L’estirada somiada del nano de la casa

Barcelona“M’hi he tirat amb tot”. Sergi Roberto no sabia si hi hauria fora de joc, però no tenia temps per mirar l’assistent ni per censurar-s’ho. Havia de xutar aquella pilota que el porter Trapp no havia aturat, havia d’arribar-hi com fos. Era l’última. Era l’única. Segurament mai s’havia imaginat una jugada com aquella, però potser sí que, després d’anys d’esforç, d’esperar el seu moment amb paciència i silenci -a la banqueta, a la grada, en qualsevol posició menys la de la seva formació-, sabia que aquella pilota sempre seria el gol de la seva vida. El gol que qualsevol noi de La Masia hauria volgut marcar al Camp Nou.

I, vist amb perspectiva, tindrà una importància històrica que l’hagi marcat Sergi Roberto. El de Reus ha sigut la gran aposta de Luis Enrique, especialment aquesta temporada, quan la marxa de Dani Alves li ha deixat vacant la posició de lateral dret. És, sense dubte, qui té més segell de l’asturià al seu ADN. Acceptant què té i què no té, s’ha fet seva la posició i ahir va acceptar que l’equip renunciés d’inici al seu perfil per buscar la remuntada.

En part, l’aposta pel 3-4-3 dels últims dies té a veure amb la seva polivalència, un recurs ofensiu que va acabar d’empènyer enrere el PSG en els últims compassos. Quan tothom ho donava per impossible. Menys ell. Ell, que sí que hi creia, saltant amb tot el cor del món per fer el gol del triomf.