors. I els has de percebre bé.

Això sempre és difícil. Tu, per exemple, ¿quan consideres que has jugat bé?

Fer-ho bé és haver explotat les teves qualitats. Tu saps com et sents, potser tu saps que no estàs per regatejar, doncs no regateges. Però estic content quan no fallo passades i quan intento uns contra uns i me’n vaig. Perquè aquest soc jo. Evidentment, quan et vas fent gran has de seleccionar més certes coses, però a mi no m’agradaria mai perdre el canvi de ritme que sempre tinc, aquesta velocitat per superar [rivals] en moments puntuals. Sense això, no seria jo. No em sé veure de 'quatre' passador i moure l’equip. Ho podria fer i ho faria bé, i per a l’equip seria genial, però a mi em faltaria l’altra part. Que, al final, és el que m’ha diferenciat, aquesta presència més a dalt.

Aquesta adrenalina. Fins i tot de marcar un gran gol. N’has fet pocs, però quins gols, eh?

Sí [riu]. No he trobat a faltar fer més gols, perquè no fas una valoració d’una temporada per si has marcat més o menys gols. Si n’has fet més, doncs serà important per a l’equip, però la valoració individual mai l’he fet segons això.

Fa poc va fer deu anys del gol de Stamford Bridge. ¿Has remirat molt aquell partit?

No recordo si vaig tornar a mirar-lo després. Normalment sí que els veig, potser no sencers, però sempre m’ha agradat veure quan jo participo. Visualitzes situacions que han passat i veus si les has resolt bé o malament, i se’t van ficant al cap i després al camp surten. Aquell gol el dec haver vist milions de vegades!

Va ajudar a la primera Champions del Barça de Guardiola. Com hem de viure l’evolució de l’equip, des d’aquell 2009 fins ara?

En aquest moment crec que es barregen moltes coses. Que si sistema, que si es juga d’una manera, que si es juga d’una altra. Parlar de situacions puntuals és difícil, perquè al final barreges si s’ha guanyat i com s’ha guanyat. El més important és que sempre es mantingui una manera de jugar, que és el que ha caracteritzat el Barça. Hi ha un sistema i, a partir d’aquí, has de fer una bona feina, intentar que hi hagi els jugadors adequats i seguir. Esclar que en aquella època va coincidir tot el que havia de coincidir, els jugadors, l’entrenador... Va passar així i va ser tan espectacular, que, més enllà de guanyar, era com es feia i el que transmetia l’equip. Cap època és igual. Després va venir l’època de Luis Enrique i vam guanyar un triplet i vam aconseguir títols. No vol dir que fos pitjor a l'etapa anterior. Tot evoluciona. Potser el que vam fer el 2008, el 2010 o el 2012, ara mateix en aquest futbol, no funcionaria tan bé. En aquella època va ser un pas més de moltes coses que ja es feien. Cada moment s’ha d’analitzar com és.

¿Ara es pressiona més a dalt que llavors?

Tot canvia. En aquella època també vam fer partits dolents i només recordem els bons. El 2-6, el 5-0, els títols. Jo crec que l’anàlisi més profunda és saber com vol jugar el Barça, quins jugadors tenim en aquestes posicions, si volem seguir en una línia, si volem seguir en una altra... Hi ha un popurri de moltes coses i no pots analitzar una cosa només. ¿Aquest jugador per què no rendeix com se suposa que hauria de fer-ho? ¿Està jugant a la seva posició? No? Sí? ¿Ha jugat 20 partits en aquesta posició i s’ha vist que no? Aquest extrem... Hi ha cent mil coses.

I tot sempre amb soroll.

No és gens fàcil. Evidentment que al Barça s’ha d’exigir guanyar sempre i de la millor manera. Però hi ha tantíssims condicionants, que és difícil analitzar si es juga bé o malament per una cosa solament.

¿Sents un punt d’alliberació, aquí a Kobe? ¿De no ser jutjat cada dia?

