Un adolescent treu les castanyes del foc d'un Barça massa tou en defensa (3-4)

BarcelonaTot just tres jornades de Lliga i el Barça ja juga amb foc. I també juga amb el cor dels seus aficionats aconseguint triomfs esbojarrats per no perdre punts que poden acabar de ser claus (3-4). A Vila-real, on el Barça va perdre per últim cop el 2007 poques setmanes abans del naixement de Lamine Yamal, l’equip de Xavi ha marejat tothom unint en el mateix partit una efectivitat en atac que semblava perduda i una feblesa defensiva alarmant. Per moments, l’equip blaugrana, vestint de blanc, ha semblat una mala imitació. Poc després ja tornava a ser el campió, jugant amb orgull i caràcter. Dues ànimes viuen dins d’aquest equip, capaç de tot. Al final s'ha imposat la llum, l'energia de Lamine Yamal, un adolescent a qui no li crema la pilota als peus.

Un equip encara amb deures per fer, on un dels dubtes serà veure fins quan aguanta Lewandowski jugant com a titular. Malgrat retrobar-se per fi amb el gol, el polonès no acaba de sortir-se’n. I Ferran Torres, cada cop que entra des de la banqueta, demana pas. El valencià sembla estar a punt per ser titular. De moment no ho és. Un Barça en què Marcos Alonso i Sergi Roberto han aparegut retratats en tots els gols locals, massa lents, massa perduts. Però un equip en què Lamine Yamal ha seguit premiant la confiança de Xavi amb les seves accions entremaliades. El jove maresmenc juga al futbol amb la mateixa actitud amb la qual molts joves de la seva edat marquen gols a una cadira de cada seva, davant d’una pantalla, com si tot fos un joc amb l’única prioritat de ser feliç. Sergi Roberto i Marcos Alonso, en canvi, patien tal com ho feien les víctimes dels tribunals de la inquisició. Les dues cares d’aquest Barça, temible i espantat, tou i fort, jove i veterà, bonic i lleig.

A Vila-real, malgrat que el guionista del partit l'hi ha posat tot a favor a l’equip català amb un 0-2 no del tot just després de 15 minuts, la defensa s’ha esquerdat fent somiar Quique Setién en aconseguir una petita vendetta després dels mesos d’escarni que va viure a Barcelona. No ho ha aconseguit. No està de sort, el tècnic càntabre, que ha estat millor fins al 3-2. Després, ha patit la ira blaugrana.

Una centrada de Lamine ha permès a Gavi fer el 0-1 quan pitjor ho passava el seu equip. Després, De Jong ha creat la jugada del 0-2, que ell mateix ha enviat al fons de la xarxa després d’un rebuig afortunat. Un partit en què al Vila-real ja li havien anul·lat un gol i en què Ter Stegen n'havia evitat dos més anava 0-2. Semblava irreal. Ni l’equip local, valent, ho mereixia. El Barça, massa inestable, tampoc. El Barça s’ha quedat blanc, com la samarreta, al veure com el Vila-real se’l cruspia aprofitant la manca de contundència d’Alonso i Roberto. En el primer no van saber aturar Foyth en un córner i en el segon han acabat convertits en una joguina de Gerard Moreno, sempre llest, sempre entremaliat. Sorloth s’ha encarregat de finalitzar una jugada preciosa, d’aquelles que solia fer el Barça. Ara l'hi fan a ell.

Xavi, encara sancionat, s’ho mirava preocupat. No ha encertat l’aposta a les bandes. Al mig del camp, Oriol Romeu ha estat massa sol, superat. De Jong sí que ha plantat cara, però aquest Barça encara depèn massa d’uns noms propis determinats. Sense ells, sembla una mala imitació del campió de Lliga. Homes com Araujo, que eleva el nivell a la defensa, i especialment Pedri, mortificat per les lesions. Que difícil que és viure sense el canari. Sense ell, falten idees i control. Sense ell, calien nous lideratges, i aquests arriben provinents de la Masia.

L’entrada al terreny de joc de Ferran ha començat a canviar el partit. Altres jugadors s’haurien rendit al veure com et toca escalfar banqueta, però el valencià vol lluitar per fer-se respectar. El Vila-real, massa cansat, ha vist com no aconseguia la rendició de Gavi i Lamine. Eric, que ha entrat al descans per Christensen, ha posat ordre en la sortida de pilota i en cinc minuts Ferran i Lewandowski han capgirat el marcador en dues accions en què, de nou, Lamine hi era. Potser encara ha de millorar ajudant en defensa, ja que Pedraza ha fet molt de mal per la seva banda, però té 16 anys, ja n'aprendrà. Què feia, la gent, amb 16 anys? Ell decideix partits de Primera.

El gol del triomf l’ha marcat un Lewandowski que durant bona part del matx no ha aconseguit guanyar el seu pols amb els defenses centrals. Se’l veia nerviós, i s'ha guanyat una groga per protestar. Li feia falta poder marcar un gol com aquest, per reivindicar-se, ja que s’estan començant a entreveure nous lideratges a l’equip. De fet, el polonès no ha volgut regalar a Ansu, que també necessita gols, el 3-5, en una acció en què ha estat gana i ha fallat. Sap que els joves piquen a la porta. Joves com Fermin, que ha debutat a la Lliga amb el mateix caràcter que va demostrar a la gira americana. Joves com Ferran, Lamine o Gavi. Ara, ja poden canviar les cares, que el Barça de Xavi segueix sent igual: guanyar partits patint, serrant les dents. Sobreposant-se a les baixes i les errades pròpies. És el destí d’aquest equip. Patir. Bé, no tothom. Lamine no pateix, ell s'ho passa pipa.