Per què m’agrada el cartell del 125è aniversari del Barça

He de reconèixer que en un primer moment em va semblar un acudit. I vaig haver de buscar en línia altres imatges per comprovar que era real. Sobretot perquè no sabia que Miquel Barceló tenia l’encàrrec i, després, perquè la imatge, en una primera mirada, no semblava que estigués en la línia de les darreres coses que li havia vist. Un cop comprovada l’autoria, però, el primer que em va sortir va ser un somriure. Ho ha tornat a fer. La imatge, com bé s’ha comentat àmpliament a xarxes, remet una mica als dibuixos del còmic més tronat i underground, un estil que coneix bé i li és ben proper, ja que en va viure l’ambient durant l'auge que hi va haver a la Barcelona dels vuitanta. Té tot ell, en principi, un punt gamberro i humorístic, elements que són constants en moltes de les obres de l’artista de Felanitx, que ha fet de l’humor i la ironia fina un element central del seu treball, especialment en el tractament de la figura humana.

A la imatge del cartell hi ha el jugador anònim amb l’equipació clàssica del club, cosa que remet a l’èpica dels cromos. Però està tot ell tremolós, amb una mena de moviment compulsiu. I a la vegada és com una mica mutant, ple de vegetals i d’animals, terrestres i sobretot marins, que li broten arreu. A dintre seu també hi apareixen siluetes d’altres figures. Va dir l’artista que hi havia inclòs tots els jugadors, una alineació sencera més els lesionats... Tot plegat té un punt grotesc, com és també moltes vegades el món del futbol, però aquí amb un punt divertit i amable. Remet una mica al Barceló neoexpressionista dels inicis, però també a les moltes figures antropomòrfiques que ha estat fent els darrers anys. I, per descomptat, no es pot descartar la tirada, potser involuntària, que té l’artista per provocar polèmiques i debats. Va passar amb la cúpula del Mercat de les Flors, amb la catedral de Palma, amb la cúpula de les Nacions Unides de Ginebra...

Quan una institució com el Barça decideix encarregar un cartell a un artista, i no a un dissenyador gràfic, s’exposa sempre al fet que el resultat no reflecteixi exactament el missatge –informatiu, èpic o commemoratiu– que volia transmetre. En aquest cas el client no mana sinó que ho fa l’artista, que aplica la seva creativitat i la seva manera de fer de manera lliure a l’encàrrec. En el cas del club blaugrana, ha optat en els darrers anys per fer l’encàrrec a alguns dels principals artistes del país.

Pel 75è aniversari va ser Joan Miró; pels 100 anys va ser Antoni Tàpies; i ara, pels 125 anys, ha estat Miquel Barceló. Tots tres, noms indiscutibles. En els tres casos, com és lògic, el cartell provoca debat i polèmica. Personalment, mai he trobat gaire reeixit el de Miró, amb un escut massa protagonista i que trobo que desmereix l’obra de l’artista. El de Tàpies va ser discret, massa "tapià", molt solemne però poc engrescador. I aquest, què voleu que us digui, gairebé el trobo el més encertat, i el més divertit.