Et soc sincer i ho dic clarament, sense ofendre ningú. Una part de mi de vegades pensa que tant de bo encara fos allà i estigués competint. Sempre he sigut molt competitiu i hauria pogut fer no sé quants partits al club i hauríem seguit guanyant títols. Però hi ha una altra part, que és la part per la qual marxo, que és perquè no tinc res més per poder sobreviure allà. Arriba un punt que jo ja no podia estar amb aquesta exigència, no només futbolística, de tot. Jo ara soc feliç. Però no per no ser-hi! El meu desig era ser al Barça fins que no pogués caminar, era el que volia. Però jo faig un pas al costat perquè jo ja no puc amb l’exigència de ser jugador del Barça, del dia a dia, de competir a aquest nivell, de tot el que comporta externament. Era el capità. Se'm van acabar les piles. No podia donar el que el club necessitava. Ara gaudeixo perquè he fet és el que era correcte.

El que era honest.

Molta gent m’ho ha dit. Potser el més fàcil hauria sigut seguir. Ets allà, jugues els partits que has de jugar. Hauria sigut una altra opció. Però en aquest club has d’estar com vaig estar fins a l’últim dia. D'altres em diuen que miren la final de la Copa del Rei contra el Sevilla i que com és que me’n vaig. Jo entenc aquesta visió que tenen. Però jo em conec i no podia seguir! I m’hauria encantat sentir una altra cosa, perquè en un altre lloc no estaré com estava allà, jugant cada quinze dies en aquell camp, amb la gent, amb els companys. Però em van ensenyar que quan no ets en un lloc com hi has d’estar o no pots donar-ho tot... Allà no s’hi val a donar el 50%, allà o ho dones tot, o et passen per damunt o acabes marxant d’una altra manera.

Et passen per damunt, com a Liverpool.

Fa mal. Com a club, com a aficionat, com a company. Va ser una garrotada tremenda. L’any anterior havíem viscut una situació molt difícil a Roma i aquest any, doncs pitjor. Ets a les portes d’una final, amb el resultat a favor… és molt difícil.

En un moment així, ¿amb qui ho parles? Vull dir, si tens dubtes, ¿els trasllades al vestidor? ¿O en l’esport d’elit es genera aquella necessitat d’estar sempre bé per a tothom, que no pots verbalitzar tranquil·lament que potser tens por o no tens confiança?

Des de fora sempre sembla que som superhomes o que vius aliè a tot. Però, al final, al vestidor tens gent amb qui tens afinitat, amb qui portes molts anys junts, o gent nova que et sorprèn per com és i hi trobes 'feeling'. Sí que parlem de com veiem l’equip i del que ens està passant. De vegades és difícil aconseguir que els objectius es compleixin sempre. El vestidor és com una família.

I no totes les famílies es porten bé.

No és fàcil gestionar-ho tot. També depèn de si estàs molt pendent del que es diu a fora o del que no es diu. Estàs parlant del Barça, d’un equip que genera tanta exigència, que has d’estar preparat per suportar-la. Si no, doncs no pots ser-hi. No és fàcil estar deu o dotze anys al primer equip del Barça. Al final perds una mica la perspectiva. Però no hi ha més secret, jugar al Barça és molt exigent i arriba un punt, com en el meu cas, que t’has d’aturar perquè no pots més. Però els millors anys de la meva vida els he viscut allà. Una cosa no treu l’altra. Tant de bo hagués continuat allà. Però no podia.

Hi tornaràs. De què? Visualitzes algun futur?

M’encantaria ser a Kobe els tres anys més que tinc signats i intentar seguir jugant. Sentir-me futbolista, que no se m’acabi aquest moment de voler venir a entrenar-me i fer les coses. Quan això passi, el camí haurà de canviar, però crec que puc complir aquest tres anys. A partir d’aquí i en aquest temps, intentaré formar-me per fer d’entrenador. O del que més a prop em faci estar de la gespa.

¿Al futbol formatiu o al primer equip?

Em conec i segurament acabaré anant al costat més competitiu. No sé com ni on, però acabaré a l’elit. Com sempre dic, dependrà del moment, dependrà de qui hi hagi al club i de si vol que jo hi sigui o no. De la mateixa manera que per analitzar el joc hi ha milers de condicionants que poden ser, doncs per analitzar aquest moment també tot depèn de moltes variables. Tant de bo algun dia sigui possible. De moment, vull seguir gaudint de ser jugador i del que més m’agrada.

I aprendre una mica de japonès.

El que es pugui. [Riu].

Arigatō. Sayōnara.