Nou pas enrere d'un Barça sense cap ni peus (2-2)

BarcelonaCom si fos Sísif, el Barça sembla condemnat a tornar a començar un cop i un altre. Quan sembla que s’enlaira i engresca els seus aficionats, pateix una ensopegada inesperada. I torna a la casella de sortida. L’equip de Koeman va desaprofitar una gran oportunitat per sumar nou punts en tot just set dies punxant amb un València (2-2) que va acabar cobrant-se factures pendents amb el tècnic holandès, que en lloc d’aportar solucions amb els seus canvis va desordenar-ho més tot en un final de partit caòtic.

El Barça és com aquells artistes de circ que juguen amb ganivets. Si ho fa bé, tot són rialles i admiració, però quan s’equivoca algú pren mal. Els partits de l’equip de Koeman s’han convertit en un espectacle estrany, en què els camins de noves estrelles com Pedri es creuen amb els de Coutinho o Sergio Busquets. El Barça ha après a patir, a l’espera de trobar un camí més estable. I això és precisament el que més necessita el Barça, estabilitat. Però en una temporada plena de paranys dins i fora del terreny de joc, l’equip continua sent bipolar, barrejant moments de gran joc amb d’altres en què desespera. Tot costa, aquesta temporada. Si hagués guanyat, el Barça hauria encadenat tres triomfs al Camp Nou en tot just set dies. Nou punts que haurien permès veure les coses amb una mica més d’optimisme. Ara, en canvi, l’Atlètic s’escapa una mica més a la classificació.

Coutinho, perdut

Aquell Barça que va engrescar amb una proposta ofensiva contra la Reial Societat fa pocs dies va convertir-se en un equip pla, sense ritme, atrapat a la teranyina d’un València molt defensiu. Malgrat que Koeman va tornar a insistir amb el nou 4-3-3, l’equip va semblar un altre, en part per l’absència de De Jong i la titularitat d’un Coutinho que s’ofega en els seus dubtes. El brasiler ho dona tot, s’ofereix molt, però no troba el seu lloc a l’equip. Contra un rival molt tancat, el Barça s'embussava atacant pel mig. Només Alba intentava obrir el camp, el que calia per crear espais. Canviant només un nom propi, el mateix equip que va saber interpretar el futbol com els àngels fa quatre dies topava un cop i un altre contra un mur, sense trobar espais davant d’un rival que de mica en mica s’animava a fer mal a la contra. Amb tot just dos o tres homes, el València en feia prou per fer dubtar tot un Barça massa tou en defensa. Malgrat que la figura d’Araujo continua creixent i Mingueza millora, el Barça no va saber defensar col·lectivament un València que va avisar dos o tres cops, abans de marcar en la sortida d’un córner. I mira que tothom sabia que era un dels punts forts del València, però Diakhaby va marcar tot sol. Una assignatura que l’equip continua suspenent, la de defensar millor.

Sense joc, el Barça va poder empatar amb aquell punt de fortuna que de tant en tant és necessari. Just abans del descans, Gayà va cometre un penal sobre Griezmann d’aquells que quan te’ls xiulen en contra et fan cridar de ràbia. Messi el va fallar, però en el rebuig va poder igualar el rècord de Pelé de 643 gols amb el mateix club. Si el brasiler ho va fer vestit de blanc al Santos, l’argentí ho ha fet de blaugrana, marcant el camí del triomf d’un Barça més sòlid a la segona part, quan De Jong va entrar per donar descans a un Busquets superat. L’holandès, renascut, va ajudar a alliberar un Pedri a qui la responsabilitat no li pesa, canviant la cara d’un equip que semblava enllestir la feina quan en un córner Araujo, com si fos Luis Suárez, va marcar el 2-1 amb un remat acrobàtic. El guió era perfecte, aixecar un resultat advers per sumar el tercer triomf consecutiu, però l’equip de Koeman viu un malson en un parc d’atraccions. I després d’una rialla arriba l’ensurt al tren de la bruixa, amb l’empat del València després d’una deliciosa centrada de Gayà per Maxi Gómez.

Amb el gol valencià el partit va entrar en el terreny de la irracionalitat i la rauxa, amb ocasions a les dues porteries. Koeman, que no aconsegueix millorar l’equip amb els canvis, va desfer el 4-3-3. El tècnic, com el seu Barça, sembla tenir dues cares. I el mateix dia que va apostar per un equip ofensiu de sortida va acabar fent canvis prioritzant guanyar com fos, en lloc d’intentar jugar bé. El resultat va ser un Barça esbojarrat, amb jugadors com Griezmann amb la cara trista de qui no se’n surt. Un empat tan frustrant que ni Messi va poder ni celebrar com cal el seu rècord. Les alegries duren poc, al Barça. El bon joc, també.