Així va ser el primer partit de la història del Barça

BarcelonaDues dones d'uns cinquanta anys surten de fer pilates a un local modern. La fan petar davant d'una immobiliària en què s'anuncien segones residències cares. Som a la part alta de la ciutat, a Sant Gervasi, entre els carrers Reina Victòria i Vallmajor. Aquí es va jugar el primer partit de la història del Barça i s'hi va marcar el primer gol, fa 125 anys. No queda res del vell recinte esportiu, enderrocat fa més d'un segle per fer créixer el barri just per sobre del Turó Parc. Quan per primer cop el Barça va jugar un partit, aquesta zona era plena de descampats i casetes baixes, un lloc ideal per construir els recintes esportius que, de mica en mica, omplien la ciutat. Mentre que el club es va fundar a Ciutat Vella, a un gimnàs del Raval, el primer partit es va fer a la part alta, a una zona que feia pocs mesos que havia passat a formar part de la ciutat.

Va ser un 8 de desembre del 1899, fa 125 anys, quan el Barça va estrenar-se. Bé, llavors ningú feia servir la paraula Barça, que no apareix documentada fins al 1922. Era el primer partit d’aquell Futbol Club Barcelona fundat tot just uns dies abans, tot i que encara no l’havien inscrit el registre de societats. Va ser un debut gens glamurós, ja que no es van poder ni reunir onze futbolistes. El primer partit el van jugar deu futbolistes amb una pilota que feia bots estranys a un pedregar. Molt, han canviat les coses.

Després de la reunió fundacional dels coneguts com dotze apòstols, els primers socis, es van fer dos entrenaments i un partidet per posar-se en forma al Velòdrom de la Bonanova. Però el primer partit, contra un altre equip, va ser aquell organitzat contra uns bons amics, tots ells britànics. La comunitat britànica feia anys que destacava per la seva actitud social a la ciutat, on durant el segle XIX havien anat arribant un munt de comerciants i enginyers. Amb ells van arribar un munt d'esports nous, com la natació, el tenis i, esclar, el futbol. Reunits al voltant d'una església metodista, molts britànics ja havien jugat partits el 1892 i el 1893. Precisament el 1893 alguns britànics funden la Societat de Futbol Barcelona, i ofereixen la presidència al cònsol a la ciutat William Wyndham. Aquest equip protagonitzaria alguns dels primers partits documentats a la ciutat, i fascinarien molts catalans i cridarien l'atenció d'aquells que ja coneixen el futbol, com el jove Gamper arribat de Suïssa.

L’escenari del primer partit seria el Velòdrom de la Bonanova. Un espai construït el 1893 perquè fos el primer recinte on es podia competir en bicicleta, a prop d’on ara hi ha el Turó Parc. El ferrocarril de Sarrià permetia connectar el centre de la ciutat amb aquesta zona en una època en què el terreny ni pertanyia a Barcelona: era part del municipi de Sant Gervasi de Cassoles, que seria annexionat a la capital catalana el 1897. Aquell Velòdrom no va fer fortuna. Poques bicicletes van rodar-hi i durant uns anys passaria a ser l’escenari d’alguns dels primers partits de futbol de Barcelona. Aquell 8 de desembre, un divendres, el Velòdrom no va aplegar ni setanta persones, tots amics i familiars dels jugadors. El matx va començar a les tres de la tarda i el van jugar deu futbolistes per banda, amb triomf dels britànics per 0-1. La primera alineació blaugrana seria aquella formada per Urruela, Wild, Lomba, De Ossó, Llobet, López, Gamper, Terrades, Künzli i Schilling, que tenia 47 anys i no jugaria mai més cap partit. És a dir, sis espanyols, tres suïssos i l’alemany Schilling.

Els primers deu jugadors de la història del Barça

Però qui eren aquells primers deu jugadors? El porter era Juan d'Urruela un aristòcrata nascut a Guatemala. Es quedaria a Barcelona, on va estudiar, després de casar-se amb la filla dels marquesos de Caldes Montbui, nissaga de la qual forma part la dissenyadora Agatha Ruiz de la Prada, besneta del primer porter blaugrana. D'Urruela, peça clau en el naixement de la Federació Catalana de Tenis, jugaria de porter i rebria una bona crítica pel seu debut entre els pals a La Vanguardia, aquell 8 de desembre: "No puedo terminar sin hacer especial mención de un punto disputadísimo que salvó el «goal-keeper» del «Barcelona Club», señor Urruela, quien fue saludado con un aplauso por parte de los asistentes, entusiasmados ante la vehemencia con que fue defendida la entrada de la pelota".

José Ramón Macario Lomba de la Pedraja era un càntabre que havia arribat amb el seu germà Fermín a Barcelona per estudiar i s'enamoraria del futbol. Els dos germans jugarien a diferents equips importants d'aquella època, com el FC Català, l'Hispania i el Barça. Lomba seria professor de literatura a les Universitats de Múrcia i Oviedo, i especialista en el romanticisme espanyol, especialment en l'obra de Mariano José de Larra. Com a jugador va tenir menys èxits que com a crític literari.

