Anatomia d'una crisi cronificada al Barça
El club s'aproxima a una dècada sense jugar una final de la Champions, mentre l'únic relat vàlid és el que protagonitzen els joves del planter
BarcelonaEl Barça transita per una crisi que està a punt de durar una dècada. Des del 2015 no disputa una final de la Champions i la regeneració d’un equip que va marcar època s’ha convertit en un malson que devora icones a la banqueta. Amb Koeman es va intentar començar a revifar un vestidor que havia tocat fons amb el 2-8 contra el Bayern. El neerlandès va viure els pitjors moments econòmics de la història recent de l’entitat, però va guanyar una Copa que va ser un petit oasi en un club que va ser incapaç de retenir Messi, principal estendard electoralista de Joan Laporta.
El Barça de Koeman, a qui el president va aguantar a falta d’alternatives millors, estava vist per a sentència. Els darrers mesos del neerlandès, amb un equip que ja havia perdut l’astre argentí i també Griezmann (la darrera operació catastròfica de Bartomeu), van ser dantescos. El novembre del 2021, Laporta va cedir i va aterrar Xavi. Una injecció d’il·lusió i un paraigua institucional necessari davant d’una afició esgotada. El primer mig any de l’egarenc va ser de sucre, fiat a l’únic objectiu de classificar l’equip per a la Lliga de Campions (quan va arribar, el Barça era novè a la Lliga). El primer gran reforç va ser Ferran Torres, el gener del 2022. Aquell també va ser un període de gràcia per a Laporta, que havia promès reanimar el club amb frases plenes de pompa com ara que “perdre tindrà conseqüències”.
L’estiu del 2022 va ser el de la gran inversió. A cop de palanca, el club es va gastar prop de 200 milions amb Lewandowski –el seu representant, Pini Zahavi, és amic de Laporta–, Raphinha –representat llavors per Deco, igualment amic del president– i Kounde, una concessió a Xavi. Impulsat per les cares noves al vestidor –ara tot està molt més viciat–, el tècnic va aconseguir armar un equip que, si bé mai va ser regular a l’hora de fer un futbol vistós, va fer-se fort a les àrees. Lewandowski va signar una gran primera meitat de curs i va ser decisiu per aixecar el títol, Ter Stegen va fer la seva millor temporada, Kounde i Christensen van rendir a un alt nivell, Balde va fer oblidar totes les mancances d’Alba i Busquets va aguantar l’invent des del pivot. També hi havia Dembélé, la nineta dels ulls de l’entrenador.
Laporta, Xavi i el Barça: esclaus d'un relat adulterat
La Lliga –i la Supercopa, on va escombrar el Madrid a la final del 2023– va ser un bany d'autoestima, però alhora ha suposat la construcció d'un relat irreal. Tot i que el mateix Xavi admetia internament que havia sigut "un miracle" guanyar el campionat, des del club es van destil·lar missatges, fruit d'una il·lusió efervescent, que el Barça "havia tornat" i que començava "una nova era". En la present temporada, la que havia de ser la de consolidació, s'estan veient totes les costures.
El Barça és un gegant amb peus de fang, i el pitjor de tot és que els símptomes de millora són lluny. L'entitat està endeutada, depenent de fons d'inversió i ja no queden més palanques per activar, ja siguin per reforçar l'equip, per quadrar comptes o per evitar els avals personals de Laporta i la directiva. La següent manera de fer calaix serà la més dolorosa: desfer-se d'actius esportius. El Bayern es frega les mans temptant Araujo.
Quan tot just s'arriba a la meitat de la temporada, sembla llunyà, còmic i dolorós a parts iguals el discurs d'inici de campanya en què "aquest Barça ha d'aspirar a tots els títols". Igual de feridor és que, amb Xavi, probablement el millor migcampista de la història no només del Barça, sinó de tot el futbol espanyol, l'equip justegi en aspectes tan essencials com la sortida de pilota o la pressió postpèrdua. En el repartiment de culpes de la crisi de l'equip, Xavi té la seva quota, però també paga els peatges de ser un home de club.
Xavi: els peatges de ser un home de club
El tècnic, que s'ha excusat en banalitats per fer diagnòstics de les derrotes i ha promès una autocrítica que sembla que mai arriba, s'ha hagut d'empassar diversos gripaus. Xavi treballava en un entorn de confiança amb Mateu Alemany i Jordi Cruyff, que feia de frontissa entre el vestidor i la directiva. Cap dels dos segueix al club.
El tècnic s'esforça en mantenir sintonia amb Deco, amb qui parla sovint, així com amb el president i el vicepresident Rafa Yuste, però l'estructura esportiva ha quedat debilitada en aquesta "gran empresa familiar" en què s'ha convertit el Barça. El darrer a marxar ha sigut Franc Carbó, executiu de perfil discret però hàbil en la batalla del club amb el fair play financer, una carpeta que Deco no té tant apamada.
El director de futbol és qui més ha remat per a l'arribada de Vitor Roque, mentre que la prioritat de Xavi sempre ha sigut la de fitxar un pivot. El club va centrar els esforços en gastar-se 30 milions (més 30 més en variables) per fitxar el jove ariet brasiler, mentre que per reforçar una baula imprescindible per al tècnic va arribar Oriol Romeu.
Recau en Xavi, però, la responsabilitat de fer jugar millor el seu equip, on s'apleguen alguns dels millors migcampistes d'Europa. Va aterrar Gündogan, a qui el club va oferir unes condicions econòmiques similars a les del City, però els anglesos només li oferien renovar per un any i el Barça n'hi signava tres. També hi ha De Jong. I, sobretot, Pedri, malgrat que les lesions l'han llastat, com a Gavi, una de les baixes més sensibles del curs.
Les llàgrimes de Lamine Yamal humanitzen la crisi del Barça
L'últim dia de mercat van venir Cancelo i Félix, el segon sense que Xavi ho veiés gens clar. Va ser una producció de Laporta i Jorge Mendes, a qui el president ha fiat bona part de la política esportiva. El superagent portuguès és un aconseguidor. En ell recau el poder de retenir Lamine Yamal a Barcelona, però a canvi, s'assegurarà que Félix no hagi de tornar a l'Atlètic de Madrid. Mentre el portuguès ha sigut relegat a la banqueta per Ferran (l'únic futbolista capaç de marcar un gol de falta i un hat trick des del comiat de Messi, un fet simptomàtic), l'extrem de 16 anys –que va marxar entre llàgrimes de San Mamés, i Laporta el va consolar abans de pujar al bus– és qui abandera l'únic relat al qual pot agafar-se l'entitat sense fer volar coloms: el Barça dels joves.
"Quan se'ls necessita, els nois de la casa són els que no et fallaran", comenta a l'ARA un exresponsable del planter blaugrana. Lamine Yamal, Fort, Cubarsí... i també Fermín i Guiu en són bons exemples. Brots verds davant la inoperància de futbolistes amb sous milionaris. Crear un entorn prolífic per als joves és l'únic discurs que sembla genuí ara mateix, mal que pesi acceptar que, avui dia, el Barça no arriba a ser un club vencedor. Però, Xavi, esclau de les seves paraules, ha fiat el seu futur als trofeus a final de temporada.