Així llegeixen la premsa al vestidor del Barça

BarcelonaMarc-André ter Stegen ara és capità del Barça i torna a ser considerat un dels millors porters del món, però fa dos anys passava un dels pitjors moments de la seva carrera al club blaugrana. Llastat per uns problemes al genoll dret, l'alemany havia perdut agilitat i capacitat de reacció amb relació a temporades passades, i això es notava en les seves actuacions sobre la gespa. Tant, que aquest diari va fer un reportatge analitzant el costat pel qual rebia els gols i consultant veus expertes sobre la seva pèrdua de rendiment.

Dies després d'aquella publicació, Ter Stegen va aprofitar una compareixença per referir-s'hi. "Heu escrit alguna cosa per afegir benzina i jo ho entenc perquè és la vostra feina, però jo analitzo la meva i estic molt content amb el meu rendiment", va manifestar el de Mönchengladbach, que es va empipar per la peça informativa de l'ARA i sobretot per una declaració de l'exporter Andrés Palop que hi estava inclosa. I és que quan la crítica prové d'un company d'ofici cou més que no pas quan l'emet un periodista.

El de Ter Stegen és un exemple que il·lustra el que va voler expressar Xavi Hernández després de la pírrica victòria de diumenge passat davant de l'Alabès a Montjuïc. Sense entrar en com els afecta llegir o sentir comentaris relacionats amb la seva feina o la seva vida, hi ha una realitat palmària: els jugadors del Barça estan al corrent del que es diu sobre ells a tots els mitjans de comunicació. En públic, quan els pregunten en roda de premsa, moltes vegades asseguren que es mantenen al marge del famós entorn, però en realitat tenen un control diari del que es publica.

El matís està en el mecanisme que utilitzen per estar ben informats. "Tots tenen pares, germans, parelles o representants que els reenvien tota la merda. I els afecta, esclar", asseguren fonts blaugranes en aquest sentit. Però més enllà d'això, cada cop més jugadors tenen professionals a sou que vigilen i de vegades tutelen la seva reputació als mitjans. Aquestes figures s'han popularitzat els darrers anys –en el marc de la professionalització del negoci del futbol– i treballen en xarxa amb els membres del departament de comunicació del Barça, que en alguns casos, sobretot quan hi ha marques comercials pel mig, fins i tot perden autonomia per fer la seva feina. "Aquest vestidor [el del Barça] s'ha convertit en una gran corporació amb petites multinacionals a dins", manifesta, en aquest sentit, una altra persona que treballa a la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí. "I això només es nota a nivell comercial o de comunicació", afegeix.

Jugadors amos del seu propi missatge

Aquests responsables de comunicació ajuden els futbolistes a mantenir ben nodrits els seus canals oficials a les xarxes socials, que amb el temps s'han convertit en una eina amb milers o milions de seguidors en què el missatge, sigui esportiu o casual, no rep la incidència de tercers. "No necessites fer entrevistes per enviar un missatge", va dir Gerard Piqué sobre això en una visita a La sotana. Malgrat aquesta independència sense intermediaris que els brinden Instagram, Twitter o Twitch, els jugadors, a instàncies dels seus representants, deleguen també en aquests professionals de nou encuny la relació i el buidatge relacionats amb els mitjans tradicionals, que van plens de notícies que parlen d'ells.

La tasca més mecànica és el clíping, que consisteix en ajuntar totes les mencions en peces periodístiques i, si es vol anar més enllà, també en les xarxes socials. Després, en funció del que es recull i de l'impacte que genera en l'esportista, el dircom particular pot arribar a contactar amb el periodista en qüestió per matisar les informacions i, fins i tot, exigir-ne la retirada. Un exemple extrem (i recent) en aquesta línia el protagonitza Frenkie de Jong, que, molest per l’aparició en un mitjà del seu salari detallat, va fer mans i mànigues, de bracet amb el club, per fer desaparèixer la publicació. Temps enrere, quan un jugador llegia alguna cosa que no li agradava, directament parlava amb el periodista en qüestió a la zona mixta o després de l’entrenament, sense intermediaris. Ara la bunquerització del futbol ha afegit fredor al procés.

"Tinc els mitjans bloquejats": una veritat a mitges

D'altra banda, els staffs de comunicació dels futbolistes de primer nivell suggereixen enfocaments periodístics favorables. La mostra més clara d'aquestes actuacions la va protagonitzar fa mesos Ferran Torres, que, assessorat pel seu equip, va convocar periodistes off the record per parlar en primera persona de futbol i salut mental aprofitant que havia jugat un molt bon partit contra el Cadis. Temps després d'aquella trobada, l'extrem valencià va anar a El hormiguero i va dir: "No acostumo a tenir contacte amb els mitjans. Els tinc bloquejats. És millor no llegir res perquè sempre et quedes amb el mal comentari". Efectivament, el contacte no és directe, però això no vol dir que no existeixi. Així mateix, haver bloquejat els mitjans és una reacció a l'exposició via xarxes socials, on els comentaris i el soroll es multipliquen. De fet, conscient d'aquest efecte, Leo Messi, l'esportista amb més seguidors, va desmentir via Instagram, l'endemà de rebre la Pilota d'Or, una informació que el relacionava amb el Barça. Impacte mundial.

Xavi, que és un voraç consumidor de premsa esportiva, té molta raó quan diu que els seus futbolistes no són gens aliens a l'enorme quantitat de continguts que es publica sobre ells als mitjans, a les xarxes i a plataformes com YouTube i Twitch. Encara que els diaris desapareguessin físicament del vestidor blaugrana per ordres de Henk ten Cate, el segon entrenador de Frank Rijkaard, i que les zones mixtes ja no siguin el que eren, els jugadors i els tècnics continuen ben amarats d'opinió publicada. Els agradi o no, la premsa forma part del circ en què ells són els protagonistes.