Walter Gustav Wild, suís com Gamper, era el primer president del club i, de fet, la primera seu del Barça va ser casa seva. Gràcies a ell el club va trobar un primer camp, aquell de l'Hotel Casanovas. Wild marxaria a viure a Londres, motiu pel qual durant anys es va creure que era britànic, i va tornar a Barcelona el 1949 amb motiu dels cinquanta anys de vida de l'entitat per rebre un homenatge.

En Lluís d'Ossó era nebot d'Enric d'Ossó, el frare fundador de les Teresianes. En Lluís seria el primer secretari del club i d'ell s'explica que durant una reunió de socis massa moguda, va cridar "Això és una olla!", motiu pel qual l'escut del Barça tindria aquesta forma. Ell va ser un dels quatre jugadors nascuts a Catalunya aquell dia, juntament amb el Josep Llobet i Llobet, que jugaria un munt de partits, i barrejaria el futbol amb la vela, perquè va ser peça clau del Club de regates de Barcelona. Seria farmacèutic i un familiar seu, alcalde de Lloret de Mar. En Bartomeu Terrades es convertiria en el segon president del club i peça clau en el naixement de la Federació catalana. Un dels puntals del Barça al costat de Gamper va impulsar la construcció de la Casa Terradas, la coneguda Casa de les Punxes, per a les seves germanes, el famós edifici modernista de l'Eixample. El quart català devia ser el davanter Adolfo López, de qui es coneixen pocs detalls: jugaria tres partits i faria un gol. A més, va ser vocal de la directiva.

L'Otto Antinio Künzli també ha estat una figura bastant desconeguda i, de fet, no en queda cap fotografia. Tenia nacionalitat suïssa i italiana, ja que com ha investigat el periodista Xavier Garcia Luque, era nascut a Torí el 1878. Membre d'una nissaga que es va fer rica venent postals, obriria la branca familiar del negoci a Barcelona, on jugaria aquell primer partit amb Gamper, a qui ja havia conegut a Suïssa.

I finalment l'Eduard Schilling, membre d'una nissaga jueva convertida al cristianisme d'Alemanya, que havia arribat a Barcelona provinent d'Eibar, ja que la seva família tenia negocis en la indústria de l'armament, fabricant armes durant les guerres carlines al País Basc. A Barcelona fundaria una armeria i s'interessaria pels esports, tot i que va jugar tot just un partit, perquè ja era veterà. Per descomptat, el desè jugador era Joan Gamper, el més conegut de tots.

Els amics anglesos que després d'unirien al Barça

En aquell primer partit, per la comunitat britànica van jugar A. Witty, E. Witty, Raindtre, W. Parsons, J. Parsons, Harris, Walker, Morrison, Webb i Fitzmaurice. No coneixem l’autor del gol del triomf, tot i que sabem que l’àrbitre era un tal senyor Leack. També sabem que el Barça va xutar dos cops als pals de les porteries, que no tenien xarxa. Era un camp sense àrees i sense banderins de córner, elements inexistents, llavors. I la gespa era més aviat un espai de clapes verdes amb algunes pedres pel mig. Tampoc se sap com van vestir els equips. La lògica seria que el Barça hagués jugat de blanc, perquè era el més lògic quan es començava, ja que era el color de la roba interior que es feia servir per fer esport.

A l’equip britànic hi jugarien futbolistes destinats a ser blaugranes, ja que els membres de l’equip de la Colònia britànica s’integrarien al FC Barcelona poc després, durant una reunió el 13 de desembre al Gimnàs Solé, el mateix espai on havia nascut el Barça poc abans. És a dir, els dos equips rivals el 8 de desembre es van unir, perquè eren amics. Va ser com el segon naixement en pocs dies del club, es van fusionar amb l'equip britànic i van decidir que es vestirien de blaugrana. Sobre la raó d'escollir aquests colors, els debats segueixen. Alguns defensen que Gamper va proposar-ho perquè eren els colors del Basilea, on havia jugat, altres parlen de l'equipació d'un equip de rugbi Merchant Taylors de Liverpool on havia estudiat un dels anglesos, en Frederic Arthur Witty, president del Barça del 1903 al 1905 i porter dels anglesos al partit del 8 de desembre.

Un d’aquests jugadors que va passar de rival a ser blaugrana seria Ernest Francis Witty, germà de l'Arthur. Bon amic de Joan Gamper, amb qui feia parella jugant a tenis, va ser adversari del Barça aquell 8 de desembre del 1899, però marcaria el primer gol de tota la història del club en el partit jugat contra el FC Català del 24 de desembre del 1899, victòria per 3-1, i els altres dos gols els faria Gamper. L’escenari seria el mateix, aquell Velòdrom que seria enderrocat el 1910, després d’anys en què va ser la llar del FC Català, el primer gran rival del Barça a inicis de segle en aquells primers anys de futbol barceloní. La rivalitat amb el Català va ser ben sonada, durant els primers anys. La llegenda diu que els fundadors del Català havien rebutjat en Gamper per ser estranger, i el van obligar, doncs, a crear el seu club, però la veritat és que el FC Català sí que tenia estrangers, alguns d’ells escocesos. Si el van rebutjar, segurament, va ser perquè Gamper era protestant. I tots els jugadors del Català, catòlics. Però aquesta ja és una altra història.

El mapa sentimental del Barça