Les altres Masies del Barça

BarcelonaEl Barça porta anys intentant traslladar a les altres seccions esportives del club el model de La Masia, que tanta personalitat li ha donat a l’equip de futbol. El club busca fórmules per potenciar el talent que té als planters de bàsquet i handbol, però a l’aficionat li costa veure’n traslladats els resultats al conjunt professional. L’entitat destina vuit milions d’euros anuals a la Masia 360, un programa de formació integral que vetlla pel futur d’uns 640 esportistes. “El nostre objectiu és guanyar el màxim nombre de competicions amb el màxim nombre de jugadors formats a casa, però això és molt complicat perquè la competència és molt gran”, resumeix Albert Soler, director d’esports professionals.

Necessitats esportives

La situació esportiva de les dues seccions marca l’aposta i el recorregut dels jugadors joves al primer equip. L’handbol viu en una obligació constant d’estar a la final four de la Lliga de Campions. El nivell d’exigència de les competicions estatals queda en un segon pla. Europa posa un llistó particularment alt, massa per a jugadors amb talent però que no són referències mundials. El club necessita els millors per trepitjar Colònia amb garanties. Si el treball s’estudia bé i amb una visió llargterminista, el planter donarà un crac internacional cada dècada. No més. Pretendre que un lateral de 19 anys pugui jugar-se el lloc amb Aron Pálmarsson o Timothey N’Guessan és ficció.

La situació del bàsquet és més convulsa. Els constants canvis de rumb de les últimes temporades obliguen el club a construir les bases d’un projecte molt volàtil. No és l’escenari ideal per apostar pels joves. Els jugadors del filial necessiten minuts, estar sobre la pista i equivocar-se, equivocar-se molt. És l’única manera que madurin i creixin. A més, el bàsquet té un problema afegit: a diferència de les altres seccions professionals del club, el màxim somni dels joves no és arribar al Barça sinó fer-se un lloc a la NBA. Els casos de Tomás Satoransky, Álex Abrines i Mario Hezonja van caure com una llosa.

L’evolució del factor físic

L’esport evoluciona. Les noves tendències s’allunyen de l’elegància tècnica per refugiar-se en l’explosió física. Els centímetres, els quilos i la capacitat de córrer a la pista manen sobre el parquet. Els jugadors han de ser cada vegada més totals. Bases alts o pivots atletes, amb cames, fibrats. L’equilibri entre talent i múscul cada vegada és més complex.

Els dirigents de l’handbol ja han instaurat els principis de la nova dinàmica al primer equip. Pascual va canviar el llibre aquest estiu per potenciar les defenses i treure petroli de les transicions (més contraatacs, menys canvis atac-defensa i menys possessions). L’escenari trenca amb les característiques del jugador espanyol: poca estatura, verticalitat, bon un contra un i lectura de joc. O dit d’una altra manera: jugadors poc físics, baixets i perillosos amb la pilota a les mans. El Barça és un gran planter d’extrems, però troba a faltar els primeres línies potents que manen a Europa.

Al filial del Barça d’handbol només hi ha tres jugadors que tenen potencial de primer equip. No vol dir que necessàriament arribin a jugar al Palau, però són projectes interessants. Es tracta de Mamadou Diocou, d’origen senegalès, i dels alemanys Juri Knorr i Jannek Klein. A aquest tauler de joc hi hem d’afegir el francès Yanis Lenne.

“Tots els joves som conscients de la dificultat d’entrar en la dinàmica del primer equip. El nivell d’exigència dels professionals és enorme. Al filial ens formem, agafem cos i tenim regularitat. Necessitem aquesta etapa per tenir opcions de fer-ho bé en el moment de rebre la trucada dels grans. No depèn tot de nosaltres, però hem d’estar al màxim de les nostres possibilitats. L’objectiu ha de ser acabar al Palau. Però si no, el món no s’acaba. Jugar al Barça t’obre moltes portes”, diu una de les apostes de futur del club blaugrana.

