Albert Benaiges: “El Barça ha perdut la tradició de mirar al planter”

BarcelonaAlbert Benaiges, fill de pares exiliats, va néixer a Mèxic el 1955 i va tornar a Barcelona amb 15 anys. Amant del futbol, la seva bona feina a l’equip del seu barri, la UE Sants (on va crear l’estructura del futbol base), el va dur a treballar al futbol formatiu del Barça als anys 90 de la mà de Johan Cruyff i dels coordinadors Oriol Tort i Joan Martínez Vilaseca. Benaiges, que va fer d’entrenador i coordinador, va estar-hi durant 20 anys –amb una interrupció de dos anys en què va anar a treballar a Mataró entre el 2003 i el 2005, abans que Alexanko el tornés a portar al planter blaugrana–. El 2011 va marxar a l’Al-Wasl de Dubai i després va passar pel Chivas de Mèxic i el Cibao de la República Dominicana i, des de l’arribada d’Andrés Iniesta al Japó, treballa al Vissel Kobe.

Després d’uns anys treballant a l’altra punta del món, ha tornat a Sants.

M’encarrego de fer tasques de seguiment del futbol argentí i brasiler per al Vissel, que són dos dels seus principals mercats. És més senzill viatjar a aquests països des de Barcelona que des de Kobe, per qüestions de proximitat.

L’Andrés és qui li va proposar anar a treballar al Vissel. Es diu que va ser com un segon pare per a ell.

Tenim un gran vincle. Quan ell va arribar a La Masia estava lluny dels seus pares, i això sempre és complicat per a un noi que viu un canvi així amb 13 anys. Els caps de setmana tenia el seu partit i poc més, i jo simplement vaig intentar donar-li una vida familiar més enllà del futbol: anar al cinema, que vingués a casa a dinar... Quan venien els seus pares també fèiem coses plegats. La família és un pilar fonamental.

Ha plogut molt des de llavors. Com el veu ara al Japó?

És molt feliç a Kobe. Hi ha encaixat molt bé, tant ell com la seva família. Jo el veig molt content. A part, l’afició l’adora. El tenen com un ídol.

Encara té corda.

Com a mínim per a una temporada més segur. Només cal veure’l jugar, segueix fent coses especials. M'hauria agradat que Villa també seguís, però no el vaig poder convèncer. L’Andrés encara no s’ha posat cap data per plegar.

Ens faria falta al Barça.

Ell tenia clar quins eren els seus motius per marxar i va considerar que havia arribat el moment. Està molt bé al Japó.

Si no fos per Ansu Fati gairebé no parlaríem del planter.

Els últims anys s’ha perdut la tradició de mirar al futbol base. S’han fet fitxatges de categoria moderada, i abans aquest lloc el podien ocupar jugadors de la casa. El Barça ha de fitxar els millors, com Ronaldinho i Eto’o al seu dia o Luis Suárez uns anys després, per dir-te’n alguns. Però per fer fitxar jugadors de segona línia, per què no comptar amb els jugadors que has format a la casa? S’ha de cuidar el planter.

Ansu Fati ha perdut protagonisme els últims partits.

Té moltíssima qualitat. Si no juga el faria entrenar amb el primer equip, però que pogués disputar partits amb el B. No dic que hagi de ser titular cada partit amb el primer equip, però sí tenir minuts: un noi d’aquesta edat necessita jugar. Et poden dir que si juga amb el B té el risc de lesionar-se, però no pot estar tres setmanes seguides pràcticament sense jugar, necessita participar.

La seva irrupció al primer equip va ser brutal. Sense passar pel B.

No va sortir de la cadena habitual, en què des del planter es comunica al primer equip que hi ha un jugador amb molt talent, sinó que va ser un membre de l’staff tècnic de Valverde que el va veure entrenar-se i li va dir a Valverde que l’havien de fer pujar. Ansu Fati estava ben valorat, però potser no prou, fins que va fer el salt al primer equip. En el famós Gamper de Messi contra el Juventus, ens havien dit als coordinadors del planter que Rijkaard necessitava un punta, i Alexanko, director del futbol base llavors, és qui li diu a Rikjaard que ha de ser Messi, tot i que sabíem que ja no el tornaríem a veure amb el planter [riu]. Aquesta hauria de ser la cadena habitual.

L’estructura esportiva del club ha anat canviant els últims anys. A la secretaria tècnica hi ha hagut molts canvis.

Els canvis no hi ha dubte que no ajuden. Recordo quan hi havia el Txiki [Begiristain], que era la referència; l’Alexanko, que s’encarregava del planter i que va fer una gran feina tot i que es parla poc d’ell, i el Pep Boada a l’àrea de scouting. També gent amb qui ens enteníem molt bé, com l’Albert Capellas i el Quique Costas. Treballàvem d’una forma propera i seguint una mateixa línia. Aquells anys el primer equip va arribar a jugar amb un onze íntegre de jugadors del planter [el 25 de novembre del 2012, en el Llevant-Barça (0-4) amb Tito Vilanova]. La selecció espanyola també va arribar a tenir nou jugadors del planter del Barça.

Vau conviure amb una gran fornada del planter.

El nostre projecte era així: un 50% de la base del primer equip havia de ser de jugadors del planter (uns 12 jugadors), després un 30% de jugadors de nivell per cobrir les posicions que no havíem pogut cobrir amb el futbol base i, finalment, tenir un top ten a la plantilla format pels millors. Llavors vam tenir la sort que en aquest top ten hi teníem jugadors de la casa com Messi, Xavi i Iniesta. A tot això, suma-li la importància vital de tenir uns entrenadors com el Pep i el Tito.

