André Coelho: "Vull aprendre català, sé què significa el Barça per a Catalunya"

BarcelonaEl Barça de futbol sala engega aquest dimecres la ronda elit de la Lliga de Campions, la fase prèvia que determinarà quins seran els quatre finalistes que, al maig, lluitaran per embutxacar-se un campionat en què el conjunt blaugrana defensa el títol. Per garantir-se el bitllet a la final four, abans l'equip de Jesús Velasco haurà de superar el Galati romanès (17.30 h, Esport3), l'Anderlecht belga, que serà l'os més dur de rosegar, i el Pula croat, amfitrió de la ronda elit. Abans d'aquesta sèrie de partits, l'ARA conversa amb André Coelho, un futbolista diferent, amb una història marcada per una tragèdia familiar que ajuda a entendre per què, a banda d'esportista professional, té una carrera i un màster en enginyeria civil, així com una vocació especial pels idiomes, entre els quals el català.

El tanca portuguès arriba a la cita amb l'autoestima alta perquè al setembre va batre un rècord espectacular: en menys d'un any va aixecar vuit títols, cinc amb el Barça (tots els possibles menys la Copa del Rei) i tres més amb la selecció de Portugal (Mundial, Eurocopa i la Finalíssima, un torneig de nova creació que enfronta les seleccions campiones i subcampiones d'Europa i de Sud-amèrica en un format de final a quatre). Coelho té un discurs calmat i toca de peus a terra, malgrat ser un dels futbolistes de moda i jugar amb el vigent campió de la Champions.

"L'etiqueta de favorits no ens afegeix pressió, som professionals i sabem de què va això. Surto als partits a gaudir-ne, he treballat molt per jugar al Barça i ser internacional. Pressió? Nervis? Jo no surto amb por, surto a gaudir", explica. "Quan guanyes tant saps que la derrota és més a prop, però no hi penso. Sé que la derrota forma part de l'esport i jo he perdut molt, fins als 23 anys no vaig guanyar el meu primer títol", detalla el defensor, ara amb 29 anys.

Recorda que, quan era més jove, es fustigava després de les derrotes, però ara s'ho mira des d'un vessant més analític. "Reviso els partits, especialment els moments en què soc a la pista. Reviso els errors. Però ho faig com un aprenentatge, no com un càstig. Abans em feia mal, però tots cometem errors. La qüestió és no repetir-los". I ho fa quan està amb la dinàmica de l'equip, perquè a casa intenta desconnectar: "És temps per estar amb la família i els amics", tot i que alerta, bromejant, que la Mafalda, la seva dona, "és una gran aficionada del futbol sala i la meva primera crítica". Es coneixen des que tenien 5 anys i tots dos són de Nelas, una ciutat d'interior situada a poc més d'una hora de Porto. La relació va començar quan eren adolescents i ha arribat fins avui, en què viuen plegats a Castelldefels amb el Fonsi, el seu buldog francès.

Explica que continua encarant el futbol sala com quan era "un nen", amb l'única diferència que ara cobra i s'hi dedica. "Ho visc amb la mateixa alegria que quan era petit i amb 10 anys jugava a l'equip del poble". Coelho va començar al futbol de ben petit a l'ABC de Nelas (vinculat al Braga), club on el seu pare fa d'entrenador i de coordinador dels equips de la base. "L'acompanyava a molts partits. Vaig jugar durant molts anys a futbol sala i handbol, era habitual al meu club, però quan era adolescent, amb 15 anys, m'havia de decidir perquè entre els dos esports, m'entrenava cada dia i jugava dos o tres partits cada cap de setmana i no podia ser".

Sense suspendre cap assignatura

Dos anys després començaria a estudiar enginyeria civil: tres anys de carrera i tres més de màster. Durant aquesta etapa jugava al Braga-AAUM, equip vinculat a la Universitat del Minho, on estudiava. "Hi havia partits en què arribava després d'un examen de 5 o 6 hores i sortia a jugar gairebé sense haver pogut escalfar-me. Tant el club com la universitat van ser sempre flexibles". De fet, a Portugal és comú que els professionals d'elit combinin la pràctica esportiva amb els estudis.

Però el que fa particular el cas de Coelho és que mai va suspendre cap assignatura i que es va graduar sense necessitat d'allargar més anys els estudis. "Vaig estar quatre estius seguits sense tenir vacances. Tenia competicions o exàmens", recorda. També hi havia èpoques que, entre entrenaments i exàmens, dormia "entre quatre o cinc hores al dia": "Començava el dia molt d'hora i, al vespre, a entrenar-me. Després m'estava fins a la matinada a la biblioteca estudiant. M'ajudava molt amb els meus companys".

La força de la seva mare

Hi va haver moments molt durs, en què hauria volgut tirar la tovallola, davant l'exigència d'una carrera amb assignatures com matemàtiques, física i geometria, combinada amb l'esport de primer nivell, però no va defallir. "Quan arribava al límit pensava en la meva mare. En el que ella volia per a mi. Ella venia d'una família amb pocs diners i va treballar de valent per poder estudiar i ser advocada. Sempre m'havia insistit que havia d'estudiar, que havia d'anar a la universitat". Coelho va perdre la seva mare amb només 15 anys, per culpa d'un accident de cotxe. "És una cosa que no se supera, que sempre t'acompanya. Vull pensar que l'he feta feliç, perquè sempre havia volgut que tingués estudis. I també al meu pare, perquè soc professional del futbol sala".

Amb aquesta força es va graduar com a enginyer civil i va continuar progressant com a futbolista. Fins a arribar al Barça. Andreu Plaza, extècnic blaugrana, li va trucar per fitxar-lo quan jugava al Benfica. L'estiu del 2020 arribava a Barcelona. "No m'importava si em pagaven més o menys, a la selecció coincidia amb molts jugadors que jugaven a la Lliga espanyola, com Ricardinho, i volia viure-ho jo mateix". Ha renovat fins al 2024, perquè vol continuar aquí "molts anys més".

Potser per això està aprenent, a poc a poc, el català. "El Barça no és només futbol. És un club campió també en l'àmbit poliesportiu. A més, quan jugava a Portugal, ja era conscient de la situació política de Catalunya dins Espanya. El Barça és un equip diferent. És un equip de Catalunya, dels catalans, i això es nota: bona part del nostre staff parla català. Vull entendre'l i parlar-lo una mica". S'acomiada bromejant amb Jordi Nomdedéu, encarregat de comunicació de l'equip de futbol sala, sobre les hores en català: "Tots els catalans les dieu d'una manera diferent!"