Les últimes temporades els únics dos jugadors que s’han consolidat al primer equip del Barça procedents del filial, sense cessions ni recompres, han sigut Aitor Ariño i Aleix Goméz. Extrem esquerre i extrem dret. La dada demostra que no surten primeres línies de la base. L’últim amb potencial real va ser Dani Dujshebaev, i quan va tancar la seva etapa de formació estava realment verd. Encara ho està, però el seu pare, Talant, i la selecció espanyola han fet que s’estigui apostant per convocar-lo i que assumeixi galons per fer-lo millorar.

A la secció de bàsquet l’aposta del club recau en la generació de jugadors nascuts l’any 1998, que es va proclamar campiona d’Europa júnior. Tot i quedar-se sense Éric Vila i Ramon Vilà, que no van intuir un bon itinerari i van apostar per la NCAA, el Barça cuina la progressió d’Aleix Font, Pol Figueras, Atou Diagne i Max Esteban. Mentre compaginen els entrenaments del filial amb els del primer equip, la LEB Or els assegura una competició exigent, ja que tenir minuts a l’Eurolliga o a la Lliga Endesa és improbable perquè Svetislav Pesic compta amb una plantilla de 13 jugadors professionals. Un any més jove és Sergi Martínez, a qui el club va renovar fins al 2021. Les últimes apostes, arribades aquest estiu, són les de Leandro Bolmaro, Jaime Fernández i Gael Bonilla. A més, l’entitat culer va decidir prescindir d’Alfred Julbe i atorgar la direcció del filial a Diego Ocampo.

El preu de la confiança

De vegades el Barça, com molts altres clubs, comet l’error de valorar més el que ve de fora que el que té a casa. Hi ha fitxatges de les seccions que costen de justificar, més enllà del plus d’experiència que poden tenir en comparació amb els talents de la base. La idea original era que els jugadors que completessin el roster amb la missió de complementar la feina del grup havien de ser del planter per economitzar les incorporacions, però aquesta filosofia acostuma a xocar amb la demanda dels entrenadors, que volen curar-se en salut.

Marc Garcia, Xavi Rabaseda, Oriol Paulí, Marcus Eriksson, Ludde Hakanson i Moussa Diagne estan jugant a la Lliga Endesa, però competeixen contra el Barça, mentre que la secció de bàsquet va apostar la temporada passada per pedaços temporals que no es van arribar a adaptar mai. Els casos de Jonathan Holmes o Xavier Munford són paradigmàtics. Si parlem d’handbol l’exemple és Gilberto Duarte. El club va fitxar per una temporada l’internacional portuguès aquest estiu per suplir Wael Jallouz, cedit a Alemanya perquè recuperi la confiança i el nivell de joc. L’ex Wisla Plock és un jugador de segona fila mundial, que té un rol terciari a les ordres de Pascual.

La capacitat econòmica del Barça el porta a fitxar jugadors per buscar un rendiment immediat deixant aparcades les apostes del planter. Com que pot fer-ho, ho fa. Obligats per la necessitat econòmica, però també per la convicció en un model diferent, rivals com el Divina Seguros Joventut i el Fraikin Granollers opten per un altre itinerari per buscar l’èxit. La situació de les dues seccions, voler guanyar la Champions en el cas de l’handbol i construir les bases d’un projecte fiable en el cas del bàsquet, fa que l’evolució dels joves no avanci sempre a bon ritme. Són molts els jugadors que fan un pas endavant lluny del Palau Blaugrana, amb regularitat, minuts i especialment confiança.

Pel que fa a l’handbol, un dels més sonats de les últimes temporades és el porter del París Saint-Germain Rodrigo Corrales. El gallec va marxar del Barça per consolidar-se a l’Asobal. La dupla Sterbik-Saric va fer que la seva tornada fos impossible. Es va intentar massa tard que tornés, quan destacava a la Champions amb el Wisla Plock polonès. Va preferir l’aposta dels parisins a lluitar de tu a tu amb Gonzalo Pérez de Vargas.