El Barça viu dins d’una bombolla d’eufòria (1-6)

BarcelonaL’eufòria s’ha apoderat del Barça. El mateix equip que no fa tant caminava pels terrenys de joc amb el cap baix, amagant-se de les mirades inquisitòries dels altres, ara surt a jugar desafiant, a punt per fer miques els rivals amb golejades que porten l'aroma d'altres èpoques. Guanyar fora de casa ja s’ha convertit en una rutina per a l‘equip de Koeman, que segueix perseguint a la classificació un Atlètic de Madrid que dona la sensació de ser un animal ferit. Malgrat que va imposar-se a l’Alabès, l’equip de Simeone va fer-ho perdent dos anys de vida, de tants patiments. El Barça, en canvi, sembla cada cop més jove, amb més energia, com si fos un d’aquells amics que tenen més corda que ningú. Quan d'altres ja enfilen el camí del llit després d’una llarga nit de festa, ell segueix ballant. A Sant Sebastià, en cap moment va dubtar del seu triomf. Ni tan sols quan Ter Stegen va haver de fer dues aturades de mèrit. Amb el triomf a Sant Sebastià ja són dotze victòries en els últims tretze partits. La persecució al líder continua (1-6).

Un cop es tasta la victòria, pots embriagar-te'n. I aquest Barça vol anar de festa en festa i allargar un estat d’eufòria una mica irreal, ja que l’equip ha quedat eliminat de la Champions i a la Lliga encara haurà de remar. Però quan el vent bufa a favor, poc importa. Es tracta de deixar-se anar ara que la sort et somriu, quan no fa tant girava l’esquena a l’equip de Koeman. A Sant Sebastià hi havia tants motius per celebrar, que tant hi feia el resultat de l’Atlètic. Calia celebrar l’aniversari de Koeman, Jordi Alba i Griezmann. I, de passada, posar la cirereta al pastís amb el qual se celebrava que Messi ja és el futbolista en solitari amb més partits amb el primer equip blaugrana. L’argentí, esclar, ho va voler celebrar amb dos gols i amb assistències. I amb un somriure d’orella a orella que engresca els barcelonistes. Entre que Laporta es veu amb cor de fer-lo quedar i de veure l’argentí gaudir sobre la gespa, la possibilitat de tenir un final feliç també en el cas que va començar amb un burofax sembla cada cop més a prop.

El Barça que va necessitar els penals per derrotar la Reial Societat a les semifinals de la Supercopa i el que va enllestir la feina abans del descans al Reale Arena semblen les dues cares de la mateixa moneda. La tragèdia i la comèdia. El yin i el yang. Un era inestable, tou i trist. El Barça d’ara confia en poder guanyar dos títols. Ha trobat l’equilibri, tant el tàctic, amb la defensa de tres homes, com l’anímic. Tot sembla haver trobat el seu ordre, al Barça, malgrat que tingui una plantilla descompensada, sense un davanter centre i amb pocs centrals. També l’estabilitat ha arribat a la llotja, ja que el partit de Sant Sebastià no deixava de ser el primer des de l'octubre passat amb un president electe, amb tots els ets i uts, votat pels socis. Koeman, per tercer partit consecutiu, no va canviar l’equip. I aquesta estabilitat permet fer créixer jugadors com Sergiño Dest, convertit en un extrem autor de dos gols, i reforçar l’autoestima de Griezmann, que el dia que bufava espelmes va marcar el gol més important, el que obria la llauna després d’un inici prou igualat en què la Reial Societat es penjava de les barbes del Barça amb els seus atacs verticals. Però tocant la pilota amb cura, com si fossin malabaristes, Busquets, Messi i Alba van trobar els espais necessaris per permetre a Griezmann, després d’un rebuig de Remiro, fer el primer gol. El segon no va trigar a arribar, amb Messi empoderant el nord-americà Dest.

Aquest és el nou rol de Messi, convertit en la figura protectora d’una nova fornada de joves, com l’omnipresent Pedri, Mingueza, Moriba i Dest. La Reial Societat, amb un munt de baixes, sabia que el seu destí ja estava escrit. I la segona part no va tenir gaire història un cop l’equip de Koeman, en dues fuetades, va fer dos gols més. Un segon de Dest i un altre de Messi, que va tocar la pilota amb la mateixa delicadesa amb la qual acarones els cabells de la persona que estimes. La feina estava enllestida, tot i que Dembélé no va parar fins fer el seu gol, per allunyar els fantasmes de les seves errades a París. Un dels desplaçaments més complicats s’havia convertit en una festa per celebrar aniversaris, la bona ratxa de resultats i les fites d'un Messi que va tancar la festa amb un últim gol preciós, després d'una jugada col·lectiva en què estava rodejat de joves amb un munt de futur. La primavera ha arribat al Barça.

Koeman, de fet, va poder donar descans a uns quants jugadors al donar minuts a més joves just abans d’una aturada de seleccions en què podrà dinar amb calma amb Laporta per parlar del futur. El present no pinta malament, de moment. Jugant així, la Lliga està més viva que mai. I el Barça ja no rema contra corrent. Tot el contrari.