Jero Freixas i Jose de Cabo: "Als argentins ens va emocionar veure com l'afició del Barça defensava Messi"

BarcelonaJero Freixas (Buenos Aires, 1985) i Jose de Cabo (Buenos Aires, 1987) es van conèixer estudiant art dramàtic. Volien ser actors. I són actors, tot i que el camí no ha estat fàcil. Durant uns quants anys van treballar fent altres coses, pensant que no podrien triomfar a l'espectacle. Però el 2018, van penjar a les xarxes un vídeo gravat dins del cotxe en què reproduïen una escena en què semblava que discutien pel fet que els havien convidat a un casament just el dia que hi havia partits del Mundial de futbol. Ell es negava a anar-hi, per veure els partits. Ella el renyava. Aquelles escenes de matrimoni gravades amb humor i amor els han catapultat a la fama. Ara tenen milions de seguidors i actuen aquest cap de setmana al Teatre Apolo de Barcelona amb Una pareja real, un espectacle ple de bromes futbolístisques.

Jero, el teu cognom és català. Tens avantpassats catalans?

— Jero Freixas: Sí, tinc sang catalana. De fet, estic en contacte amb uns cosins segons del meu pare. Els Freixas van arribar a Buenos Aires a finals del segle XIX. He vist que hi ha un carrer de Ramon Freixa a Catalunya. ¿Com ho pronuncieu, els catalans? També hi ha el cognom Freixa, oi? Ahir li vaig preguntar al meu pare pels avantpassats, m'ha fet una nota de veu.

— Jose de Cabo: Ara no et pots posar a escoltar la nota de veu sencera, dura tres minuts... ets en plena entrevista.

— J.F.: Però vull explicar-ho bé... Mira, escolta, escolta... Vivien a la Barceloneta, els meus avantpassants. Però crec que estaven arrelats a un poble. (Segueix escoltant la nota.) Sí, mira. Antoni Freixas Vives va emigrar cap al 1890...

Quin tipus d'espectacle feu?

— J. F.: Nosaltres volem fer riure la gent amb una comèdia que s'assembla als vídeos que fem. És com un gran esquetx en què hi ha un conflicte en una parella, que som nosaltres, que estem junts ja fa molts anys i tenim fills petits. Es parla del desgast de la parella. La dona està tipa d'un paio que només pensa en la pilota. I el personatge de la Jose admira molt una parella d'influencers que donen consells sobre com salvar les relacions. Aquelles parelles que semblen perfectes a les xarxes. I llavors, ella intenta convèncer el meu personatge per seguir els consells...

— J.C.: Para, para, no expliquis res més. És una comèdia que parla de tot. De la parella, els fills, les xarxes socials... Volem que la gent s'identifiqui amb les escenes.

Què hi ha de real i què hi ha de fictici en tot el que heu fet?

— J.C.: Mira, quan comença l'obra sona una veu que diu que qualsevol similitud amb la realitat... no és pura coincidència. És a dir, hi ha molt de realitat, però exagerada. Juguem amb els límits de la ficció. Però, per exemple, a mi em pregunten si de veritat soc seguidora del Madrid. Però si ho dic en una entrevista, perdria la gràcia. Quan ens pregunten pel primer vídeo que ens va fer famosos, aquell del casament del cosí, la gent vol saber si era ficció o es basava en fets reals. La gent vol saber si realment hi havia el casament d'un cosí. Creiem que no s'ha de dir, que no és important.

— J.F.: Va ser el vídeo que ens va obrir les portes a tot arreu. Pensa que la premsa de mig món feia notícies dient que era un vídeo real. Es pensaven que ella havia posat la càmara al cotxe amagada i apareixien notícies titulades: "Parella argentina discuteix per culpa del Mundial". La gent creia que tot era veritat! És cert que som molt metòdics i només publiquem a les xarxes vídeos que pensem que poden semblar que són una escena real, però la gent ja sap que actuem.

Hi havia una carrera anterior al famós vídeo del Mundial. No va ser fàcil triomfar, oi?

— J.F.: Les xarxes socials van salvar la nostra carrera. Nosaltres som actors, vam estudiar per fer teatre, però els dos, per diversos motius, vam deixar d'actuar.

— J.C.: Per diversos motius no, per un de sol...

— J.F.: Bé, perquè no ho estàvem aconseguint. No ens anava bé. Abans de les xarxes socials, l'única manera de triomfar era anar a la televisió, al cinema o al teatre, però era difícil arribar-hi, era molt difícil, havies de tenir contactes, un representant. Actuar era la meva passió, la meva obsessió. Vaig lluitar molt, però amb 25 anys vaig plegar. Els meus amics tenien bons sous en empreses i jo vivia amb els pares amb les butxaques buides, així que vaig dedicar-me a una cosa diferent i vaig entrar en una empresa. Però les xarxes socials ens van donar una nova oportunitat.

Sembla una cosa molt argentina. Un país que pateix una crisi econòmica terrible, però on la gent demostra que té molta imaginació per tirar endavant. Podríeu ser com una metàfora de l'Argentina.

— J. F.: Doncs ens honora, m'agrada aquesta idea.

— J.C.: Hi estic d'acord. Hi ha un acudit que diu que a Silicon Valley els argentins triomfen perquè estem tan acostumats a tenir problemes que estem acostumats a buscar solucions. Aleshores és com dius tu. Forma part de la identitat argentina.

De fet, l'Argentina guanya el Mundial a Qatar així, patint...

