El Barça s’acomiada de l’eufòria ofegant-se sota la pluja a Madrid (2-1)

BarcelonaDesprés d’unes setmanes vivint en un somni, el Barça es va despertar en un clàssic esbojarrat en què la reacció, més amb el cor que amb el cap, de la segona part no va servir per evitar la trompada. En una nit trista sota un diluvi a Valdebebas, el Reial Madrid va colpejar per l’esquena l’equip de Koeman (2-1), que segueix sense trobar la tecla quan li toca enfrontar-se als rivals de més entitat. El clàssic que havia de servir per enlairar-se camí del doblet va convertir-se en una estirada d’orelles a un equip mal organitzat en defensa que tindrà una oportunitat per recuperar l’autoestima d'aquí pocs dies a la final de Copa. Però la ferida de Valdebebas queda oberta. I la Lliga es complica, tot i que el liderat no queda lluny. A més de perdre el goal average contra un Madrid que ja porta dos anys sense perdre amb el Barça, el pitjor van ser les sensacions a la primera part d’un equip en què un dels millors va ser Mingueza, que va fer somiar en una remuntada a la segona part amb el seu gol. Sota la pluja però, el Barça va topar contra la manca de punteria i les decisions arbitrals, que van treure de polleguera a Koeman.

Era un clàssic estrany en un estadi de miniatura, amb un Barça estrenant una samarreta especial, amb els colors de la senyera, com si el volgués fer seu amb l’esperit de Puyol. No va ser el cas. En un partit en què els dos equips tenien baixes importants, sense Sergio Ramos i un Piqué finalment suplent, el Madrid va interpretar un paper que sap de memòria. Un rival que ha construït la seva identitat centrant-se en guanyar sigui com sigui, sense que els xiulin les orelles si renuncien a la pilota jugant a casa. Tant li fa, al Madrid. Zidane, de fet, va deixar a la banqueta un orfebre, Marco Asensio, per posar en el seu lloc un obrer, Fede Valverde. La idea era deixar a dalt Benzema i Vinícius, per fer mal amb espais. I ho van aconseguir, trobant sempre escletxes pel mig del camp d’un Barça que tenia la pilota, sense saber gaire bé que fer-ne. Koeman havia sacrificat Griezmann, un futbolista amb sou d’estrella destinat a papers secundaris, i havia situat De Jong al mig del camp. Però la defensa de tres centrals, amb Mingueza, Lenglet i Araujo, va fer aigües amb els atacs d’un Madrid que va xutar quatre cops a porteria a la primera part –va marcar dos gols i va enviar una pilota al pal–. El primer gol va ser dels que més mal fan, quan l’equip de Zidane no havia fet res. Dels que fan mal perquè va ser preciós i ni tant sols es va poder protestar una possible falta de Lucas sobre Messi, ja que era una acció legal. La centrada del gallec la va rematar amb l’esperó Benzema, que s’havia cruspit Araujo en un tres i no res. Si el primer gol local va ser preciós, el segon, no. En aquest cas també va fer mal, però per altres motius. En primer lloc, perquè venia d’una falta inexistent sobre Casemiro. I en segon lloc, perquè la sort va somriure al Madrid: el xut de Kroos va tocar dos futbolistes del Barça abans d’entrar a la porteria. 

Mingueza, al rescat

Colpejat per l’esquena amb les contres locals i amb poc encert en un atac en què Dembélé era una ànima en pena, el Barça va anar posant-se nerviós: va protestar un penal no xiulat sobre Lenglet i va veure com cada cursa de Vinícius a la contra era un perill. Zidane, que no necessita la possessió de pilota per triomfar, havia guanyat la partida tàctica a la primera part a un Koeman que va modificar el seu dibuix al descans i va recuperar la defensa de quatre apostant per Griezmann. Sota un temporal de pluja i un fort vent que complicava el joc en un estadi sense graderies altes, el clàssic es va convertir en una ruleta russa en la qual el Madrid es va fer un fart de desaprofitar ocasions per sentenciar a la contra, però en la qual el Barça va alçar el cap un cop Mingueza, amb un remat estrany, va batre Courtois. L’equip de Koeman, sense jugar bé, va negar-se a acceptar la derrota i ho va donar tot a mesura que l’ordre desapareixia del terreny de joc. Ilaix Moriba, que va demostrar tenir molt caràcter, gairebé va marcar el gol de la redempció blaugrana en l'últim segon amb un xut al travesser mentre Messi, el dia que empatava amb Sergio Ramos com el futbolista amb més clàssics jugats, 45, topava contra la tanca defensiva quan va tenir tres faltes molt clares a la frontal. Però no era el dia.

Castigat pels atacs d’un Madrid fred i calculador, carregant la motxilla d’un mal primer temps i reclamant les decisions d’un arbitratge que no va xiular un possible penal sobre Braithwaite al final i va escatimar uns quants minuts de temps afegit, el Barça va veure com l’eufòria que l’havia acompanyat els últims dies baixava del seu tren per pujar al del Reial Madrid.