El Barça esmola les eines abans d’Europa

A mesura que s’acosta el final de temporada, quan la gent es menja les ungles i et fa més mal la panxa dels nervis, el Barça juga millor. Amb un equip que podria ser perfectament el que jugaria finals, el Barça va tancar l’expedient de la visita del Sevilla amb una facilitat gairebé sorprenent. Just abans de tornar a lluir un elegant vestit europeu a Torí, el Barça va esmolar les eines i va enviar un missatge al Madrid: hauran de suar per ser campions de Lliga. És ben cert que l’equip de Luis Enrique viu un moment dolç i que el Sevilla, en canvi, ha caigut en un pou i no en surt, però la superioritat blaugrana va ser tan gran que semblava un Barça-Sevilla d’ara fa 15 anys, quan l’equip andalús caminava sense rumb. No semblava el Sevilla de Monchi, de Sampaoli, no semblava el Sevilla del partit d’anada. Però l’espectacle del Barça va deixar boques obertes i va espantar adversaris. El quart classificat va convertir-se en una joguina, va ser, una vegada més, la víctima ideal de Messi. Sempre que l’argentí juga contra els sevillans engreixa les estadístiques, tant els dies en què arriba un triomf plàcid com en aquells en què cal patir. L’argentí, després de massa dies sense poder jugar, va fer dos gols, en va fabricar un altre i va dedicar els gols als nens de l’Hospital de Sant Joan de Déu, pintant-se simbòlicament la cara amb pintures de guerra. Ha arribat l’hora dels valents, certament.

El Barça ni va patir. Va sortir endollat i va solucionar el partit gràcies a un trident en estat de gràcia. Més enllà d’una errada defensiva que va permetre a N’Zonzi tenir una bona oportunitat, l’equip blaugrana va aconseguir altra vegada donar sentit al canvi tàctic de les últimes setmanes. Les tàctiques es canvien per fer millors els jugadors, per ajudar-los, i la pissarra de Luis Enrique ha aconseguit precisament això: amb Jordi Alba suplent i Sergi Roberto de titular a la dreta, fent de defensa quan calia i d’extrem en atac, cada futbolista va sentir-se acompanyat pels rivals. El 3-4-3 allibera el trident i els permet rebre més pilotes a les zones on tenen més incidència. Potencia el talent d’un Iniesta amb el do de l’omnipresència en un primer temps en què no va perdre ni una sola pilota, i ajuda un Busquets que converteix la seva zona al mig del camp en una frontera més hermètica que la de Corea del Nord.

El Barça va jugar amb foc aquells mesos en què semblava que havia perdut la màgia. Aquells mesos en què els rivals llegien millor els partits i calia guanyar amb suor i individualitats. Però l’equip ha recuperat la capacitat de guanyar amb convicció i, des del primer minut, el Sevilla va ser tancat en defensa. Espantat, l’equip andalús no va tenir metres per córrer, no va poder enviar pilotes en llarg a Iborra, no va poder competir. Cada cop que el Sevilla va intentar estirar-se es va trobar un Piqué en un estat de forma tan increïble que es va permetre el luxe de veure la groga en els primers minuts del partit. La targeta assegura la seva presència al Bernabéu, ja que serà baixa a Màlaga. I malgrat l’amenaça d’estar amonestat, va seguir jugant amb tota la calma del món.

El duel, però, el va decidir Messi. Quan el Sevilla creia que havia arribat una treva, l’argentí va superar tres rivals, que l’agafaven de la samarreta i l’intentaven fer caure, fins a centrar. Mercado va tocar la pilota abans que Suárez, però no va fer res més que deixar-la a punt perquè l’uruguaià la rematés amb una xilena preciosa. El primer gol, tan estètic, tan bonic, va avançar el que tothom ja sabia, veient el partit: que el Barça golejaria. Abans del descans Messi en va fer dos. El primer, en una contra en què Rakitic, Neymar i Suárez van fer de teloners de l’argentí. El segon gol personal, amb un xut des de la frontal. Tres aparicions de Messi per tancar la paradeta i convertir la segona part en un tràmit en què els blaugranes, conscients que toca volar a Torí, van renunciar a una golejada encara més gran i s’ho van prendre amb calma.

Un tràmit després del descans

Alcácer va entrar per Suárez ja als 59 minuts i Piqué, més ovacionat des que va parlar de la llotja del Madrid, va ser substituït per Digne. Fins i tot va poder jugar 10 minuts Aleñá, els primers del maresmenc al Camp Nou, en una segona part sense gaire història, amb petits detalls de qualitat per recordar als homes de Sampaoli qui manava: una conducció de Neymar, un toc de Messi o una aturada amb el pit de Ter Stegen. L’alemany, davant d’un xut a boca de canó, es va limitar a mantenir-se ferm. I la pilota va topar contra el seu cos, com si fos una pilota de paper, sense fer-li mal, i Ter Stegen va seguir com si res. Una aturada que va explicar el partit. El Sevilla ho podia intentar com fos, però estava destinat a topar contra un Barça tan sòlid, tan ferm, que els rivals tremolen.