— J.C: Correcte. L'Argentina va guanyar, patint. Que sí, que no, que sí, que no, que sí, que no... es va patir molt. Però així, en plena crisi i patint, es va guanyar. Buscar solucions forma part de la nostra manera de ser. M'encantaria que l'Argentina fos diferent, que les coses fossin fàcils... No tenir la pobresa que tenim, no tenir la inflació actual. Seria emocionant, perquè és un país bonic, ple de talent i de recursos naturals. Ens queda el consol d'estar una mica en boca del món, tot i estar d'alguna manera destruïts, gràcies al futbol.

A molts catalans els va sorprendre com vivíeu els argentins el Mundial. Els semblava exagerat.

— J.F.: Pensa en els nostres vídeos, on hi ha un punt d'exageració... Doncs després veies que la realitat i la ficció es barrejaven meravellosament bé. Durant el Mundial tot va ser exagerat, perquè necessitàvem alegries. L'argentí és molt efusiu, molt apassionat. El futbol a l'Argentina genera coses que no les genera res més. Res, res, res, res més pot fer que un paio s'enfili a un semàfor. Només el futbol. Un semàfor, eh? Ben petit. I tenies gent a dalt dels semàfors. La gent pujava a sobre de qualsevol cosa, parades de bus, ponts, arbres... A dalt de l'Obelisc, jugant-se la vida. Els nostres vídeos el que fan és representar aquest argentí. Òbviament, hi ha argentins que viuen el futbol molt més tranquil·lament i ho gaudeixen de manera més normal.

— J.C.: Però aquest tipus d'argentí, que és com un marcià boig pel futbol, existeix. I és el que fa gràcia. No podem fer vídeos d'algú que el dia d'un partit decideix anar a la platja o es queda llegint Nietzsche. No és graciós. L'argentí en què ens inspirem és l'exagerat i òbviament hi ha part de caricatura, hi ha exageració. Però durant el Mundial les caricatures es van convertir en realitat. Cinc milions de persones al carrer, va ser un moment de bogeria col·lectiva.

— J.F.: Sí, però hi va haver un condiment especial que va ser que la gent necessitava una alegria. Veníem colpejats per l'economia. I l'única alegria que podia tenir el poble argentí li podia donar aquesta selecció. I Messi. No la podia donar ningú més.

Parleu molt de Messi. L'heu conegut personalment?

— J.F.: No. Pots imaginar-t'ho? Doncs m'enfilaria a un semàfor. Com reaccionaria? Ploraria. Què li diria? No en tinc ni idea. Crec que l'abraçaria i li agrairia tot el que ha fet. Si puc parlar amb ell, vul donar veu als milions d'aficionats que el volen conèixer.

Quan Messi va marxar del Barça estaves molt enfadat amb els barcelonistes. Ja ens has perdonat als catalans per no haver pogut oferir un contracte a Messi?

— J. F.: Sí, sí. Ja he fet les paus amb el Barça. Ja m'he reconciliat. M'he recontrareconciliat. Saps quan? Durant el Mundial. Quan Messi marxa plorant, no podia entendre res. Va fer-me mal sentir que aficionats del Barça diguessin que preferien que marxés, que deien que Messi li debia molt al Barça, i no al revés. Va ser dolorós, perquè a mi el Barça m'agrada perquè tinc sang catalana. I jo crec molt en la força dels meus avantpassats. Soc molt fanàtic de la genètica, de saber d'on vinc. Altres prefereixen els signes del zodíac...

— J.C.: Parla de mi...

— J.F.: Total, que sentia un patiment doble. Veure Messi plorant i veure el meu Barça que li havia fet mal. Vaig sentir que era una traïció perquè suposadament es quedava, deien que es quedaria... i va acabar plorant. No és com ara, que veig que al PSG l'insulten. El PSG? M'importa un rave. No, dos raves. Tres raves. Què m'importa el PSG? A mi m'importa el Barça i m'importa Messi. Però després, durant el Mundial, vaig veure que algunes tertúlies de tele de Madrid criticaven Messi. Programes de televisió a Espanya que criticaven els argentins. Ens deien bruts, ens deien de tot, i van sortir els catalans a defensar-nos. La gent del Barça ens va defensar. Als argentins ens va emocionar, això. Veia gent a Espanya que anava contra l'Argentina i, en canvi, els culers volien veure l'Argentina guanyant. Va emocionar-me.

—

Voleu que torni a Barcelona, Messi?

— J. F.: Sí! Ha de tornar allà on el valoren, on l'estimen. M'encantaria que tornés, tant de bo sigui possible.

Quan després del Mundial de Qatar vau començar a fer gires per l'Amèrica Central o Mèxic, omplint teatres amb gent que cantava les cançons de l'Argentina... Què vau sentir?

— J.C.: Jo cada vegada que els espectadors d'altres països canten la cançó que va posar-se de moda, aquella de Muchachos, ploro. Perquè per a mi que cantin aquesta cançó és com si cantessin el nostre himne nacional. El Mundial ens va unir, als argentins. Som un país trencat, on estem dividits per qüestions polítiques. I Messi i la selecció ens van unir. Units, cantant. I, de sobte, et conviden a fer gires i trobem gent d'arreu del món que ens coneix, que canta la cançó, que veus que es va alegrar per nosaltres. Veus, ja ploro.

— J.F.: Estàvem amb l'autoestima baixa, a l'Argentina. I ens va anar molt bé. I per a nosaltres? De pensar que no podríem ser actors a triomfar, quan ja tenim una nena, quan ja ens acostem als 40 anys. En quatre anys, de fer un vídeo al cotxe a ser a Barcelona omplint un teatre. Omplim sales a Costa Rica, a Guatemala, a Panamà, al Salvador, a Nicaragua, a Mèxic. Bé, és una bogeria que la gent ens vulgui veure. És una bogeria que nosaltres, una parella com les altres, ara, de sobte, pugui viure aquestes coses.