El dia que els aficionats van plorar d’alegria al Camp Nou

BarcelonaEl Takeshi, japonès, va començar a plorar. Un cop Sergi Roberto va fer l’últim gol, es va emocionar amb el que havia vist i les llàgrimes van rodolar-li galtes avall. I davant seu, dos socis, embogits, van caure per terra. Dues maneres de viure una nit que ja ha passat a la història del Camp Nou. “Això no ho havia vist mai”, deia la Maria, de 76 anys, una dona elegant que sempre arriba a la tribuna una hora abans de cada partit, on fa un cafè amb el seu marit. I el marit, l’Abel, plorava. Una llàgrima petita, però plorava. I no trobava les paraules.

Amb la segona millor entrada de la temporada, el Camp Nou va viure una nit que serà recordada per sempre més. “L’estadi ho ha viscut d’una manera excepcional, ens han ajudat”, deia Iniesta. Només el dia del Madrid més espectadors s’havien aplegat a l’estadi, però, per raons de seguretat, ja que els dies de Champions no es pot omplir igual el camp per deixar espai als aficionats visitants. Els 4.000 aficionats del PSG que van cantar La marsellesa, amb felicitat, quan el partit anava 3-1. I van acabar escarmentats, veient com sobre la gespa del Camp Nou es vivien escenes increïbles. La seguretat va haver d’aturar alguns aficionats que no van poder controlar-se, i que van saltar sobre la gespa per intentar abraçar els seus herois. Com el dia de la xilena de Rivaldo contra el València. Però llavors era per accedir a la Champions. I ara aquest Barça és ja major d’edat. “El barcelonisme està canviant, abans la gent hauria marxat del camp amb el 3-1 i, en canvi, ara no ha marxat ningú”, deia Gerard Piqué. I tenia raó. L’estadi seguia ple quan Sergi Roberto va fer el gol que va provocar escenes increïbles. “He perdut el telèfon, he perdut el telèfon”, es va sentir quan feia 10 minuts que havia acabat el partit. De fet, bona part de la graderia d’animació, que no va deixar en cap moment d’animar, ni amb el gol de Cavani, va quedar-se cantant durant 30 minuts més. Com si no volguessin marxar del temple on s’havia obrat un miracle. Ells, que hi van creure, van rebre la recompensa de l’abraçada dels jugadors. Messi va pujar a la tanca, fent de Messies amb el seu poble. Però qui més va saltar i ballar va ser Samuel Umtiti, el primer que va buscar els aficionats, quan Neymar i Suárez encara es barallaven amb jugadors del PSG. Als carrers de Catalunya, molta gent ja feia sonar les botzines. I Canaletes s’omplia.

Va ser la nit dels fenòmens paranormals. Fins i tot un periodista francès va somriure i va cridar el gol. Però va demanar que no es digués qui era, ja que viu a París. “Ho heu vist? És futbol! Com vols no cridar-ho?”, s’excusava. I és que el gol de Sergi Roberto va unir tots els aficionats del futbol en una abraçada. El futbol és màgic”, deia José Sanchis, el narrador de BeIN Sports, que, una hora després del partit, es mirava la gespa feliç d’haver pogut narrar una gesta històrica. I, lluny, les imatges de televisió mostraven Gary Lineker i Steven Gerrard en un plató de televisió britànic cridant el gol com si fossin nascuts a les Corts.

Al Camp Nou, Joan Maria Pou, emocionat, admetia: “Han remuntat perquè no sabien que era impossible. És una lliçó de vida, no ens hem de rendir mai, hem de continuar lluitant. A vegades caurem, però hi hem d’anar, sempre. Gràcies, Barça, per aquesta lliçó de vida, per aquest regal”. Joaquim Maria Puyal, elevant els ulls al cel, deia que “Déu existeix i és del Barça, Déu ha de ser barcelonista”. Cap dels dos ho havia vist mai, això. I mira que n’han vist, de partits, al Camp Nou.