Això sembla impensable avui.

Em sap greu, per exemple, veure Rafinha, un noi de la casa, al Celta, quan podria jugar al lloc d’Arturo Vidal o Rakitic. També és cert que hi ha hagut casos com el de Deulofeu, que va tornar i no li van sortir les coses com volia. Però crec que futbolistes com Adama Traoré haurien pogut rendir al Barça, o el central Sergi Gómez si hagués pogut créixer al costat de Piqué. Héctor Bellerín podria jugar perfectament al lloc de Semedo.

Bellerín va anar Anglaterra amb 16 anys. Com altres jugadors del planter que hi van marxar. El mateix Piqué.

Cada cas és diferent. A Jordi Alba se’l va convidar a sortir i després es va haver de pagar per recuperar-lo. En els casos d’Anglaterra, és cert que el futbol anglès ha sigut sempre una dura competència: per les quantitats que paguen, per l’argument de poder completar els estudis en anglès… Amb Bellerín vaig intentar intervenir-hi, però la diferència econòmica era abismal. En tot cas, és molt important estar damunt dels futbolistes del planter que tens clar que no vols que marxin. I alhora has de mantenir els equilibris amb els sous, perquè això també pot portar problemes. S’ha de treballar i ser curós per trobar aquests equilibris. Trobar la balança entre els interessos del club i els del jugador, però mantenint una posició de força des del club. Ara, amb el Brexit, a Anglaterra també ho tindran més difícil, perquè hauran de fitxar futbolistes a partir dels 18 anys.

Què ha passat perquè el canvi sigui tan destacat?

La percepció dels fitxatges al futbol base del Barça ha canviat si la comparem amb la d’abans del 2011. Es veu clar en els juvenils, en què es prioritza que siguin més forts físicament. Els que són més petits físicament, per molt que siguin molt tècnics, ja no s’han valorat tant els últims anys al Barça. També va ser molt alarmant quan es va encadenar gairebé més de 30 fitxatges per al B en poc temps i amb perfils molt diferents del futbol que en teoria es treballa al Barça. Tot això sumat al que et comentava, que s’han fet alguns fitxatges al primer equip que crec que ocupen el lloc que hauria de ser per a jugadors de la casa.

Ha canviat molt la política esportiva del club respecte al planter?

Els últims anys, des de cadets cap avall s’ha treballat d’una manera –com s’havia anat fent abans– i cap amunt d’una altra manera, buscant futbolistes més forts i alts, que és la tònica que s’ha anat imposant des de dalt de la direcció esportiva del club. Quan amb els més petits entrenes d’una manera i a partir del juvenil B les instruccions que es transmeten i els perfils que es busquen són uns altres, hi ha una incoherència clara en la política esportiva. S’han de tenir clars quin estil i quina filosofia es volen treballar.

El primer equip tampoc és estable, amb un canvi d’entrenador a mig curs.

Sé que és una crítica fàcil, però no vaig entendre per què es feia fora un entrenador que anava líder a Lliga i havia classificat l’equip com a primer del seu grup a la Champions. Després, les formes, haver parlat amb altres entrenadors com el Xavi o el Koeman mentre Valverde seguia entrenant…

Al final ha arribat Setién.

És un entrenador que vol fer un futbol estil Barça, però no és fàcil arribar a un equip que va líder i voler imposar les teves idees. Va començar donant molt impuls a l’Ansu, també fent jugar el Riqui Puig, però no ha continuat en aquesta línia. No és fàcil.

Els últims anys vostè ha hagut de seguir el Barça a distància. Abans d’anar al Japó, també havia treballat als Emirats Àrabs, Mèxic i la República Dominicana.

A Mèxic només hi vaig estar uns mesos. No va ser gens fàcil treballar al Chivas, hi va haver molts canvis entre la gent que manava al club i és molt complicat treballar al futbol base sense un mínim d’estabilitat. L’entorn també era molt dur, amb una premsa molt pendent de la polèmica. A la República Dominicana vaig anar-hi com a entrenador i director tècnic. Va ser tota una experiència, perquè el Cibao era un club de nova creació d'un milionari, i volia implantar un model com el del Barça, que ja coneixen per Cruyff. Vam ser campions de la Champions del Carib.

I a l’Al-Wasl va coincidir amb Maradona d’entrenador.

I també amb 11 entrenadors més i sis presidents durant els tres anys i mig que hi vaig ser. Els canvis van ser constants. Al primer any vaig coincidir amb Maradona. Va ser molt divertit [riu]. En aquella etapa estava força tranquil. Va trobar un grup al vestidor molt agradable i estava acompanyat de la seva família. Recordo que anàvem a jugar a tenis, tot i que era un trampós [bromeja]… Quan va estar a Mèxic es va trobar amb un dels meus nanos, el Patrik [Soko], que juga cedit a l’Atlante, i el Diego li va dir que em donés molts records.

Ha adoptat diversos nois.

El Samuel, que és cuiner, va ser el primer. Mitjançant la fundació del Romario al Brasil. Després hi ha el Soko, el Tandasi, el Frank i el Francky, que són camerunesos i va ser a partir de la Fundació Samuel Eto’o, i el Herard, que és d'Haití.

Per acabar. Tornaria al Barça?

I tant que sí. Per a mi va ser un somni entrar a treballar al Barça. Quan vaig marxar el 2011 tenia el compromís del Sandro Rosell que tornaria. Ell va deixar de ser president i, malgrat que Bartomeu també em va dir que tornaria, unes desavinences amb Jordi Mestre [llavors vicepresident esportiu] em van tancar la porta.